Entre el 23 de març i l'11 de juny, la ciutadania pot acostar-se a les Drassanes per a contemplar "Arquitectures deshabitades", una mostra al voltant de les infraestructures del patrimoni industrial de la ciutat abandonades a conseqüència de la crisi o del canvi de paradigma econòmic. L'elecció de l'espai expositiu del Grau obeeix al fet que est constitueix un exemple d'edificació que, a l'origen, va estar destinat a la construcció i reparació d'embarcacions.
El projecte, comisariat per MAKMA, revista d'arts visuals i cultura contemporània, compta amb els artistes Antonio Alcaraz, Jose Antonio Picazo, Rafa de Corral, Sebastián Nicolau i Xavier Monsalvatje. L'objectiu de la iniciativa és posar el focus en els vestigis arquitectònics singulars del nostre passat industrial —tallers, fàbriques, etc.—, que en el seu moment van conformar el teixit productiu de València i que més tard es van desallotjar. D'aquesta manera, l'exposició es presenta com una combinació d'arxiu documental, història, reivindicació de la memòria i representació artística "d'aquesta riquesa patrimonial tan característica de la qual disposa la ciutat", en paraules de la regidora de Patrimoni i Recursos Culturals, Glòria Tello.
Tello ha assenyalat que "és ben important que aquest passat industrial no quede en l'oblit i que aquests edificis i construccions, concentrats majoritàriament en el marge esquerre del riu Túria, però també en altres barris, lluïsquen de la millor manera possible". En aqueix sentit, a manera d'exemple, ha recordat el procés de rehabilitació de fumerals i de les naus del Parc Central, en el marc del pla municipal de recuperació del patrimoni. Així mateix, Tello ha subratllat "la importància d'explicar al veïnat, sobretot a les generacions més joves, com era aquella València del passat" i "millorar el nostre coneixement".
Els artistes
"Afortunadament, legisladors i governants de diferents països ja han pres consciència de l'interés cultural i el significat social d'aquest tipus de patrimoni", ha manifestat Antonio Alcaraz, per a qui, no obstant això, "hi ha molts interessos econòmics en joc i, a vegades, la situació d'aqueixes fàbriques en la ciutat i les grans extensions de terreny que ocupen pesen més que el valor patrimonial d'aquestes, dificultant la seua conservació. Per això és altament valuós el registre fotogràfic d'aqueixos elements que estan en perill de desaparició".
D'altra banda, Xavier Monsalvatje ha indicat que "vells edificis, ocupadores de l'espai i estampa del progrés que s'esperava indeleble i imperible, són la petjada d'un impuls i d'una època", com a "memòria reflectida en construccions que van anar el miratge d'una nova religió, sorgida sota el nom del progrés, que durant el segle XX es veu reconvertida o suplantada amb una nova creença, però aquesta vegada amb diferent màscara, més tecnocràtica".
Segons José Antonio Picazo, es tracta d"espais que existeixen, però que ja no es miren o no es volen veure". Per això, a través d'aquest projecte es pretén registrar "un símbol de la decadència actual i d'un necessari canvi de paradigma" i "les obres realitzades per a aquests espais volen trobara al mateix nivell d'abandó i decadència i amb això generar una metàfora sobre la necessitat de superar aquest model industrial en el qual vivim i que donem per intangible".
Per la seua banda, Sebastián Nicolau s'ha referit al "pressentiment de la somorta llum del crepuscle que sembla donar pas a la il·luminació freda dels blancs tubs de neó que prenen el relleu al dia i, d'alguna manera, anuncien, o més aviat desitgen, alguna aparició, encara que fora espectral, que no arriba a produir-se".
Finalment, Rafa de Corral ha al·ludit a "els hàbitats impossibles d'habitar pel deshumanitzat de la seua naturalesa, sense deixar de recordar-nos certs habitatges utòpics, molt lluny de l'asèpsia cartesiana i molt prop d'aqueixos àmbits d'estranyament surrealista que manquen de tota capacitat real per a albergar vida si no és amb el vol de la imaginació".