El que ací escriu no pot ser del tot imparcial. I no pretén ser-ho. Perquè, malgrat no haver viscut mai al poble dels seus iaios, de la seua mare i dels seus amics, el que ací escriu ha conegut l'estiu de Montserrat. Ha conegut estos calorosos dies de juliol, amb les seues vesprades infinites i les seues improvisades i refrescants tertúlies veïnals a poqueta nit. Ha conegut este aire en el qual suren les il·lusions d'unes vacances per encetar. Ha conegut l'empremta de les generacions, el pes de la memòria i l'herència marcada en cada carrer en festes. Ha conegut Montserrat com si fora el seu poble.
Per això, el que ací escriu, de cap de les maneres, pot ser imparcial. El que només pot fer és intentar ser honest amb el club de pilota de Montserrat, flamant campió de la primera categoria de carrer del Campionat Autonòmic de Galotxa Trofeu El Corte Inglés. I això, probablement, implica posar en valor el que va ocórrer el passat dissabte al carrer de pilota d'Alfarp "Conrado Casanova". En una canxa renovada per a l'ocasió i davant l'expectació habitual d'una gran final, Alejandro, Javier, Besó, Carlos i Rafa van protagonitzar una impecable i implacable victòria contra Quart de les Valls (70-15). Un triomf amb el qual s'arredoneix una trajectòria formidable en la màxima categoria de la galotxa (nou victòries en deu partides). Un resultat que permet al club de la Ribera Alta recuperar l'anhelat títol de campió absolut de la modalitat huit anys (i dues finals) després. El premi a la faena ben feta i al sacrifici en els moments més durs, quan el fred i el silenci de l'hivern mantenen massa lluny la dolçor càlida de les finals. Quan més pesa la pilota i més esgotadors són els quinzes
Ara bé, ser honest amb el club de pilota de Montserrat també demana repassar el camí recorregut durant els últims anys fins ací, fins a l'alegria total de la victòria. Un viatge replet de revoltes i cruïlles en el qual han sigut vitals les decisions de la directiva del club, pilotada per Fede Oliva. Amb ell al volant i un grup de fidels alimentant el motor de l'entitat, el rumb traçat ha posat l'escola, els jugadors de la casa i el futur de la pilota en Montserrat sempre en el centre. Sempre. Més que una decisió ha sigut una aposta. Sense dubtes ni temors. I amb eixa direcció dibuixada sobre el mapa, després de l'autonòmic de 2015 en Faura (també contra Quart de les Valls en la final), Montserrat va optar per deixar de signar fitxatges i regalar tot el protagonisme als pilotaris del poble, als juvenils que reclamaven la seua oportunitat i prometien una regeneració que havia d'assegurar l'avenir del club.
Però, això que ara és tan senzill d'escriure i de contar, va ser prou més complicat de consolidar. Durant anys, Montserrat va realitzar molts esforços per continuar competint en primera categoria de l'autonòmic. Sense pilotaris amb el nivell ni l'edat per a lluitar pel títol, el club de la Vall dels Alcalans va tirar dels seus veterans i de tots els recursos disponibles per mantindre's en la màxima categoria de la galotxa. La finalitat d'aquella lliçó de resistència no era altra que permetre als juvenils enfrontar-se als altres equips juvenils de primera i, d'esta manera, millorar el seu rendiment. Una inversió a llarg termini i sense garanties. Va ser en aquelles vesprades on els majors perdien i els joves aprenien on es va començar a construir el títol del dissabte passat en Alfarp.
Perquè d'aquella filosofia, d'aquella travessa pel futur, d'aquella generositat intergeneracional van brollar de la pedrera del club jugadors com Marc Gimeno, Óscar Besó, Javier Campos i Carlos Salmerón. Encara que amb alguns anys de diferència entre ells, es tracta de la fornada de pilotaris que han signat en estos últims temps algunes de les pàgines més daurades de la pilota en Montserrat, honrant les figures i les llegendes que els han precedit.
Tanmateix, en un club com el de Montserrat, arribar no és suficient. Després del triomf en 2015 i de l'inevitable marxa de Marc al trinquet professional, Óscar, Javier i Carlos, amb la veterania de Rafa a la ferida han seguit i perseguit la victòria en l'autonòmic de totes les maneres possibles. Mentre ho feien, en els últims huit anys han caigut de forma dolorosa, sobtada i de vegades desafortunada en semifinals i en finals, han patit els nervis dels aprenents, les remuntades en contra pròpies dels inexperts i, sobretot, han suportat l'amargor dels dubtes que acompanyen la derrota. Una cosa és competir, i una altra és guanyar. De veres estaven els jugadors de Montserrat preparats per a conquistar El Corte Inglés?
Pot ser, un dels factors determinants per al triomf d'enguany té nom i cognoms. I no uns qualsevol: Alejandro Gil Sanjuan. Amb 18 anys (el 3 d'agost en farà 19), Alejandro és l'última perla de l'escola del club. Un altre dels joves fruit del treball dels majors. Les seues facultats, els seus poders, perfilen en la canxa la figura d'un extraordinari pilotari (segons les veus enteses), amb un futur que ja és quasi present. Amb el seu joc, incommensurable des del fons de la pista, Javier Campos i Óscar Besó van llevar-se de damunt la llosa que arrossegaven des de feia algunes finals, igual que Carlos. Junts les han vistes de tots els colors, junts han plorat les derrotes, i ara junts, amb Alejandro, es mereixen assaborir la victòria. D'ahí naix l'emoció que els va sacsejar després de l'últim quinze.
Alejandro, a més, encarna amb la seua trajectòria la filosofia del club de Montserrat. És l'exemple que demostra que el camí projectat ha arribat al seu destí. Perquè, el dissabte, mentre el seu braç carregava amb força per a convertir quinzes en la gran final de la galotxa, son pare, Jesús, l'animava a peu de canxa. És el mateix Jesús que, ara fa 18 anys, va ser el rest titular de Montserrat en la final de 2005. Amb ell en l'equip, acompanyat per Víctor, Fede i Rafa, Montserrat va aconseguir el seu segon títol d'El Corte Inglés en derrotar Godelleta al carrer de Meliana (70-35). Montserrat recuperava la corona de la galotxa (l'havia guanyat en 1983, amb Marcial, Rafa Ortiz i Amador). Alejandro era un bebé d'onze mesos.
El triomf de Montserrat, més que el sisé campionat autonòmic de galotxa, són els 200 socis del club i els 30 xiquets i xiquetes de l'escola. El triomf de Montserrat, més que un altre El Corte Inglés en les vitrines, són els aficionats i aficionades que el dissabte van acompanyar els jugadors al carrer de pilota d'Alfarp. És la mirada de Marcial, llegenda, pare i iaio de pilotaris del club, emocionada. És reforçar i premiar els juvenils. És cuidar la pilota femenina. És el treball dels monitors, les ganes dels jugadors i els maldecaps dels directius. És mantindre l'aposta, la inversió, el pacte intergeneracional d'un poble que s'estima la pilota i d'un club que mira cap al futur amb il·lusió. Com un estiu, com unes vacances per encetar.
En estos calorosos dies de juliol, el que ací escriu només ha intentat ser honest, no ha pogut ser imparcial.