Entre el silenci dels vagons quasi buits, Nacho Chacón Dalmau (Beniparrell, 34 anys) aprofita per a analitzar sensacions i ordenar pensaments. És un dels viatgers de l'impuntual tren que uneix Catarroja amb l’Estació del Nord de València, malgrat que el seu destí final és el trinquet Pelayo. Allí, amb les mans preparades, la faixa roja a la cintura i la pilota de vaqueta en la butxaca, este pilotari discret i educat és hui l’indiscutible número u dels mitgers. Després de viure mesos complicats en l’aspecte personal, Nacho afronta ara la lluita final per la Lliga CaixaBank —ja en semifinals— i el Mundial d’Alzira. Tanmateix, més que els títols, el premi a la constància del jugador de l’Horta Sud és una trajectòria impecable que ha trobat ara, en plena maduresa, el seu moment més dolç.
El 2022 va acabar amb unes dolces victòries en la Copa i el Mestres… El 2023 és l’any de Nacho?
Això és prou difícil saber-ho. És cert que porte dos anys molt bons en els quals he aconseguit alguns títols, com la Copa, i molts trofeus menors. Però, quan es parla de l’any d’un jugador és més habitual que siga d’un dels restos. Ells s’emporten més protagonisme, sobretot, per l’Individual.
De moment la Lliga no pinta mal, ja estan en semifinals. Estàs content?
No estic descontent, però podria anar millor. Som un equip que, quan ha estat ben conjuntat i ben sincronitzat, ha plantat cara a tots els rivals i ha nugat una bona ratxa de partides. Hem arribat a lligar una dinàmica molt bona. El que passa és que també se’n hem eixit molt fàcil d’eixa dinàmica i ens ha passat tot el contrari.
Molts vos han considerat els grans favorits al títol. Hi ha molta pressió sobre el teu equip?
Potser sí, però a mi personalment no m’afecta. Ja fa anys que jugue i sé que la pressió és la que un es posa a si mateixa. Molta gent ens veu favorits des del principi, però hui dia s’ha vist que l’equip favorit és més el de Puchol II, per les victòries i pel joc. Potser la joventut de José Salvador, a vegades, el fa eixir-se'n de la partida. O Guillermo, el fet de no estar content amb la posició en la qual juga… Són coses que et poden fer no jugar al teu màxim nivell.
Fa només uns anys jugaves la Lliga com acompanyant d’una màxima figura com Puchol II, però ara eres el líder del teu equip. Has assumit eixe nou paper?
No vull dir que sóc el número u de l'equip, però sí que em toca el paper de comandar el trio, per l’experiència, per les lligues jugades, per l’estat de forma… Per la seua joventut, em toca saber portar els companys, encara que no és un paper que m’agrada.
Vas ser campió en 2010, a la punta. Tens ganes de guanyar com a mitger?
Moltes, però crec que menys de les que tenia abans. Sé que sona estrany. El cert és que des de menut, l’objectiu quan començava a jugar amb professionals ha estat guanyar la Lliga, perquè com a mitger és el màxim. Jo en tinc dos com a punter, però cap com a mitger. I ara, el que passa és que cada vegada és li done menys importància. No tinc cap Lliga de mitger, però em considere en un gran estat de forma i ningú pot discutir res. És a dir, crec que al final guanyar la Lliga és només estar en un llistat. Hi ha molts grans jugadors, com el meu ídol, Grau, que no han guanyat la Lliga. Altres que no han ratllat tan alt, en tenen moltes. Vull guanyar la Lliga, però no és l’objectiu prioritari en la meua carrera. L’objectiu és seguir millorant.
Com has arribat a convertir-te en el número u?
Després de molts “palos” i moltes batalles, més perdudes que guanyades. Amb sacrifici, molta il·lusió i objectius clars. Després també afecta el factor sort o el factor de l’entorn. Es pot dir que sóc el millor mitger, però igual és perquè ha coincidit que no hi ha un altre millor. Potser, fa uns anys, amb altres mitgers davant… Depén tot molt de les circumstàncies. Evidentment, també he arribat fins ací amb molts dubtes en èpoques dures en les quals pensava que la pilota no era per a mi, moments en els quals pensava a abandonar. Dels mals temps cal traure coses bones. Crec que ho vaig fer.
En la pilota, com millor estàs, més difícil ho tens. Estar dalt és un premi a la resistència?
Si t’ho posen complicat és un bon senyal. Has de saber traure la part bona d’això. Per a mi, jugar parella contra trio i ser el que ha de portar la batuta m’encanta. Si em posen molta contra i la partida carregada significa que estic ben valorat. Si, a més, tinc la sort de guanyar, més orgull encara.
Quantes hores dediques a entrenar l’esquerra?
Quan era juvenil vaig tindre una assentada molt forta en la mà que se’m va escampar molt. Vaig estar deu mesos sense jugar amb la dreta, sense poder competir. El que vaig fer en eixe temps era entrenar en el club del poble, en Beniparrell, només amb l’esquerra, mentre la resta ho feien amb les dues mans. Amb 21 anys també vaig estar sis mesos parat per evitar una operació de muscle i li vaig dedicar moltes hores a l’esquerra. Ara, que no tinc eixos problemes, no contemple un entrenament sense equipar-me l’esquerra. Només amb el fet de calfar amb l’esquerra ja estàs millorant coses.
Quin percentatge de l’èxit té l’entrenament silenciós dels pilotaris?
Té molta importància. Si no fora pels esforços de dormir prompte, de menjar bé, de cuidar-te, de tot això que no es veu… Sóc una persona que jove i he sigut més jove encara, i no he eixit de nit perquè sabia que l’endemà no podria entrenar al cent per cent. Són molts factors els que influeixen en la pilota, des del físic fins allò més tàctic. Si no estiguera tot el dia pensant en la pilota, no seria el jugador que sóc.
Fa uns anys vas dir que el tope d’un pilotari està entre els 33 i 34 anys. Ara que en tens 34, vas a començar a afluixar?
Amb estes edats la part física comença a disminuir. Hem fet algun test amb els entrenadors de Pilota 3.0 i es veu que els companys més joves van superant les seues marques, mentre que a mi em costa més. L’edat, el cos, la biologia estan ahí i són innegables. Per sort, no depenc en excés del meu físic, sinó de la meua tècnica i tàctica. Crec que encara em queden uns anys d’ampliar el meu rendiment fins que comence a anar cap a baix i pensar en la retirada.
Estàs en la llista de seleccionats per al Mundial d’Alzira. Un altre repte estimulant?
El Mundial me’l prenc molt seriosament. És una cosa totalment diferent de la rutina dels pilotaris professionals, d’estar sempre centrat en l’escala i corda. Només el fet d’eixir un poc d’ahí ja és un alliberament. A més, és una experiència molt bonica, en la qual fem pinya amb jugadors de diferents modalitats, semiprofessionals, juvenils… Compartim un temps i unes vivències que no solen passar quan estem en el trinquet. Vaig anar amb 17 anys a la selecció per primera vegada i sempre ho disfrute.
Després de la victòria en Colòmbia en 2018, jugar en casa suposa més pressió per a tornar a guanyar?
La veritat que no. A mi és que la pressió no em va massa. En l’últim Mundial vam ser campions, però s’han de donar molts factors per a repetir. Hi ha rivals molts forts, com Bèlgica i Holanda, amb els quals sempre ens juguem el títol. Hi ha una tensió afegida en les partides que de vegades supera la del trinquet.
Aquell Mundial en Colòmbia va ser especial per a tu?
Vam anar jugadors amb els quals feia temps que no compartia temps perquè vaig estar uns anys sense anar a la selecció. Va ser especial, en un país en el qual no havíem estat, on podíem desenvolupar-nos bé amb el llenguatge… El món llatí és un món molt atractiu i molt alegre. Allí vaig tindre unes vivències molt particulars i singulars que crec que no les tornaré a viure mai. La celebració de ser campions va ser espectacular. Els que vam estar allí mai ho oblidarem.
Eres un jugador volgut pel trinquet però, creus són molts els que et coneixen realment?
Em considere molt proper a la gent. En els últims anys, quan eixim a calfar al trinquet em saluda molta gent i em pregunten per les persones del meu entorn. La pilota és un món relativament xicotet i ens coneguem tots. Però és cert que sóc una persona reservada per a les meues coses personals i no m’òbric tant com altres jugadors.
En els últims mesos has passat moments complicats amb la malaltia de la teua mare. En la canxa pots oblidar-te del que passa fora?
És prou difícil quan les circumstàncies són tan complicades com les que m’han tocat viure. En general, en el trinquet m’aïlle del món exterior i només em fixe en allò de dins de la canxa, però l’any passat va haver-hi una partida en la qual ho vaig passar molt mal. Si haguera sigut per mi, no l’haguera jugat. Van ser les semifinals de la Copa en Pelayo. Van ser moments molt durs per a mi. Estava jugant i tenia ganes de plorar. Estàvem guanyant, però no estava rendint al meu nivell. Li ho vaig dir a Soro III, el meu company, vaig dir-li que no estava bé i necessitava que m’animara. Em va dir que faria tot el que jo necessitara. Ell va tirar del carro i vam guanyar la partida. Crec que ahí vam guanyar la Copa. Va acabar l’últim quinze i jo em vaig alliberar de tots els meus pensaments. Em vaig abraçar a ell i em vaig posar a plorar donant-li les gràcies. La gent ens felicitava i em veia plorar, però no sabien per què. A la porta del vestidor em vaig enfonsar, necessitava estar soles i plorar. Quan arriben moments tan durs en la vida, va davant la persona que el jugador.
Jugaràs enguany el mà a mà?
Crec que acabaré la meua carrera sense tornar a jugar l’Individual. El vaig jugar quatre anys i el vaig gaudir, però era més jove i no tenia tantes molèsties. L’últim que vaig jugar ja tenia problemes en l’esquena i els malucs. De fet, després de l’última partida que vaig jugar, contra Pere Roc II, em vaig passar una setmana sense poder moure’m per culpa de les agulletes i de les molèsties musculars. Ara estic en una situació privilegiada i no vull prendre decisions que puguen passar-me factura.
Hi ha preocupació per la falta de mitgers joves en partides de nivell. Està assegurat el relleu?
Relleu hi ha. Sempre hi ha hagut i sempre hi haurà. Però, és de veres, i igual sona molt dur, que no sé si el nivell de la gent que ve per darrere… A mi també em deien que els d’abans jugaven més i no sé si el nivell dels que venen ara es pot comparar als d’ara o als d’abans. Quan jo era juvenil tenia quatre partides d’escala i corda cada setmana. Tenia moltes partides i vaig haver de deixar el club per arribar a ser professional. Ara molts trinquets han tancat o ja no fan partides de professionals, per tant, els xavals no tenen partides i els falta molt de rodatge. Això es nota quan s'ajunten amb els mitgers consagrats, amb molts anys en eixa posició. Així que relleu hi ha, però no sé com serà. Ara hem vist a Álvaro Gimeno al mig en la Lliga i està fent-ho bé, és una sorpresa per a tots. Sabem que té mans, però està jugant més del que s’esperava. Igual a la resta de mitgers joves també els cal una oportunitat perquè l’aprofiten.