Sempre ens quedarà el Puig. Com Rick i Ilsa en la pel·lícula Casablanca, als aficionats al frontó (i, per extensió, a la pilota) sempre els quedarà el Puig. Perquè més que un club de pilota, el Club Penya de Pilotaris Amics del Frontó del Puig és un cant d’esperança contra la melancolia, un grup rebel contra el conformisme i la resignació dels nostres dies armat amb una passió tant sincera com desmesurada. Ni més ni menys. El Club Penya de Pilotaris Amics del Frontó del Puig és, ara per ara, l’orgull del frontó valencià, una de les modalitats de joc més populars en la geografia valenciana que, malauradament, s’arrossega amb una pena silenciosa per una llarga i profunda crisi des de fa massa temps. Amb tot, el Club Penya de Pilotaris Amics del Frontó del Puig és l’espill del futur en el qual es reflecteix la personalitat, la creativitat i la potència d’un club, d’una afició, d’una escola i d’un municipi convençut en la seua aposta pel nostre esport. Com el frontis que, infal·lible, torna la pilota en cada jugada. Sempre ens quedarà el Puig.
I així, com la melodia del celebèrrim piano de Sam, el frontó municipal José Antonio Montesa del Puig, el santuari de les tres parets, és capaç de recrear, amb el seu particular so, un ambient diferent, especial, únic. Una instal·lació construïda, pràcticament, amb les mans dels socis del club i el ciment dels seus 56 anys d’història, amb un procés de remodelació que va ser una prova de foc, una prova d’estima, una prova del destí. Tanmateix, superada l’angúnia de la reforma, la pandèmia, els conflictes institucionals i totes les adversitats pròpies del que es resisteix a deixar d'avançar, el frontó del Puig, gris, blau, singular, extraordinari, és només l’escenari físic d’alguna cosa més transcendent. És la representació del treball ben fet, del sacrifici entregat, d'incontables hores de faena gratis, però amb cost personal, de la imaginació i la valentia de més de 300 socis, d’una directiva que pensa, treballa, pensa i torna a treballar. Que busca, on siga i com siga, els diners, els recursos i les forces fins que les acaba trobant. La bombonera del frontó del Puig només és la canxa que es mereix el seu club. Marcador electrònic, onze focus led, dos anells de graderies amb 400 espectadors de capacitat, museu del frontó i galeria de campions, pantalles digitals per a la publicitat, set de televisió, paret del rebot cristal·litzada, zona climatitzada i zona multimèdia. Del blanc i negre de Casablanca al 5K del frontó José Antonio Montesa.
I per a què eixe frontó? Per a impulsar i dignificar una activitat pròpia incessant: El Trofeu Durà, el Trofeu Sant Pere Memorial Vicent “Canyes”, el Trofeu Mestres “Red Blanca”, el Trofeu President, les partides amb figures de la pilota basca… Tot això afegit a les competicions federades de cada temporada per part del club i de la seua escola. Campions i supercampions cada any. Una dinàmica esportiva acompanyada per una acció social que manté els vincles entre els membres de l’entitat. Des de les matinals de paelles, la retransmissió de les partides, el lliurament dels premis Durà, el sopar anual del club, els campus de l’escola o els viatges i intercanvis amb altres clubs de diferents punts del mapa. Per això, i per a més, el frontó del Puig.
Ara bé, el Club Penya de Pilotaris Amics del Frontó del Puig, premiat enguany per la Federació de Pilota Valenciana amb el guardó Paco Cabanes “El Genovés”, és també un club peculiar. Els de la mirada curta diran que en el Puig van a la seua i només miren per ells. Qui amplie un poc la perspectiva conclourà que, en els darrers temps, ningú ha fet més pel frontó valencià. En una era en la qual l’escala i corda i el raspall professional han atret tota l’atenció dels pilotaris més joves, en una era en la qual els trinquets s’han emportat els jugadors d’elit, en una etapa en la qual el nombre de jugadors de frontó ha patit una davallada inèdita, en la qual les escoles i els clubs han optat per prioritzar altres modalitats, en la qual no hi ha hagut cap impuls revitalitzador del frontó, en la qual no s’ha apostat per instal·lacions dignes d’un espectacle de valor, en un temps sense iniciativa ferma pel frontó femení, sense projecte clar per reviscolar la tercera paret, sense continuïtat entre els artesans de pilotes de tec... En eixe context suïcida, la canxa del Puig s’ompli de gom a gom per a disfrutar del frontó. Com una vacuna contra una malaltia imparable. Refugi dels pocs jugadors especialistes que queden, padrí dels escaleters criats entre la falta i el passa, temple per al seguidors de la modalitat, destí prioritari per als bascos, el Club Penya de Pilotaris Amics del Frontó del Puig és com l’aldea gal·la d’Astèrix i Obèlix davant l’imperi romà de Juli Cèsar. El que passa és que la seua única poció màgica és continuar treballant cada dia.
I si algú no s’ho creu, si algú dubte, només ha de comprovar-ho. Acudir un divendres al frontó, buscar seient i contemplar l’espectacle. Si és en una de les partides estel·lars amb jugadors bascos o francesos, o una dels trofeus que celebra el club, millor. Perquè l’ambient, l’organització, l’atenció, la cura pels detalls, el tracte als jugadors, l’estat de la canxa… Tot parlarà per si mateix. Si algú ho fa, si algú acudeix al frontó una d’estes vesprades, és molt probable que quan acabe la partida pense que sempre ens quedarà el Puig i que, per tant, este podria ser el principi d'una bonica amistat.