Quan creus que veurà la llum tota la programació que es feia directament en el Palau?
En aquest moment estem en el període en el qual ja s'ha adjudicat l'empresa que ha de fer l'obra, i estem en aqueix moment en el qual està oberta la possibilitat que es reclame per part dels quals no han guanyat. En uns dies si no es duu a terme cap reclamació, pot ser en dues o tres setmanes ja tinguem als obrers per ací treballant. És una molt bon senyal. (L'entrevista es va realitzar dimecres passat 2 de febrer, en aquests moments ja hi ha empresa adjudicatària de les obres de la reforma integral)
Com ha viscut el Palau de la Música aquests dos anys de pandèmia?
La pandèmia ha suposat un extra d'esforç. A mi m'agradaria destacar que la plantilla del Palau de la Música mereix que ens llevem el barret, perquè el fet de no tindre les sales ha comportat que, enfront de la nostra decisió de seguir amb la programació, el camí difícil d'alguna manera, la gent havia d'assumir un treball extra bàrbar. Després d'això va vindre la pandèmia, la qual cosa comportava unes normes de seguretat, uns protocols i unes mesures especials, i ací segueix el Palau, que ha pogut tirar endavant malgrat aquests dos handicaps.
Per la meua banda m'agradaria valorar el gran treball que s'ha fet, que crec que poques vegades es pensa en això des del punt de vista de la ciutadania, però la plantilla del Palau de la Música, per a mi, ha fet un treball excel·lent, atès que no solament ha hagut d'adaptar-se a la situació sanitària, que ja només això ha comportat molts esforços de moltes classes, despeses econòmiques, però també d'energia per a poder tirar endavant els concerts, que eren, per a nosaltres, el més important.
"El cicle de cambra, per exemple, ha tingut una mitjana d'afluència de més del 95 %, pràcticament en tots els concerts s'ha fet ple absolut, i això demostra que està funcionant aquesta manera d'atraure a gent nova."
Parlem de cicles: 'Cambra al Palau', 'Rock, pop... al Palau'… Han sigut molts cicles que s'han consolidat entre el públic i que han registrat en cada edició un augment de la participació. Això demostra que la gent té ganes de cultura. Com valores aquests cicles en aquesta etapa?
Molt positivament. Aquests cicles els vam crear al principi de la legislatura passada, perquè volíem d'alguna manera atraure a nous públics al nostre Palau de la Música, a la nostra programació. El Palau tenia una imatge entre la ciutadania d'un espai elitista, d'un espai que no programava coses per a tothom. Hi havia molta gent jove-adulta que no veia que ací poguera trobar gens que li interessara, i la nostra obsessió era d'alguna manera intentar obrir les nostres portes perquè la ciutadania sabera i comprenguera que ací oferim coses que li poden interessar.
En aquest sentit, la nostra estratègia va passar per a fer diferents cicles, com el de 'Rock, pop', com el de cambra, com el de 'Jazz a poqueta nit', el de 'Menut Palau' per als xiquets, que no hem d'oblidar que és importantíssim. Amb aquests cicles, doncs, preteníem que vinguera gent nova, gent fresca, que saberen que ací teníem coses que els podien interessar i que veren que oferim cultura per a totes i per a tots, no solament per a un sector molt reduït de la població. També buscàvem generar un hàbit de consum de música clàssica, que no ha de ser música per a unes edats concretes, ha de ser música per a tothom. La veritat és que estem molt contentes i molt contents, perquè la gent ha respost molt bé. El cicle de càmera, per exemple, ha tingut una mitjana d'afluència de més del 95 %, pràcticament en tots els concerts s'ha fet ple absolut, i això demostra que està funcionant aquesta manera d'atraure a gent nova.
En aquests cicles, a més de la gent abonada, també tenim molta gent nova, que normalment no venia i ara estan acostant-se, i això és realment el que ens interessa.
Per què creus que aquesta gent nova s'està acostant a aquests cicles?
Jo crec que són una suma de molts factors. D'una banda, nosaltres hem fet un esforç comunicatiu. Des de la imatge del cartell, on hem volgut transmetre que són cicles per a gent més jove, per a gent de totes les classes socials. També han influït els preus de les nostres entrades, per exemple, anar a un concert de càmera són 10 euros. Hui dia, pràcticament anar al cinema és quasi més car.
Per tant, opine que aquesta suma de diversos factors ha provocat aquesta afluència de gent nova, que els ha agradat i van repetint, la qual cosa pense que és molt important. També el fet que la ubicació de l'Almodí, on abans no féiem concerts, és boníssima, i això ha provocat que persones que passen per allí, veuen el cartell. Persones que normalment no acudeixen ni al Palau de les Arts ni al Palau de la Música s'hagen assabentat de la nostra programació per la ubicació en què ara es fa, hagen provat, els hi haja agradats i hagen repetit.
Penses que L'Almodí pot tindre més vida ara que en un futur quan el Palau torne al 100 % de la seua activitat?
La veritat és que és una cosa que hem parlat alguna vegada l'alcalde i jo. La bona resposta del públic en L'Almodí i l'espai meravellós que és hauria de fer-nos pensar que una vegada les sales Iturbi i Rodrigo del Palau estiguen arreglades, especialment Rodrigo que és la de música de cambra, no hauríem de descartar continuar fent programació també en L'Almodí, i d'alguna manera generar sinergies i una descentralització que ens permet que gent que vaja a l'Almodí, perquè ho té més accessible, puga després retornar al Palau.
És una proposta que tenim present, continuar amb L'Almodí encara quan la Sala Rodrigo estiga acabada.
"És molt bonic fer un concert d'abonament i veure a la gent adulta, però és també preciós, per no dir més, fer un concert per a xiquets i xiquetes i trobar-se la sala plena."
M'agradaria també dedicar-li uns minuts a 'Menut Palau', una de les propostes més entranyables perquè es dedica al públic més infantil, com està sent la resposta davant aquest programa innovador?
La importància de 'Menut Palau' radica a poder aproximar-nos a la gent més jove, als xiquets i a les xiquetes, i generar aqueix hàbit de consum de música clàssica des de molt xicotets. Pense que és importantíssim fer aquesta didàctica, aquesta pedagogia perquè després aqueixa gent en el futur siga consumidora habitual de música clàssica. Per a nosaltres aquest vessant pedagògic era crucial, i la veritat és que la gent està responent molt bé, perquè a més són programes que es fan, o bé per a les escoles, o bé per a les famílies, i són propostes culturals interessantíssimes, molt pedagògiques, i la gent les està agafant amb molt d'interés i nosaltres amb moltes ganes de continuar oferint 'Menut Palau'. És molt bonic fer un concert d'abonament i veure a la gent adulta, però és també preciós, per no dir més, fer un concert per a xiquets i xiquetes i trobar-se la sala plena.
Què destacaries de les pròximes propostes que arribaran al Palau els pròxims mesos?
Jo tinc predilecció especial per Sokolov, que és un gran pianista, també per Yanes, que a més és una persona entranyable. Aqueixos dos concerts per a mi seran insubstituïbles, però evidentment no podem oblidar els concerts que són de l'orquestra amb el nostre nou director, encara queden bastants aquesta temporada. L'orquestra està en un moment molt especial, en aquesta temporada estem veient que estan fent un treball boníssim i amb el nostre nou director també s'està generant un clima molt bo, i això vulgues que no repercuteix en allò que ofereixen en els concerts, es nota una motivació especial. Jo recomanaria a tothom que vinguera a escoltar qualsevol dels concerts de l'orquestra i si és amb el nostre director titular molt millor.
Sobre la futura seu del Teatre Escalante, "el sector ho va tindre bastant clar, van veure que construir un edifici nou des de zero era el que tardava menys temps i el que també d'alguna manera permetia tindre unes instal·lacions d'acord amb els temps que tenim"
A més de representar el Palau de la Música i de ser la coordinadora de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de València, també portes en aquesta nova legislatura dependències culturals de la Diputació de València, en concret en el Teatre Escalante. Ja es va confirmar la directora del teatre, i faltava la segona peça clau, ja teniu un lloc fix per a fer les diferents obres?
Quan vaig assumir aquesta nova competència en 2019 em vaig trobar una situació bastant dramàtica en el Teatre Escalante, perquè és un projecte únic a nivell estatal, un projecte que no pot de cap manera deixar de tirar endavant, i quan vaig arribar, vaig veure que no hi havia cap persona que es fera càrrec de la direcció artística i que no hi havia seu, perquè uns anys abans havia hagut de tancar la que tenien per un problema estructural de l'edifici. El principi va ser dur, era un projecte complicat, però també té la seua part positiva i és que quan descobreixes una cosa tan perjudicada amb tants vessants, és molt bonic poder redreçar la situació.
Com tu dius, ja tenim programadora, una persona que es podrà fer càrrec per sempre de la part artística. I la part de l'espai no deixa de ser important, perquè encara que l'Escalante, igual que el Palau no havia parat mai d'oferir programació, sí que considere que és important tindre una casa pròpia i poder, d'alguna manera, fer coses que potser si has d'anar a altres espais no pots fer.
Llavors el que vam fer va ser valorar amb l'ajuda del diputat de Patrimoni, que és qui més porta les instal·lacions i els edificis de la Diputació, tres opcions: una era arreglar l'antiga seu de l'Escalante que no és una propietat de la Diputació, per tant, també calia adquirir-la. Els treballs que feien falta eren bastant complexos perquè el problema de l'antic Escalante era estructural i comportava una inversió molt forta. De totes maneres, aqueixa opció la vam tindre en compte. També parlem de construir un espai nou, començant de zero, que a voltes és molt més ràpid. I finalment, pensem a rehabilitar un xicotet teatre que té la Diputació en un espai formatiu, educatiu, però que també necessitava la seua intervenció.
El que vam fer va ser convocar al sector. Volíem que aquesta decisió fóra compartida i els vam oferir les tres possibilitats, explicant-los, no solament el cost econòmic, que això és una cosa que a ells els interessava menys, sinó sobretot els temps que requerien cadascuna de les tres opcions. El sector ho va tindre bastant clar, van veure que construir un edifici nou des de zero era el que tardava menys temps i el que també d'alguna manera permetia tindre unes instal·lacions d'acord amb els temps que tenim, és a dir, quan comences a fer des de zero un edifici nou pots valorar fer coses que d'una altra manera no s'haguera pogut. Crear espais paral·lels al que és la mateixa sala d'exhibició, que poden donar molt de joc. Per tant, així ho va decidir el sector.
Llavors, una vegada presa aquesta decisió es va comunicar a Patrimoni de la Diputació que això era el que el sector i nosaltres havíem determinat, i ara ja s'estan duent a terme els plecs per a poder licitar el projecte arquitectònic. Hem volgut que el sector es pronunciara respecte sobre quines necessitats pensava que s'havien d'assumir en aqueixa nova obra, quins espais, al marge de la sala, pensaven que havíem de tindre en compte, quines altures hauria de tindre el sostre, i totes aquelles qüestions més pròpies del món escènic. I això també ens semblava molt important, que ells pogueren comunicar-nos les seues preferències i les seues necessitats. Ara hem passat tot aquest material al departament que ha de fer el procés de la construcció, i ja estan preparant els plecs.
La veritat és que estem molt contents perquè és molt rellevant tindre un espai propi, i l'Escalante és un projecte únic, no pot perdre's de cap de les maneres.
A més de l'Escalante, València viurà pròximament cinc nous espais culturals: el futur Museu del Mar, l'Alqueria d'Albors, la Nau 3 de Ribes, Regne 121 i el xalet d'Aben Al-Abbar.
Les obres del xalet no les porte jo, però em consta que estan ja molt avançades. La resta sí que les porte jo i també moltes d'elles estan a punt de concloure. Això va ser una idea que vaig iniciar en la legislatura passada, perquè quan vaig arribar a assumir la gestió de Cultura vaig voler d'alguna manera saber què podíem fer amb un coneixement teòric i acadèmic. Llavors contractem a la Universitat perquè ens fera una mica una radiografia de la situació cultural de la ciutat i una de les coses que ens van dir que a mi més em va sorprendre, i de fet vaig estar molt d'acord, és que qualsevol poble de huit-cents habitants té una Casa de la Cultura a la disposició dels veïns o per a fer activitats culturals. En la ciutat de València no hi havia cap.
Clar, això era un deute que calia resoldre, a més nosaltres treballem molt pel que és la ciutat de barris i ens agradava descentralitzar també tot el que és cultura, acostar-la als veïns i veïnes, i tindre espais que anaren per a usos culturals punt de projectes que puguem crear nosaltres des de la mateixa regidoria, com de projectes que els propis veïns creen o inventen i necessiten un espai per a fer les seues exposicions, les seues presentacions, o el que ells vulguen. Llavors vam veure que era necessari abordar-ho, a més amb molta il·lusió.
Vam veure què espais tenia l'Ajuntament, pendents de rehabilitar tots, però amb cert valor patrimonial, perquè foren centres culturals en un futur i que estigueren distribuïts per tota la ciutat i que pogueren ser espais per als ciutadans i ciutadanes, en els quals des de l'Ajuntament oferirem propostes, però també els veïns i veïnes podran portar les seues.
Estem a punt d'acabar pràcticament tots, algun està una mica més endarrerit, però tots en marxa i en menys d'un any estaran tots actius i preparats perquè els ciutadans poden tindre noves dotacions. Està molt bé dir que volem que València siga una ciutat de barris, però perquè el siga realment necessita que els barris tinguen dotacions pròpies. Perquè si al final tothom ha d'anar al centre per a poder veure una obra de teatre, un concert o qualsevol activitat cultural, doncs això genera una dificultat de fer vida en el barri. Això a nosaltres ens semblava molt rellevant i en aqueix camí estem, a punt de finalitzar ja totes les obres.
"La Llotja és l'edifici protegit més important de la ciutat, en el qual no es va tindre cap mirament de posar una placa"
A més de la Regidoria de Cultura, també portes una regidoria molt important que és la de Patrimoni, i fa uns dies va eixir en els periòdics la polèmica de la placa de Rita Barberá en la Llotja. M'agradaria que ens vas explicar com és possible que estiguera una placa en un edifici protegit com és la Llotja de la Seda.
Doncs és una pregunta que jo em faig cada dia, perquè realment no ha aparegut el permís. La Llotja és l'edifici més important de la ciutat de València. No solament és un edifici catalogat com bé d'interés cultural, que és el màxim nivell de protecció patrimonial, sinó que a més és patrimoni de la humanitat, així que més protecció ja no es pot tindre. Per a poder actuar en un edifici d'aquestes característiques, es necessiten permisos de la Conselleria, per exemple una instal·lació o qualsevol altra intervenció sempre ha d'estar supervisada i amb el seu permís pertinent. És impensable que existira un permís que permetera foradar els murs protegits d'un edifici d'aquestes característiques, i per això no ha aparegut el permís, bàsicament perquè no existeix.
Realment per a mi és una barbaritat. També són formes diferents d'entendre la política, nosaltres no posem plaques ni tallem cintes per a inaugurar gens, perquè entenem que els diners que gestionem no és nostre, és de tota la ciutat. Evidentment, les decisions polítiques les prenem nosaltres, però amb diners de totes i de tots, i marcar territori posant una placa amb el nom és una cosa que, ni tan sols en edificis que no són patrimonials, no s'ha de fer, de fet nosaltres no ho fem.
En aquest cas la gravetat era extrema, perquè es tractava de l'edifici protegit més important de la ciutat, en el qual no es va tindre cap mirament de posar aquest element impropi que és totalment intolerable. Aquesta placa es va deteriorar, va patir un acte vandàlic i el Partit Popular em va demanar que la restaurem. Jo vaig prendre la decisió que no podíem, ja no per la intervenció o la despesa econòmica d'arreglar una placa, que això al final no és diners, sinó perquè és intolerable que un edifici protegit tinga una placa de l'alcalde o l'alcaldessa que siga. Aquesta no és una bona manera de gestionar els diners públics i no és manera de cuidar el patrimoni.
Llavors vaig prendre la decisió de retirar-la, intentant minimitzar els danys en aqueixa paret com es poguera, al final ha quedat bastant bé. És una qüestió que ha tingut molta polèmica, però jo estic convençuda que aquesta decisió farà que en un futur es replantegen aquestes accions que estan bastant passades de moda i que a ningú li interessen.
Com estava la Llotja quan vas assumir la Regidoria de Patrimoni?
En 2015 quan vaig arribar la Llotja estava en una situació bastant lamentable, per exemple no tenia un pla de prevenció d'incendis. Això pot semblar una qüestió menor, però no ho és perquè, no solament està pensada per a protegir l'edifici, sinó que a més és una exigència de la UNESCO. Quan jo vaig arribar feia quasi vint anys que la UNESCO havia protegit l'edifici, i, per tant, feia quasi vint anys que havia demanat que tinguera aquest pla de protecció d'incendis. Entre altres coses, estava tot d'aquella manera. Llavors nosaltres vam veure, no solament la Llotja, també la resta d'elements patrimonials de la ciutat, l'Ajuntament té més de mil en tota la ciutat, l'estat en que es trobem i vam crear el Pla de Protecció del Patrimoni, que és un pla que pretenia revertir la situació d'abandó que tenien tots els elements patrimonials distribuïts per la ciutat, i des de l'any 2015 que ho vam engegar, hem intervingut en més de cinc-cents elements i seguim, no veiem encara la llum al final del túnel, perquè hi ha molt a fer, i tant de bo haguérem trobat una situació de menor abandó, però com no va ser el cas el que havíem de fer era arreglar tot aquest patrimoni, que, al cap i a la fi, és el que ens identifica com a ciutat. Ja no només és la nostra història, és la nostra cultura i és la imatge que té la gent de fora de nosaltres com a ciutat, i per a nosaltres tindre el patrimoni molt cuidat, molt arreglat, és prioritari.
Així que així estem, no vam parar d'intervindre en escultures que han estat decapitades més de set anys, en edificis, en nous accidents que es produeixen i provoquen algun dany en algun element patrimonial, i evidentment en edificis com la Llotja, l'Almoina, el Museu de la Ciutat, el Museu d'Història de València. Tots tenien moltes coses que arreglar i en això estem immersos.
També portes una regidoria especial que és la de Benestar Animal. Ja portem una legislatura sencera amb aqueixa regidoria. Com veus que ha avançat la gestió? Ha eixit una enquesta que diu que València és la quarta ciutat d'Espanya més 'pet friendly'. Quins creus que serien punts a favor i punts a millorar perquè siga encara més 'pet friendly'?
Per a mi la base de la tasca de la nostra regidoria és aconseguir una conscienciació ciutadana. Evidentment, és un tema que no es pot aconseguir d'un dia per a un altre, però és importantíssim que la gent es consciencie que els animals són éssers vius i que mereixen el nostre respecte, la nostra estima i la nostra sensibilitat.
Això és una tasca lenta, però que a poc a poc va calant en la societat. Quan arribem al centre d'animals abandonats hi havia més de sis-cents animals, ara tenim cent i poc, és a dir, tenim xifres que demostren que la ciutadania es va conscienciant i això és prioritari perquè la resta de coses funcionen. Hem fet moltes accions, no solament campanyes, sinó, per exemple, l'elaboració d'un còmic dirigit als xiquets per a conscienciar sobre els animals, tot el relacionat amb el Pla Colonial Felí; el control de l'avifauna mitjançant mecanismes ètics que respecten la salut dels animals, no sacrifiquem a cap; la construcció d'un nou centre que estem duent a terme, i moltes més accions.
És una regidoria que requereix això, estar cada dia, contínuament recordant i ja es nota la resposta de la gent: menys abandons, més adopcions, que també és un aspecte rellevant, ja que nosaltres entenem que si volem que un animal forme part de la nostra família no cal comprar-ho quan hi ha punts que han sigut abandonats i estan arracades de trobar algú que els vulga. Per tant, jo continuaria sent regidora de Benestar Animal tota la vida si poguera.
Què creus que ha de millorar la ciutat de València perquè siga més 'pet friendly'?
Fa falta que el missatge que comentava abans cale encara més, des del punt de vista que també les empreses privades ho entenguen. Encara que en aquest camp s'ha avançat moltíssim, perquè hui dia es pot anar amb el teu gos a un banc o a El Corte Inglés. Sí que és cert que hi ha normatives sanitàries que impedeixen l'accés d'animals a espais on haja menjada fresca, això és evident i ha de ser així, però hi ha molts comerços i molts espais que no tenen aliment fresc a l'aire i que a mi m'agradaria que començaren a pensar que poden deixar accedir als clients si van amb un animal. També pansa amb els hotels, on fa falta que també es faça aquesta reflexió. Jo, per exemple, ara mateix tinc un gat, i jo sense ell no em vaig de vacances. Per tant, d'alguna manera, per als empresaris que ofereixen estances als turistes o a qui siga, és crucial que s'adonen que ja som moltes persones que si no ens deixen anar amb les nostres mascotes per descomptat no anem a anar. En aquesta línia continuem insistint perquè la ciutat siga més referent encara.
A més, ja per llei són éssers que asseguen i que, per tant, se'ls ha de considerar també éssers vius que comparteixen la vida amb nosaltres.
Correcte, com diu l'alcalde, hi ha més famílies en la ciutat de València amb mascota que amb xiquets (riu).
Ja per a acabar, Gloria, tens moltes competències en l'Ajuntament de València i en la Diputació, no sé si tens temps lliure. (riuen)
No (riu), vida privada no tinc. El que pansa és que com jo gestione Cultura, a més de Benestar Animal, però principalment Cultura, aquesta regidoria té uns horaris que no són els horaris típics de de 8 a 15. Jo treballe tots els caps de setmana, totes les vesprades, moltes nits i la veritat és que a mi m'agrada perquè és la competència que jo vaig triar gestionar, llavors el tema m'encanta, no podria ser més feliç gestionant una altra cosa en l'Ajuntament o en la Diputació, però per contra els horaris no existeixen, i, per tant, vida pròpia no queda molta. Els meus pares a voltes em diuen, "com no vingues a veure'ns estem pensant en desheretar-me" (riuen). Ho comprenc, ho comprenc, perquè ni per a això tinc temps.
Però la veritat és que estic feliç perquè vaig ser jo en 2015 qui va demanar Cultura i Benestar Animal, no existia, però vaig demanar crear-la i vaig tindre la sort de gestionar el que jo volia i, sincerament, no em canviaria per ningú. Em gratifiquen moltíssim aquestes competències.