Diego López es prepara per a fer la treta. És la final del Mundial de Pilota i la tensió en la plaça Generalitat d’Alzira, amb els belgues i els valencians disputant-se la corona mundial del joc a llargues, és màxima. Baix el sol primaveral de les vesprades d’abril, totes les mirades es centren en ell, el pilotari revelació del torneig, la grata i inesperada sorpresa de la selecció. Però, Diego esquiva la pressió amb una calma insultant. Amb el vent bufant a ratxes i la canxa fent-se cada vegada més llarga, tanca els ulls, respira i disfruta el moment. Es concentra en la seua mà, en el tacte suau i agradable de la pilota de badana. I en eixe moment, com en una reminiscència involuntària i fugaç, el seu cos viatja al passat, fins a setembre de 2003. En aquells dies, rodejat de metges, sensors i cables dins d’una freda incubadora de l’Hospital General de Castelló, els seus menuts dits només són capaços de notar les mans carinyoses de Pedro i Victoria, els seus pares. A punt de traure per a guanyar el Mundial, Diego no pot oblidar que, ara fa 19 anys, va traure per a guanyar a la mort. I ho va fer.
Era el 27 de setembre de 2003 quan Diego López Fernández va nàixer. Ho va fer abans d’hora. Molt abans d’hora. Concretament, el fill de Pedro i Victoria va vindre al món amb només 27 setmanes de gestació en un part gemel·lar per cesària. Aquell naixement prematur va suposar problemes vitals complexos. En la UCI, el menut Diego va patir complicacions severes, com ara una sèrie d’hemorràgies pulmonars i cerebrals que van fer pensar els metges en el pitjor. La hidrocefàlia, la conjuntivitis, la meningitis, el raquitisme, les infeccions… Diego només tenia uns mesos de vida i havia de remuntar contra uns rivals letals. Al seu costat, incansables, els seus pares. La seua companyia indestructible en una batalla diària per sobreviure, un desafiament cada hora que passava en el rellotge.
Però, les setmanes avancen i el combatiu xiquet d’Onda no es rendeix. Sembla que en el seu codi genètic s’ha implantat la resistència i la superació. Això sí, amb tots els problemes que ha patit i degut als coàguls cerebrals, els doctors adverteixen la família que és molt probable que Diego acabe amb paràlisi cerebral, o cec, o amb problemes per a parlar i caminar. La partida serà llarga i serà dura, però no està perduda.
Diego comença, poc després, el procés de rehabilitació en un centre especialitzat, amb altres xiquets que presenten els mateixos danys cerebrals. De sobte, els coàguls desapareixen del cervell del futur campió del món de pilota. Cal mantindre la calma, però la recuperació és més que sorprenent i, com un regal inesperat, Diego comença a traure profit de la seua capacitat per a caminar, per a córrer, per a practicar l’esport. Sempre recolzat pels seus pares, el xiquet d’Onda es diverteix amb el futbol, el bàsquet, la natació, el karate, l’hípica, l'handbol i, per descomptat, la pilota.
De fet, fins a l’edat d’infantils, Diego destaca en l'handbol i en la pilota. Tant, que els dissabtes es veu obligat a compaginar partits en els pavellons i partides en els trinquets. Quilòmetres contrarellotge, viatges dolços per a una família que durant mesos hi va haver de recórrer diàriament el camí d’Onda a l’Hospital de Castelló amb la por instal·lada en el cos. Ara bé, entre el talent per a l’handbol i la pilota, Diego haurà de triar. Ho farà per la vaqueta.
El que vindria després està ja escrit en lletres daurades en la història recent de la pilota en Castelló. Destacat jugador en totes les modalitats dels jocs escolars, campió de tot en les categories inferiors, una cascada de títols i reconeixements omple el currículum esportiu de Diego, consolidat hui com un dels habituals del trinquet en l’escala i corda professional. La seua eclosió ha arribat tard com per a que el seu gran referent, Paco Cabanes “Genovés”, el poguera haver contemplat en plenitud, però ha vingut amb el temps suficient com per compartir vestidor amb les figures que Diego va admirar de ben xicotet. Amb tot, el d’Onda és la gran esperança de les comarques castellonenques, orfes de figures en el trinquet des de fa massa temps. Un jugador que, més enllà de les seues virtuts sobre les lloses, ha calat en els aficionats, dels més grans als més menuts. Un nou referent que augura vesprades per al record. Però això, ja vindrà.
El vent continua bufant i Diego López obre els ulls. Allí, en la plaça Generalitat d’Alzira, estan els seus companys, i els belgues, i els seus pares. Allí està la pilota, com sempre, en la seua mà. Allí està, en definitiva, la vida que l’esperava. La que es mereixia aquell xiquet que va remuntar una partida contra la mort. Diego trau per a guanyar el Mundial sense saber que ja fa 19 anys que és el campió.
