Quan Rodrigo Sebastià Alonso (Benidorm, 30 anys) va decidir anunciar-se en els trinquets com Pere Roc II, el seu principal objectiu era retre homenatge a la memòria del seu iaio Pere Roc, jugador de llargues al municipi de Sella. Tanmateix, amb el pas del temps s’ha comprovat que el canvi de nom del jugador de la Marina Baixa només va ser un element més, una part simbòlica, del seu homenatge particular a la pilota. “Rodri”, com és conegut per tots fora de la canxa, és l’exemple personificat de l’estima per la pilota en totes les seues variants i, per a demostrar-ho, ahí està la seua trajectòria esportiva: un inesgotable recorregut per totes les modalitats de la pilota, per totes i cadascuna de les maneres que hi ha de jugar-la, de viure-la i d’ensenyar-la, que és la millor forma de cuidar-la. Hui, consolidat com un dels millors jugadors actuals de l’escala i corda, amb un palmarés envejable, Rodrigo continua, cada dia, retent homenatge a l’esport del seu iaio. Pere Roc II s’ha convertit en un pilotari total.
L’aventura de Rodrigo, molt abans de ser Pere Roc II, va començar en l’escola de pilota de Benidorm, amb Toni Calvo al capdavant. De la mà de Toni, és allí on aquell extrovertit xiquet descobreix la seua passió per un joc que havia marcat part de la seua família. El seu iaio, Pere Roc, va ser un important jugador de llargues al carrer de Sella i ell, dues generacions després, recupera del seu codi genètic la pulsió per la vaqueta. Amb aquell impuls de cabassos d’il·lusió i amb el pas dels anys, després de tocar totes les modalitats i haver competit amb i contra tots els jugadors de la seua edat, Rodrigo va fer el seu primer pas en el trinquet. Va ser com a jugador de raspall i, degut a la seua edat, com a punter. En trinquets com el de Bellreguard, Rodrigo va mostrar el potencial de la seua esquerra incipient jugant molt a prop de l’escala.
Però, entre raspada i raspada, Rodri va voler provar de jugar per dalt corda. Alguna cosa en el seu interior li deia que la seua força en el bot de braç, el seu carxot, el seu rebot i la seua esquerra oportuna per a fer el dau podrien fer-lo en millor jugador d’escala i corda que no de raspall. Així és com va passar d’una modalitat a l’altra. Un canvi total que Rodrigo va assimilar amb naturalitat gràcies a la seua capacitat d’adaptació camaleònica, acoblant-se a les característiques de l’ambient, no sempre senzilles de gestionar. De fet, les dificultats per a aquell jove pilotari de vint-i-pocs anys eren moltes. De primeres, les geogràfiques. El fet de viure a Benidorm l’allunyava molt de la majoria dels trinquets d’escala i corda, amb la qual cosa, Rodrigo havia d'engolir-se setmana a setmana centenars de quilòmetres per a jugar cada partida. A més, havia de compatibilitzar els entrenaments i la seua preparació física amb la faena. Durant algun temps, mentre lluitava per fer-se un lloc entre les figures, Rodrigo va ajudar a son pare amb el taxi. Hores al volant conduint cap al seu somni de ser professional de la pilota. Tot això mentre el trinquet, sacsejat per la crisi econòmica, vivia uns moments convulsos, complicats.
En 2015, amb Dani i Monrabal II de companys, Rodrigo es va transformar en Pere Roc II. Aquell xiquet que jugava en l’escola de Benidorm, aquell xicot que provava sort en el raspall, aquell jugador esquerrà amb caràcter i pundhonor es va convertir en pilotari. Va arribar a la final del Circuit (l’actual Lliga CaixaBank) i va demostrar que Pere Roc II havia vingut per a quedar-se. Va ser el principi d’una cascada de títols. En 2016 la Copa i el Mestres i en 2017 i 2018 campió de la Lliga. En 2017, 2018 i 2023, finalista de l’Individual. La competició que encara espera el colp del “martell” de Benidorm. Va començar desafiant l’autoritat esportiva de pilotaris com Miguel, Genovés II o Soro III i ara lluita cada dia amb Puchol II, Marc o De la Vega, entre d’altres. Pere Roc II es va fer gran sense assabentar-se'n. Un creixement en el qual l’ha acompanyat la calor dels aficionats. Els habituals al trinquet valoren, entre altres coses, la seua fortalesa mental i la seua honradesa, siga quina siga la partida i el trinquet. Per molt en contra que tinga el marcador, per lluny que estiga de la victòria, Pere Roc II mai es rendirà.
Però, si Pere Roc II és ara per ara el protagonista d'un dels grans homenatges a la pilota no és pels seus títols en el món professional. Ho és perquè durant tota la seua trajectòria ha mantingut la seua vinculació amb altres modalitats i variants del joc. Pere Roc II, per exemple, és un dels clàssics en el Trofeu de Frontó. De fet, enguany encara ha de jugar la final de la competició amb Carlos de Massalfassar com a company. Les seues qualitats entre les tres parets l’han portat, fins i tot, a representar en esta modalitat a la selecció valenciana en l’últim Mundial de Pilota a Mà en Alzira davant la selecció basca. Ara bé, a més de les tres parets i les modalitats internacionals en les quals participa amb la selecció, de la qual Pere Roc II és el jugador amb més anys d’experiència, Rodrigo també domina el carrer. El de Benidorm, com és lògic per les arrels familiars, és un gran aficionat a les llargues. Per això, en els seus inicis va competir en els campionats de clubs i després ha continuat participant en partides de festes i exhibicions als carrers. També ho ha fet, i continua fent-ho, amb modalitats més pròpies de la zona de València, com ara la galotxa.
I després de tot, després dels quilòmetres en la carretera, les hores d’entrenaments, les partides a totes les modalitats, Pere Roc II ha encés la flama d’un ambiciós projecte en la Nucia. Amb ell com a tècnic responsable, l’escola del municipi de la Marina creix cada dia. Un nombrós grup de xiquets i xiquetes aprenen a estimar la pilota com ho fa una de les màximes figures de la pilota. I cada any en són més. Tots voldrien, algun dia, ser com ell. Tots voldrien ser com Pere Roc II un jugador total.