Societat

Ramón Pérez, cap de la UREC: "El que més ens ha cridat l'atenció és la solidaritat i l'afecte del poble turc"

Parlem amb Ramón Pérez, cap de la Unitat de Rescat en Emergències i Catàstrofes, sobre els treballs de rescat realitzats a Turquia

1 minut

Membres de la UREC treballant a Turquia

La Unitat de Rescat en Emergències i Catàstrofes (UREC) del Consorci Provincial de Bombers de València, integrada per quinze persones, eixia el passat 7 de febrer en direcció a Turquia per a col·laborar en els treballs de rescat de supervivents del terratrémol. Dies intensos que acabaven diumenge passat quan van tornar, de nou, a València.

Parlem amb Ramón Pérez, cap de la UREC, que ens fa balanç de la labor realitzada a Turquia, i aprofundeix sobre com van ser les condicions de treball per a aconseguir el seu únic objectiu: salvar vides.

Quin balanç feu de l'experiència viscuda a Turquia?

El balanç, en general, és positiu perquè hem tingut l'oportunitat de participar en una catàstrofe local, i això per als bombers, d'alguna manera, ens permet entrenar. A part de salvar vides, ens ha servit per a fer un màster en emergències. És una experiència que ens emportem. A més, hem tornat tots, no ens ha passat res a ningú i hem aconseguit rescatar a tres persones.

És cert que, a nivell emocional, van sorgint tots els xicotets retrets sobre si podies haver fet alguna cosa més, però són coses que, al final, els professionals d'emergència ens plantegem. Som crítics amb nosaltres mateixos i intentem millorar la nostra manera de treballar, però això no significa que ho hàgem fet malament, simplement que et planteges la teua actuació.

A vegades, passa desapercebut que, a més d'apagar focs, rescateu a persones...

El bomber és un professional del rescat. De fet, la paraula ja ha evolucionat. Abans era serveis contra incendis i ara són els SPIS (Salvament, Prevenció, Incendis i Salvament).
Què vol dir això? Que la figura del bomber ha evolucionat a tot el relacionat amb el salvament en diferents àmbits. És cert que el rescat a l'entorn d'estructures col·lapsades no es dona molt a Espanya, per sort. Però quan es dona, es requereixen unes habilitats i destreses que el bomber no té. Per això, nosaltres ens especialitzem en aquesta mena de salvaments, i quan se'ns dona l'oportunitat de participar i ajudar en un entorn d'aquestes característiques, per a nosaltres és també un aprenentatge.

Quina era la situació quan vau arribar a Turquia?

Imagina't. Vam estar dos dies sense dormir fins a arribar a l'emplaçament, pel tema de l'organització del dispositiu i el trasllat fins al lloc. Arribes molt cansat i pensava que no anava a ser capaç de fer-ho físicament. Però quan vaig arribar a la població d'Adiyaman i vaig veure el que la població estava patint, em va donar una xutada d'adrenalina. Vam estar dues nits més quasi sense dormir.

Què ha sigut el més dur?

Quan arribàrem allí, el que férem és un triatge dels habitatges, que vol dir localitzar a gent amb vida, perquè eixe era el nostre objectiu. I això és molt dur perquè en cada escenari d'ensulsiada, estan els familiars al voltant de la seua casa i el que volen és que rescatem als seus éssers estimats o, si estan morts, que recuperem els seus cadàvers. És molt dur perquè has de descartar i triar, i tampoc saps si has descartat un immoble on hi havia una persona amb vida... Això mai ho saps. Per sort, l'idioma ha sigut una barrera emocional nostra, però imagina't que això passa en una ciutat on parlen el teu idioma, que t'estan dient que no te'n vages que ací està el seu pare o el seu fill...

Imatge de la UREC

I, com esteu a nivell psicològic? Heu comentat que estàveu en xoc...

Exactament. Nosaltres venim d'un estat d'eufòria perquè hem eixit bé, no ens ha passat res a ningú, hem sigut capaces de rescatar tres vides... Això és una satisfacció personal que ningú ens ha pogut llevar, però clar hem estat en un lloc de catàstrofe, hem vist gent plorar, gent que ha perdut la seua família, la seua casa, el seu treball... Una ciutat com Múrcia totalment desolada amb molts milers de morts.

Llavors, ara és quan afloren eixos sentiments contradictoris, però bo, imagine que és una etapa de l'emergència, que hem de sobreposar-nos. De fet, aquest divendres, el Consorci de Bombers ha organitzat una jornada d'ajuda psicosocial perquè aflore tot això i, d'alguna manera, ens servisca d'ajuda.

Com us ha rebut i us ha tractat el poble turc?

El que m'ha cridat l'atenció és la solidaritat i l'afecte que ens té la gent. Ho han perdut tot, però ho portaven amb una enteresa i una dignitat colpidora. Clar, tu veus això i has de donar el millor de tu. A més, ens han oferit tot el que tenien. Venien al nostre campament només per a demanar-nos que els deixàrem carregar el mòbil per a poder seguir en contacte amb els seus familiars. És la part més humana.

Com vau viure eixe rescat de tres persones?

Amb molta emoció, sobretot l'última família. Estàvem en el campament base i ens van avisar que, a 200 metres d'on estàvem, s'estaven sentint veus. Ens miràrem amb una mica d'escepticisme, perquè durant tot el dia no havíem localitzat a ningú que poguera estar amb vida en eixa zona, però vam anar a comprovar-lo i ens vam adonar que era veritat.

Vam fer una tècnica de crida i escolta, és a dir, fas una alerta mitjançant un missatge de veu a les possibles persones que són ací atrapades, deixes un silenci per a veure si et responen i em van respondre. Llavors va començar el rescat de les persones que va durar sis hores. Començàrem a les 18.00 i culminàrem amb èxit a les 00.00 hores.

Era la primera vegada que participàveu en una emergència internacional?

Internacional sí, però els nostres components tenen molta experiència i han participat en diferents emergències però per mitjà d'ONG. No obstant això, com UREC ha sigut la primera vegada. Així i tot, vull destacar que els nostres components han participat en altres catàstrofes, com l'ensulsiada de Peníscola, per exemple.

Arribada a València de la UREC

Ja finalment, com han sigut les condicions de treball? Perquè vosaltres us vau emportar tot el necessari per al rescat.

Sí, per a complir les condicions de grup de rescat a nivell internacional, el que has de complir és que t'emportes el teu material, el teu campament, la teua logística, el teu menjar... Perquè s'entén que si vas a un entorn d'una catàstrofe, no pots anar a l'administració local a donar-los treball. Has de ser una cèdula independent. L'única cosa que li demanàrem a l'administració local van ser els vehicles. Ens van facilitar el transport i la comunicació amb els turcs assignant-nos intèrprets, que ens van facilitar el nostre treball allí.