caixa popular

Qüestió de confiança

Aquest sistema nostre porta anys donant mostres de nombroses relacions perilloses entre la justícia i l’executiu, entre els qui absolen i els qui manen, entre defraudadores amnistiats i fiscalitzadores desactivats, entre els poders fàctics i els poders de l’Estat, entre els qui en definitiva defensen la democràcia, l’Estat de dret i el públic i els qui ho soscaven.

La cadena Moix-Maça-Catalá és il·lustrativa d’aquests jocs de poder absolut. Moix és el fiscal preferit dels corruptes. Amb un paradís fiscal propi i ocult, va tenir entre les seues finalitats boicotejar l’operació Lezo. Les seues accions en tractar d’impedir registres, paralitzar burxades telefòniques als implicats en la trama i canviar al fiscal, donen bon compte d’açò. Aquest Fiscal era del gust d’Ignacio González. Com un oncle bo i seriós, ho qualificava en la conversa telefònica que va mantenir amb l’expresident valencià Zaplana. I provat, ben provat, ha quedat per què. Aquest Fiscal, que deshonra la valenta labor de dècades dels fiscals anticorrupció, seguirà sense tatxa alguna en la Fiscalia del Tribunal Suprem. I ningú es responsabilitza.

La politització de la justícia des del govern és evident. El PP segueix posant jutges que li són pròxims en llocs estratègics on es van a jutjar casos de corrupció. És el cas de l’Audiència Nacional i la sala d’apel·lacions, a les quals aniran Concepción Espejel i Enrique López. La jutgessa Alaya declarava recentment respecte a la designació de càrrecs judicials que “no són triats per criteris objectius sinó perquè són més dòcils als partits polítics”. Nomenen jutges per a tapar les seues vergonyes que són delictes contra l’erari públic. I no passa gens.

El Tribunal Constitucional ha donat una dura garrotada aquesta setmana al Govern del Pàg. Ells prefereixen qualificar-ho de contrarietat, d’error formal. L’amnistia fiscal duta a terme en 2012 que ha beneficiat, entre altres, a imputats per corrupció com Bárcenas, Estona, Marjaliza o Granados, ha sigut declarada il·legal. El Constitucional ha sentenciat que “l’adopció de mesures que, en lloc de servir a la lluita contra el frau fiscal, s’aprofiten del mateix sota pretext de l’obtenció d’uns ingressos que es consideren imprescindibles davant un escenari de greu crisi econòmica, suposa l’abdicació de l’Estat davant la seua obligació de fer efectiu el deure tots de concórrer al sosteniment de les despeses públiques”. Ha retret l’alt Tribunal que per aquesta via de l’amnistia es legitime “com una opció vàlida la conducta dels qui, de forma insolidària, van incomplir la seua deure tributar d’acord amb la seua capacitat econòmica” i se’ls afavorisca enfront d'”aquells que van complir voluntàriament i en termini la seua obligació de contribuir”. Avui els amnistiats dormen tranquils. I el PP diu que la dimissió de Montoro està en mans del propi ministre. Qui li posa el cascavell al gat?

Per al PP és qüestió d’esperar, així ho resolen. Tot, tot, és qüestió de confiança.


Més notícies

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

4 × 4 =

viva gym canovas
exposicion caps tallats