25n
25N
25N

Quatre dècades de Crim de Germania

Quatre dècades de Crim de Germania
13/11/2020 -

Enguany, el 2020, s’han complit quatre dècades des que va publicar-se el llibre Crim de Germania, per l’editorial Tres i Quatre. Novel·la que els historiadors de la literatura inclouen en el subgènere històric; el qual, es caracteritza pel distanciament cronològic de l’autor respecte als anys en què situa la ficció; la versemblança sobre el marc històric en què es desenvolupa i la coherència dels personatges amb la dita època.
Crim de Germania va ser una de les obres guanyadores dels Premis Octubre1 de 1979. Concretament l’Andròmina, reservat fins aleshores a autors valencians, per tal d’incentivar la creació d’una narrativa valenciana en català. Talment com havia suggerit Joan Fuster per ampliar el públic lector, en l’article “Una carència singular” publicat a Serra d’Or2 el 1972, sobre la mancança d’una novel·la pròpia al País Valencià, com ja hi havia a Catalunya i les Illes.
Novel·la que tingué, des que va sortir, bona acollida pel públic lector i també entre el personal docent, que la posà com a llibre de lectura en molts instituts, la féu llegir i li donà una àmplia difusió. També per part de la crítica; va ser-ne premi Crítica del País Valencià (1980)3 i Serra d’Or (1981)4. Acollida que palesen la vintena d’edicions5, o potser algunes més, que s’han venut al llarg d’aquesta quarantena d’anys. El 2005, en el seu quart de segle, vaig fer-hi l’edició revisada, ampliada i definitiva, publicada per Bromera. On vaig incloure dues narracions que ja estaven in mente en el projecte inicial i que per raons de temps no hi vaig poder inserir en la primera versió: El dia de la sang i El senyal evident.
Tanmateix, no tot han sigut “flors i violes” en la seua trajectòria. Així, a primeries dels 80, probablement entre el 1982 i 1985, Eliseu Climent, l’editor de Tres i Quatre, encomanà al cineasta i escriptor valencià Ricard Blasco Laguna6 – que anava a la capital de l’URSS a visionar uns documentals de la guerra Civil– que hi fes les gestions per tal que l’editorial Estrella de Moscou, especialitzada en novel·la estrangera, la publicara al rus7. Però no van voler, perquè la part de les Cartes de l’amant absent les consideraven immorals.

Tanmateix, anys després, la novel·la va traduir-la Antònia Cabanilles al castellà i l’edità el 1989 Anagrama, amb el títol de Germanía, sense massa èxit de públic ni de crítica. Encara que Herralde, l’editor, va dir-me que els crítics espanyols eren —aleshores i no sé si això ha canviat massa— refractaris a parlar d’obres de la literatura catalana traduïdes al castellà. A més a més, l’Opus Dei posà Germanía, en la seua llarga llista de llibres prohibits, com va dir-me i demostrar-me, via internet, un company que havia sigut de l’Obra, i amb qui vaig coincidir quan treballàvem tots dos en unes dependències de la Conselleria de Justícia del carrer Hospital. Ves per on, soviètics i Opus Dei hi van coincidir.
Altrament, diu Borges que els llibres s’escriuen a partir d’altres llibres i en aquest cas, la idea germinal va nàixer de la proposta del pintor Manuel Boix, amb qui treballava els estius quan tornava al meu poble des de París, on estudiava a la Universitat de Vincennes. Deuria ser el 1973. Aleshores Boix estava llegint La ciutat de València (1972)8, de Manuel Sanchis Guarner, que en un dels seus capítols9 transcrivia, del Dietari de Jeroni Sòria, com havia esdevingut amb la mort de l’agermanat Vicent Peris. El dietarista contava els moments abans del linxament10 del cabdill agermanat pels seus enemics. I com aquest, assetjat i eixint per una finestra, baixava per una escala llevadissa abillat amb un cuirassa que duia sobre una camisa de vellut verd. Imatge que va corprendre el pintor de l’Alcúdia, pensà fer-ne una exposició i que jo escrivís el text del catàleg.
La dita exposició va anar ajornant-se, cosa que m’aprofità perquè jo prengués consciència del potencial simbòlic de lluita per les llibertats que podia tindre la revolta, en aquells anys de la transició “entre cometes”. I que a mesura que anava informant-me sobre la Germania anaren eixint noves possibilitats, les quals, al capdavall, conformaren els onze textos o capítols que té l’edició definitiva de Crim de Germania: El banquet, El rei Encobert, El Quart Judici, Fitxes policials, La Corbina, El debat, El dia de la sang, La mort de Vicent Peris, Memòries de Felip Guzman, El senyal evident o la prova clara i Lletres a l’amant absent.
Finalment dir que els objectius que tenia, quan comencí a escriure la novel·la, que després aflorarien més o menys palesos o encoberts, foren els següents:
— Volia crear mites valencians, difondre’ls, popularitzar-los. Som un poble amb pocs referents mítics, perquè d’una manera sistemàtica i deliberada han volgut fer-los desaparèixer i privar-nos d’una part important del nostre imaginari col·lectiu. En els anys de la meua formació acadèmica es coneixia més el Cantar del Mío Cid que la Crònica de Jaume I, al marqués de Santillana que a Ausiàs March o a Agustina d’Aragó que al general Basset.
— Reflexionar sobre el present a partir del passat i extraure les ensenyances que ens dona la història. I en aquest cas, emprar la Germania m’aprofitava per la seua potencial càrrega simbòlica en la lluita per les llibertats.
— Crear un espai de ficció polifacètic, un àmbit de llibertat, amb diversos plantejaments sobre un fet importantíssim de la nostra història, la Germania, per les seqüeles que va tindre en la política posterior i en l’ús de la llengua pròpia.
— Tractar de fer una via d’apropament històric, una via de coneixement que no caigués en la parcialitat, en la visió maniquea de bons i roïns. Mostrar que és impossible de copsar la realitat des d’una sola perspectiva, atès que la vida és diversa, ambigua i complexa. Sobre aquest aspecte voldria recordar, perquè ve a tomb ara i ací, la definició que fa Milan Kundera sobre el gènere novel·lístic o la novel·la: “Un fascinant espai imaginari en que cap personatge és posseïdor de la veritat i on cadascú d’ell té el dret de ser comprés”.
— Aprofundir en la raó de ser d’una novel·la que és, com diu l’escriptor austríac Hermann Broch11, la de descobrir a la persona lectora allò que només la novel·la pot descobrir-li.
— Confegir la versemblança, perquè allò que escrius, encara que ficció, siga creïble i, si es possible, seduesca la persona lectora. Un àmbit coral de personatges que actue com a refugi, com a recurs d’autoajuda de la persona. Sobre aquest aspecte, Vargas Llosa, defineix la novel·la com: “Una organització arbitrària de la realitat humana que defensa els homes contra l’angoixa que els produeix intuir el món i la vida, com un bast desordre”;
— També dignificar i recuperar l’idioma, el nostre, el vincle més important d’una cultura, a fi que siga culte i accessible, digne, homologable, capaç per a tractar temes científics o tindre una gran qualitat literària. A partir dels nostres clàssics i del llenguatge popular i, al capdavall,
— Parlar de la condició humana, a partir de la nostra minoritzada, bandejada i maltractada llengua, a través d’una ficció, amb uns personatges ubicats en un temps llunyà i en l’escenari del nostre país, mitjançant la literatura, un pacient exercici de llibertat.

Més informació

0 comentaris

Encara no tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

17 − 4 =