“És qüestió de cultura, en Euskadi la pilota és l'esport oficial i la sentim molt nostra”

Egoitz Amantegi (38 anys, Abadiño) i Oier Hormaetxe (21 anys, Lezama) formen una parella singular. Una dupla que combina la maduresa del veterà amb la il·lusió del debutant, la mescla mesurada del saber estar que comporta l’experiència amb l’energia que implica la joventut. Un equip letalment sincronitzat sobre la canxa que ha coronat Euskadi com a campiona del món de frontó valencià en el Mundial d’Alzira després d’imposar-se, entre d'altres, a la selecció valenciana.

Amantegi és un dels líders de l’expedició basca. No cal que ho diga ningú, es nota en cada una de les mirades de respecte dels seus companys. Un fet lògic, tenint en compte que es tracta d’un pilotari retirat del món professional que ha jugat dues temporades, braç a braç, amb les figures més importants del frontó. “La meua etapa professional es va acabar per temes econòmics amb l’empresa en la qual estava. Vaig tornar al món aficionat i ja no competisc amb la continuïtat d’abans. Quan venen campionats com este m’entrene per arribar en la millor forma possible”, explica este membre de la selecció d’Euskadi, amb un notable bagatge en altres mundials de pilota a mà. “Abans de debutar com a professional ja havia jugat en el Canadà i en Colòmbia, després ho vaig deixar per a ser professional i ara he tornat”, diu el biscaí.

És el cas oposat al d'Oier, un jove estudiant de Magisteri amb l’aspiració, un dia, de ser professional. De fet, el de Lezama està ara guanyant campionats d’aficionats i completant els primers entrenaments amb l’elit del frontó basc. Amb tot, la seua presència en el Mundial d’Alzira es deu a la seua voluntat de provar coses noves. “Em vaig apuntar a la llista que la Federació va obrir per a representar a Euskal Herria i estic encantat d’estar ací”, diu, este admirador d’Olaizola i Altuna, debutant enguany en competició internacional.

Sobre la seua victòria davant la selecció valenciana, Oier no s’amaga. “Sabíem que seria una final anticipada, que els valencians serien un os dur de rosegar i que el que guanyara tenia pràcticament l’or en la butxaca. La clau va ser fallar poc, perquè ells no fallaven quasi res tampoc, en un partit de més d’una hora i quart. Vam buscar la velocitat i moure'ls, buscar-los baix, perquè no estan tan acostumats. La pilota nostra és més gran, esta és més ràpida i ens va costar un poc adaptar-nos”, analitza un dels botxins dels valencians en les tres parets.

L’altre, Amantegi, ho veu d’una manera molt semblant. “Va ser un duel molt dur. No érem favorits, pero amb ganes i lluita ho vam tirar endavant. Nosaltres estem acostumats a una pilota que pesa tres vegades més i esta se’ns escapava per baix. Al final, tirant de canell ho vam aconseguir”, assenyala el pilotari, referent també en l’equip de one wall, disciplina en la qual s’ha especialitzat en els últims anys, malgrat l’escàs coneixement d’este tipus de joc en el País Basc. “Allí açò no és gens conegut. El 95% de la gent no sap què és el one wall ni les llargues, encara que en Iparralde es juga a Bote Luzea, molt semblant a les llargues. És una modalitat que volem recuperar i cada any hi ha més equips implicats. Crec que estes modalitats internacionals són completament diferents al que juguem nosaltres, però això no vol dir que no siguen compatibles”, resumeix.

Respecte al coneixement de la pilota valenciana en terres basques, Oier reconeix que només es parla d'ella quan s’aproximen campionats internacionals i que les xarxes socials serveixen per a tindre algun contacte esporàdic amb el trinquet valencià. De tota manera, no s’explica per què costa tant difondre la pilota entre la societat valenciana, tot el contrari que a Euskadi. “És questió de cultura, allí la pilota és l’esport oficial, la sentim molt nostra”, explica el flamant campió del món de frontó valencià.