“S’ha d’aconseguir convivència en la societat valenciana quant a la cultura i la llengua”. Així de clar ha sigut Manuel Carceller, delegat de la Plataforma per la Llengua del País Valencià en relació a un dels temes que més envolten la política valenciana i que, de cara a les eleccions del pròxim 26 de maig, s’ha intensificat: el valencià.
I es que la llengua ha sigut un tema clau i que ha eixit més a la llum que mai en les declaracions de dos nous candidats de dretes a presidir l’Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana, María José Català (PP) i Toni Cantó (Ciudadanos), respectivament, fins al punt que institucions com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) han considerat la qüestió com a “arma partidista i electoral”.
El reflex d’aquest debat omple també els mitjans de comunicació des de l’anunci que Català és la candidata del PP en la ciutat, que al seu primer discurs va dir que es presentava a les eleccions “perquè el catalanisme lleve les mans de València”.
Així, en una entrevista concedida al diari Valencia Plaza, la líder va dir que ho defensa perquè el Govern de la Nau “ha donat 300.000 euros en subvencions a entitats catalanistes de forma injustificada” perquè, explica, Compromís i part del PSPV volen crear una sensació en què ella no ha cregut mai, “que són els famosos Països Catalans”. “Són tendenciosos i volen imposar una ideologia minoritària”, va afegir.
L’exconsellera d’Educació i Cultura durant el mandat d’Alberto Fabra entre 2012 i 2015, d’altra banda, va pronunciar-se a través del seu compte de Twitter per a dir, en castellà: “Sempre defensaré la cooficialitat del nom de la ciutat en castellà i en valencià. Però en cap cas entenc que en valencià s’haja de dir ‘València’ en lloc de ‘Valéncia’”.
En aquest sentit, tal com ha declarat en l’entrevista a Valencia Plaza, es refereix al fet que “tradicionalment ha sigut un accent tancat i l’accent depén de la pronunciació”. D’aquesta manera, es posiciona contra les directrius de l’AVL quant al topònim, que defensa la singularitat de que l’accent és obert però es pronuncia tancada, així com al Govern de la Nau, a favor d’una única versió del valencià.
“Considere que el valencià i el català no són la mateixa llengua”, va admetre als periodistes, ja que, per a ella, ambdós han tingut una evolució totalment distinta i el valencià “té entitat pròpia respecte al català”.
La resposta no ha tardat en arribar i, el passat dilluns, l’AVL penjava una publicació al seu compte per a referir-se als “filòlegs” que surten “davall de les pedres” i a les “veus pontificants sobre la llengua”, en referència indirecta a Català, com candidats que fan del valencià una “arma partidista i electoral”.
No obstant això, la institució lingüística no sols parla de la popular, sinó també de Toni Cantó, candidat a presidir la Generalitat Valenciana amb la seua formació, Ciudadanos. El polític va organitzar el dilluns un desdejuni informatiu amb la premsa, on va aprofitar per a denunciar que el castellà estava marginat en algunes escoles valencianes, a favor del valencià.
Una ocasió que també va aprofitar per a valorar el PSPV i Compromís com “pancatalanistes” per, en principi, donar subvencions que van amb aquesta línia, tal com ha fet la candidata a l’alcaldia de València.
Malgrat això, a diferència de Català, sí que comparteix les directrius de l’AVL quant al debat lingüístic, és a dir, que el català i el valencià són la mateixa llengua.
Manuel Carceller, per la seua banda, assegura que “està clar que els candidats i partits no fan cap proposta constructiva quant a la normalització” i que “l’han utilitzada per a crear enfrontament polític”.
Així, el delegat de la plataforma comparteix el missatge de l’AVL perquè, per a ell, els lingüistes són els que han de parlar d’aquest assumpte. “Nosaltres no entrem en temes polítics perquè treballem amb tots, siguen de la ideologia que siguen. El que volem és convivència al voltant de la cultura i una llengua comuna com és el valencià”.
Per això, Carceller ha demanat deixar a una banda els debats que no són constructius i posar per davant la necessitat d’una llengua i cultura com a elements compartits “en un moment de creació d’una societat més diversa on no es qüestione la convivència”.