“No s’adaptarà al trinquet”. “Patirà al rebot”. “La juga amb massa força”. “Es lesionarà molt”. Quan va deixar de jugar a galotxa amb el seu club per centrar-se en l’escala i corda professional, Marc Gimeno Sánchez (Montserrat, 29 anys) va topetar de front amb els primers grans rivals dels aspirants a figura: els prejudicis del trinquet. No és res personal, els passa a tots. Es tracta, senzillament, d’un dels efectius filtres que aplica la càtedra per exterminar els dubtes, ja que sols el jugador capaç d’armar-se de constància i talent per contradir esta subestimació letal obtindrà el privilegi de ser considerat candidat vàlid a estar entre els millors. De poc val haver demostrat res en categories de formació i tecnificació. D’esta manera, a més de contra la duresa dels entrenaments, al sacrifici de les partides del dia a dia, a la desesperació de quedar fora de les grans competicions, els joves pilotaris han de lluitar, massa sovint, contra l’assertiu judici de valor dels ulls experts, viciats (en molts casos) per la nostàlgia d’èpoques mitificades. Davant eixe examen extraesportiu, només pilotaris amb el caràcter de Marc arriben a tombar totes les etiquetes, els tòpics i els recels que provoquen els nouvinguts. Eixa és, més enllà de qualsevol títol, la seua gran victòria.
En el cas de Marc, el triomf l’ha portat la maduresa. Aproximant-se a la trentena, el pilotari de Montserrat és hui un altre ben diferent del que va debutar de blanc. El seu saber estar en la canxa, la seua ascendència sobre els companys, el fer equip, i, sobretot, la seua manera de jugar han evolucionat amb el pas del temps, de les partides. La seua pegada violenta i la seua entrega física desmesurada dels inicis s’han controlat. Gimeno s’ha consolidat ara com un jugador més calculador, més solvent, més fet. Tant se val el trinquet, la competició o el rival. El jove impetuós i irregular és ara un veterà estable i fiable. De la greu preocupació que el va acorralar durant huit mesos en 2016 per una lesió al muscle al somriure calmat de les finals en 2023. Un procés de metamorfosi en el qual no ha perdut ni un gram de la seua principal virtut: el pundhonor. Sobre les lloses, per perduda que estiga, Marc mai deixarà de perseguir una pilota. Això no ha canviat. I no ho farà. Es pot canviar la forma de jugar, però no la forma de ser.
Esta maduresa, però, no és una condició donada només per l’edat. Influeixen molts altres factors de caràcter molt divers. A l’equilibri professional que ofereix participar en les millors competicions i al suport incondicional de l’entorn familiar, també s'afegeix la millora de rendiment que permet la preparació física especialitzada amb un grup de treball com Pilota 3.0 i una colla de companys que fan pinya. Els resultats són la derivada d’una planificació executada amb coneixement. No és qüestió de sort. Amb tot, l’empoderament de Marc al trinquet en els últims anys ha sigut evident. Flamant campió de Copa, el riberenc ha mantingut una regularitat més que notable en tots els grans tornejos, sense deixar de banda el dia a dia. En el mà a mà, una disputadíssima semifinal davant Puchol II en Vila-real va visibilitzar que, polèmiques a banda, una nova rivalitat en l’Individual ha nascut. I és que Puchol II, el gran campió de l’última era, ha sigut el rival de Marc en les grans finals que Gimeno ha disputat. Molt probablement, la de la Copa en Dénia fa unes setmanes no serà l’última. Marc se sent amb forces i recursos per a guanyar eixe duel. Una altra cosa és el que ocórrega amb la pilota en joc.
D’altra banda, la maduresa de Marc ve nodrida per la fidelitat dels seus. Els aficionats de Montserrat que disfruten d’una època daurada en el seu club vibren, al mateix temps, amb les victòries de la seua gran figura en el trinquet. Tant és així que el camí iniciat per Marc ha servit de guia per als que vénen per darrere en l’escola del poble de la Vall dels Alcalans. El millor exemple d’això és el d’Alejandro, campió de la Copa 2 fa unes setmanes. De fet, en els dies previs a l’èxit d’Alejandro i del club montserrater en la final de l’Interpobles Edicom de galotxa, tots els jugadors, inclòs Marc, es van conjurar en un dinar de germanor. Els vincles amb el club que l’ha vist créixer, amb els seus amics, amb la seua falla, amb el carrer… Eixos llaços invisibles amb el seu poble el mantenen amb els peus en terra, arrelat a la seua identitat.
Després de tot, pot ser el triomf de Marc no està en haver guanyat la Copa o en disputar cara a cara el mà a mà a Puchol II. Potser, el vertader triomf de Marc està en haver-ho fet sense deixar de ser ell. Pot ser, el triomf de Marc està en la seua maduresa.