I per a parlar de la importància de posar en pràctica les mesures d'aquests pactes, i que no es quede tan sols en paraules, així com per a aprofundir en la necessitat de conscienciar i educar a la societat en la igualtat per a evitar que se seguisquen produint casos de violència de gènere, València Extra ha parlat amb Mar Vicent, Responsable de la plataforma Alerta Feminista.
Quin és l'objectiu de la jornada del 4 de novembre?
Sobretot és difondre, donar a conéixer el contingut i procés d'elaboració dels dos acords per a lluitar contra la violència de gènere, que estan sobre la taula, l'estatal i l'autonòmic. Després d'haver exigit durant molt temps que s'adoptaren les mesures necessàries per a frenar les violències masclistes, entenem que ací està la resposta a la nostra pressió. És obligatori doncs per al moviment de les dones, conéixer-los, fer-se una opinió fonamentada de la seua validesa i mancances i en qualsevol cas, fiscalitzar la seua aplicació.
Quines mancances trobeu en els Pactes contra la violència de gènere?
El Pacte estatal és un acord polític, fruit de la iniciativa del Govern i del treball durant 11 mesos d'una Subcomissió creada a aquest efecte en el Congrés. Han sigut sentides 66 persones expertes que han proposat mesures de diferent índole, algunes de les quals han sigut arreplegades i que ara es presenten a l'Administració autonòmica i local per al seu debat. I en teoria també a les dones i a les seues associacions. Està per veure les actuacions que es programen en aquest sentit. En tot cas, del resultat d'aquesta reflexió sorgirà el pacte definitiu. A priori nosaltres creiem que s'inclouen mesures que no són més que intencions per la seua ambigua formulació. Altres mesures es refereixen al compliment de les lleis i entenem que exigir el compliment d'aquestes no és una mesura, sinó que hauria de ser una obligació de compliment garantit. Finalment, hi ha altres mesures, que sí que suposen un avanç perquè afronten i resolen problemes plantejats en el tractament de la violència masclista. Són, per exemple, les que es refereixen a la inclusió en les valoracions de risc a les criatures, o a reconéixer a les mares de xiquetes i xiquets assassinats com a víctimes també de la violència de gènere.
Del Pacte estatal resulta especial preocupant que no haja ampliat com ha sigut reivindicat des del moviment feminista el concepte de violència masclista, ja que les seues manifestacions depassen l'àmbit de la parella. Pel que fa al finançament, és decebedor que, a pesar que es va publicitar inicialment amb un triomfant titular que parlava de 1000 milions d'euros en 5 anys, cal tenir en compte que aquesta quantitat, si no s'especifica la seua assignació concreta, és d'impossible control. I que d'altra banda, atés que es prorrogaran els Pressupostos de 2017 és necessari realitzar una modificació pressupostària que incloga els 200 milions d'aquest primer any de vigència, ja que en cas contrari serà un finançament mentider.
El Pacte valencià, per la seua banda, és un acord entre 63 entitats relacionades amb la lluita contra la violència. Des de la patronal als Sindicats, passant per les forces de seguretat, els col·legis professionals, la Universitat, els mitjans de comunicació... han participat en la seua elaboració. Creiem que ha sigut un esforç sincer per a articular una resposta social, però que podria haver sigut realitzada amb igual rapidesa, però menys precipitació, procurant així major participació de les associacions feministes de tot el territori i una major qualitat de les mesures adoptades. També veiem que hi ha mesures amb deficient formulació, o que es superposen o que no descriuen accions de realització immediata. No obstant això, creiem que és una eina interessant sempre que es garantisca la seua aplicació, és a dir, que es complisquen els compromisos que van subscriure les entitats assistents. En aquest sentit, estem molt pendents de la Comissió de Seguiment, que ha de vigilar i garantir la seua execució perquè pensem que és una peça clau per a valorar no solament el pla, sinó la seua aplicació, que és el que realment importa.
Quins creeu que són els motius pels quals tants casos de violència masclista segueixen produint-se?
La violència masclista és un problema estructural. Sorgeix d'un sistema vigent al llarg de segles, que col·loca a les dones en una posició de subordinació que s'imposa amb violència si aquestes no es resignen. Els homes que maltracten i assassinen a les dones consideren a aquestes, subjectes mancats de drets, a les quals tenen dret a dominar, amb els mitjans que faça falta. I el sistema ens educa a ells i a nosaltres en aquesta injusta distribució de poder. Succeeix amb els estereotips que fan princeses florer a elles i prínceps valents a ells. Amb el llenguatge que ens invisibilitza. Amb els mitjans de comunicació que ens cosifiquen i ens falten el respecte. Tota una societat que ens dificulta, per ser dones, més encara l'accés al mercat de treball, que ens paga menys i ens agredeix més. Tot això, contribueix al fet que el maltractador alimente la idea del seu fals poder sobre les dones. I per això, quan les dones pretenen rebel·lar-se es produeixen més morts. Per això, serà difícil evitar-les fins que existisca una potent pressió col·lectiva que afeblisca, condemne i aïlle als qui fomenten aquesta desigualtat intrínseca i als qui a la seua empara, exerceixen la violència.
En una entrevista amb María Such, Directora de l'Institut Valencià de les Dones, deia que la desigualtat era l'origen de la violència de gènere. Esteu d'acord amb aquesta afirmació?
És completament cert. Hi ha violència perquè hi ha desigualtat, perquè dones i homes no se situen en espais igualitaris, sinó que a cada persona segons el seu sexe se li assigna prerrogatives i obligacions diferents. Això fa que uns siguen els poderosos i unes altres les oprimides. Que uns tinguen accés a la independència econòmica, al desenvolupament de les seues capacitats, al reconeixement dels seus assoliments, mentre que les dones ocupen un lloc residual, on han de demostrar el doble per a aconseguir la meitat, i aportar la seua força de treball, mai valorada ni reconeguda en els àmbits privats. Aquest és el seu espai i no han d'intentar escapar d'ell, perquè hi ha tot un seguit de violències, econòmiques, laborals, simbòliques, sexuals que li l'intentaran impedir.
Què pot fer la societat per a frenar aquesta xacra?
La societat ha d'afrontar un canvi cultural i social d'enorme envergadura. Deu primer intentar comprendre el fenomen i no quedar-se en una anàlisi superficial. I seguidament, sustentada pels poders públics ha de posar els mitjans perquè aquest desequilibri vaja rectificant-se. És una estratègia a llarg termini, és evident, però de forma immediata ja hi ha diverses línies clares d'actuació: educar en igualtat a tots dos sexes, en el respecte mutu per a prevenir canviant conductes en pròximes generacions, encoratjar a les dones que viuen des de la més completa solitud situacions cruels i angoixants com a víctimes de la violència masclista, sense exigir-los gens que no estan en condicions de donar, sinó donant tota classe de facilitats i recursos per a atendre-les. Protegir-les amb totes les garanties quan s'han atrevit a eixir d'aquesta situació, promovent la seua integració social. És també necessari que socialment es deslegitime el maltractament i la violència evitant que s'identifique amb valors positius. La gelosia, la possessió, la tutela, la sobreprotecció no és amor.
I tot això, emmarcat en un procés de transformació social que aconseguisca una societat de dones i homes iguals en drets i oportunitats.
En quines accions es treballa des de la plataforma Alerta Feminista?
Després de la campanya del 19J, plantegem durant l'estiu una campanya contra les agressions sexistes. Ja llavors ens plantegem la realització d'aquesta Jornada que ara celebrem. Hem participat en les Jornades de celebració dels 40 anys de Feminismes en el País valencià. I estem dissenyant ara una campanya relacionada amb els Pressupostos que ara s'aprovaran tant de l'Estat com en els Ajuntaments perquè es destine assignació pressupostària suficient a la lluita contra la violència masclista. Estem convençudes que cal complementar el discurs condemnatori i el rebuig simbòlic amb mesures finançades, reals i eficaces per a anar avançant.