“Em vaig vore la panxa i vaig dir prou, havia de canviar”

L’equilibri entre el cos i la ment marca una carrera esportiva. Sense una treballada preparació física i psicològica, el talent i les expectatives es converteixen en frustració i decepció. Que li ho diguen a Carlos Gil, Carlos de Massalfassar, qui als seus 26 anys reviu una segona joventut després de recuperar la forma, esportiva i personal. Finalista en el Trofeu de Frontó, Supercampió de frontó amb el club del Puig… Si en categories inferiors va despuntar jugant a escala i corda contra De la Vega, José Salvador, Giner o Salva Palau, ara, després de superar les derivades d’un confinament complicat, després d’aprimar més de 20 quilos en menys d’un any, Carlos es consolida com el jugador de moda en les tres parets. I vol més.

Sembla que Carlos de Massalfassar ha tornat. Com et trobes?
La veritat és que estava gros i ho he passat malament mentre jugava. Va haver-hi un punt d'inflexió. Va ser després d’un mà a mà en el frontó del Puig contra Genovés II. Va acabar la partida, vaig anar-me’n a casa sense voler dutxar-me. Em vaig vore la panxa i vaig dir prou. Sabia que havia perdut per falta de físic, perquè les mans no les he perdut mai. Havia de canviar. Al principi ho vaig agafar en moltes ganes i vaig baixar de pes, però després se’n va la motivació i costa més. Ho he tornat a agafar en ganes, he parlat amb un preparador, Vicent, del Puig, i ell m’apreta molt. I ara, per una banda, estic cansat, però per l’altra paga la pena. Em torbe bé, no només jugant, sinó en la vida en general. Ara en vull més, sempre en vull més. I en la canxa ixen els resultats. Este estiu he jugat moltes partides i en tots els trofeus he arribat a la final.

O siga, que estàs en el teu millor moment…
De forma física segur, però sempre es pot millorar. Ara acabe una partida dura i diuen d’allargar-la i no tinc problema. Abans arribava al tanto 40 i estava per a tirar al fem. Ara puc jugar tres dies seguits.

Per què vas arribar a eixe punt de no cuidar-te?
Sempre he sigut prou gandul en este sentit. He tingut temporades que m’ho he agafat més seriosament. Per exemple, abans de la pandèmia estava entrenant amb Viuesport, amb Santi Navarro, però la pandèmia em va afectar prou. Em vaig tancar en casa, no feia res i menjava molt. La vesprada que ens van tancar jo jugava en Vila-real contra Soro III, estava en forma. Però, em va pegar el baixó. La vida em va canviar. Menjava mal, no entrenava res… Abans de tot això sempre estaven els problemes amb Fundació o Federació que fan que et desmotives i no t’exigisques tant com deuries.

Este canvi del qual parles ha de ser complicat. Qui t’està ajudant?
Quan estava gros vaig deixar de jugar partides de Federació, només jugava algun dissabte i quan el club del Puig feia algun trofeu. El club del Puig em cridava i allí la gent m’animava a cuidar-me més. Com ells, els meus pares m’han pressionat, però si uno no està preparat per a fer el pas no es pot fer res. Sense Samuel d’Albuixech tampoc haguera sigut possible. Ell va ser el primer a dir-me que havia de menjar, que havia de fer. De 106 quilos el 5 de desembre he passat a 88 kilos en abril, ara en pese 84. És un canvi molt gran. Sense ell, sense els meus patrocinadors Pollos Planes, Clínia Dental Tena, Pintura y Decoración Marc Coll… El cert és que a mi els temes de fora de la pilota m’afecten prou i necessite algú darrere que m’ajude per a no descontrolar-me en l’alimentació.

Ara, quin és el teu repte?
El repte era, en l'àmbit personal, trobar-me bé físicament i vore un canvi en el cos. Vaig dir que si anava bé provaria en el trinquet, però ara tinc la final del Trofeu de Frontó, encara sense data concreta. Si abandone el frontó i em pose en el trinquet no estaré preparat per a eixa final, així que esperaré. A més, el Puig compta amb mi per al Mestres, malgrat que la Federació no m’ha donat plaça en Primera de frontó per procediments seus. Estaré en el Mestres amb Adrián, Saúl i Alejandro, així que em torne a motivar en el frontó. Després, la idea és provar en el trinquet, no anunciat, però fer algun entrenament. Ja he fet alguna cosa a porta tancada i va anar millor del que pensava. També és cert que en acabant ve el parelles de frontó i crec que, pel bé del frontó i dels aficionats, estaria bé que Alejandro i jo jugarem separats. Ara estic en forma i vull més pilota. Em motiva molt jugar contra ell.

Com veus el pròxim canvi de gestió de la pilota professional?
Escolte notícies esperançadores d’uns, i d’altres diuen que anem de mal en pitjor. Crec que a pitjor és complicat anar i ho he comprovat ara amb el Trofeu de Frontó, jugant en frontons sense aigua, sense xapa, amb grietes en el frontis… Ara, que la Federació es pose en el món professional tampoc ho acabe de vore. Cal donar una oportunitat i vore el que passa.

El frontó ha sigut el teu refugi?
De jove he jugat a quasi tot. Frontó, galotxa, escala i corda. Està clar que per a ser professional has de dedicar-te al trinquet, però la modalitat més divertida pe a mi, tant per al jugador com per a l’espectador, és el frontó. Com a aficionat, trie abans una bona partida de frontó que una del trinquet.

I des de dins, com valores la situació actual del frontó?
Molt enfonsat. Si no fora pel club del Puig que aposta per reviure'l… No hi ha jugadors per a competir en primera categoria, tots se’n van al trinquet. I pel que fa a visibilitat, d’apostar des de les institucions, el veig prou apartat de la resta. En la pilota som pocs i hi ha molta diversitat de modalitats. És bonic que hi haja galotxa, perxa, galotxetes, pilota grossa, trinquet… Però, voler arribar a tot és molt complicat i, de vegades, costa molt sumar.