Un dia, entre caixons de taronges de la cooperativa de Castelló, Julio va canviar el xip. Julio Marrahí Ruano era, en aquells moments, un jove jugador de pilota, una figura emergent del raspall, el futur de la modalitat en un poble amb la tradició de la vaqueta arrelada als seus carrers. Amb els estudis sense acabar, com molts altres de la seua edat, Julio combinava el trinquet i la taronja. Hores i hores d’exigent faena seguida d’intenses partides. Vertaderes pallisses que el seu privilegiat físic assumia amb una naturalitat que semblava eterna. En part, gràcies a la seua energia i el seu carisma. Julio, sempre amb un somriure a la boca abans i després del joc, es transformava en el trinquet. La seua alegria es convertia en ulls injectats en sang quan la pilota es posava en disputa. El seu caràcter volcànic era un dels punts forts d’aquell pilotari amb fusta de campió. De fet, en 2014, amb 24 anys, Julio es va proclamar campió de la Lliga i de l’Individual en una exhibició de poders. El nou rei del raspall.
Però, aquell dia, entre la productiva collita dels llauradors de Castelló, Julio va decidir reinventar-se. Renovar-se o morir. Una greu lesió en el muscle, tot just després de guanyar els màxims campionats de la pilota professional en 2014, el van obligar a apartar-se de l’esport de competició per una llarga temporada. Lluny d’enfonsar-se en la tristor, Julio es va refer. Mentre treballava i rehabilitava, va decidir estudiar i recuperar el temps perdut. I amb el mateix ímpetu que els seus colps a la pilota de vaqueta, va tornar a obrir els llibres i va fer carrera. I no és cap frase feta. A base d’esforç i perseverança, amb l’ajuda d’un entorn que ha sabut aconsellar-lo i ajudar-lo, aquella figura del trinquet que va impressionar a tots en 2014 va canviar els caixons de taronges per les classes de la Facultat de Dret de la Universitat de València per cursar els estudis universitaris de Criminologia.
Recuperat de la lesió i amb la carrera en marxa, Marrahí va saber compaginar la vida de l’esportista d’elit i l’estudiant universitari. Els entrenaments i els treballs. Els campionats i els exàmens. En un raspall professional en revolució constant, amb Moltó com a principal referent després de l’adéu de Waldo i un grapat de joves fent-se lloc en els grans cartells, Julio va tornar sense fer soroll al trinquet. De seguida es va guanyar, de nou, el respecte de companys i aficionats. Finalista del mà a mà en 2018 i 2019, finalista de la Copa en 2017 2020, 2022 i protagonista de grans partides i moments. La seua transformació fora de la canxa amb el pas per la Universitat també havia servit per a domar la fera esportiva dels primers anys. Més seré, Marrahí va mostrar-se un jugador més complet, més experimentat i més regular. Això sí, sense perdre ni un pèl de la seua calor competitiu sobre les lloses. La seua energia havia deixat de ser de combustió per ser renovable, sostenible, més duradera.
Ara bé, no tot ha estat bufar i fer ampolles. En este llarg camí també hi ha hagut mesos complicats en esta reconversió personal i esportiva. Marrahí ha sigut l'únic jugador que ha renunciat a competir en un gran torneig com la Lliga en vore que no estava en òptimes condicions per a jugar. En un gest ple d’honradesa i generositat, el de Castelló va renunciar a jugar la gran competició de la temporada en 2022 en comprovar que no estava recuperat d’uns problemes físics que arrossegava des de feia temps. Marrahí no estava al cent per cent, va alçar la mà, i altre company va entrar per ell. Això sí, es va cobrar la revenja en la Copa, en la qual va fer equip amb Canari i va acaronar el triomf en una final d’infart.
Sense dubte, la seua energia renovable i inesgotable, la seua capacitat per a adaptar-se a les noves circumstàncies i la seua passió per la pilota han fet de Marrahí un dels jugadors més estimats pel públic i un referent per a la resta de jugadors. Actualment, amb puixants restos com Iván, Vicent, Montaner, Salelles II o Badenes, entre altres, Marrahí és un far, una llum que assenyala el camí per a les noves generacions de pilotaris. El seu temperament implacable sobre les lloses és una constant rialla i alegria en el vestidor.
Amb tot, i des de fa temps, Marrahí es manté en l’elit de la pilota professional mentre exerceix la seua professió d’agent de la llei. Per a molts seria un sacrifici insuportable. Per a ell és tot un premi a la seua reinvenció. És el resultat d’aquell dia, entre els caixons de taronges de la cooperativa de Castelló, en el que Julio va decidir canviar el xip.