La Secció Quarta de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem ha confirmat la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat (TSJCV) que anul·lava una part substancial del decret que regula els usos de les llengües oficials (castellà i valencià) en l'administració valenciana.
La resolució del Tribunal Suprem amb data de 2 de juny, a la qual ha tingut accés Europa Press, falla "no pertocar" al recurs de cassació interposat per l'advocacia de la Generalitat i per Intersindical Valenciana contra la sentència 319/2018, de 17 de juliol, de la Secció Quarta de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV).
La sentència recorreguda declarava al juliol de l'any passat la nul·litat de part del Decret 61/2017 de la Generalitat Valenciana que regula l'ús del castellà i del valencià en l'administració pública autonòmica.
Així, estimava en part el recurs interposat per dos diputats del Grup Popular i anul·lava 11 articles i una disposició final que donaven un ús destacat al valencià sobre el castellà en aspectes com les notificacions en els tràmits administratius, la retolació d'edificis i dependències públiques, la comunicació entre els empleats públics i la d'aquests amb els ciutadans, les publicacions i publicitat institucional, els contractes amb proveïdors, així com en la retolació de carreteres, camins i altres dependències i serveis d'interés públic que depén d'entitats locals.
Després d'aquesta sentència, el Tribunal Suprem va admetre a tràmit els recursos de cassació interposats per l'Advocacia de la Generalitat i el sindicat Intersindical Valenciana (Iv) contra l'anul·lació de part substancial de la norma que va decretar el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat (TSJCV).
L'advocacia de la Generalitat argumentava que la Sala, "posant l'accent en la diferència nominativa, "òbvia" que hi ha "una única llengua, que és oficial en la Comunitat Valenciana i en altres comunitats autònomes, en les quals rep diferent denominació". Demanava "determinar que és admissible i ajustat en dret" que les administracions valencianes, en emetre notificacions o redactar documents amb efectes en eixes altres comunitats autònomes, ho facen en llengua valenciana, "allí denominada català".
Al·ludia a l'article 4 del Decret --que no s'ha anul·lat--, que estableix que "el valencià és la llengua pròpia de l'Administració de la Generalitat i, com a tal, serà la llengua destacada d'ús normal i general, sense que es puga entendre d'aquesta declaració cap limitació respecte de l'altra llengua oficial". "Tots els articles del Decret 61/2017 contemplen la premissa assenyalada a l'article 4 del mateix i, per tant, en cap cas s'exclou una llengua oficial respecte a l'altra", assenyalava.
Intersindical argumentava, en el seu recurs, que el TSJCV ha dictat sentències contra la seua pròpia jurisprudència consolidada des de 2005 on s'admet que valencià i català són dues denominacions d'una mateixa llengua i que això està d'acord amb la legislació vigent, "o més greu encara, que amb aquestes sentències es vulnera la jurisprudència del Tribunal Constitucional fixada des de la sentència 75/1997 de 21 d'abril, o la del mateix Tribunal Suprem".
Quant a l'afirmació de la sentència impugnada que el Decret 61/2017 discrimina el castellà, argumentava que una regulació diferenciada "no vol dir en cap cas que aquesta regulació implique cap discriminació respecte de les persones que volen usar el castellà", ni tampoc de les administracions de territoris de predomini lingüístic castellà".
No obstant això, ara el Tribunal Superior desestima aquests recursos de cassació i confirma l'anul·lació parcial del decret. Considera que "el reconeixement que la competència per a la regulació de la cooficialitat de la llengua pròpia correspon a la Comunitat Autònoma no suposa, de cap manera, una atribució de competències específiques que autoritze a alterar el marc que deriva de la Constitució i dels Estatuts d'Autonomia".
Així, estableix que la regulació de l'ús de la llengua en el procediment administratiu comú i en documents elaborats en una llengua cooficial en l'àmbit d'una comunitat que han de fer efecte fora d'aquest àmbit territorial "és atribuïda de manera exclusiva a l'Estat, segons la distribució de competències que estableix l'art. 149.1.18 de la CE".
Quan es tracta dels efectes fora del seu territori dels documents elaborats per una comunitat en la seua llengua cooficial, "la competència de la mateixa no pot extralimitar-se del seu territori i haurà d'atenir-se al que es preveu en l'art. 15.3 de la LPAC, que proporciona la regla única i suficient per a solucionar totes les situacions, en disposar que no serà necessària la seua traducció al castellà en el cas que la llengua cooficial en què estiguen elaborats els documents siga també la llengua cooficial en la Comunitat Autònoma en què hagen de fer efecte", assenyala la resolució del Tribunal Suprem.
Per tant, estima que la previsió reglamentària de l'art. 12.3 del decret "infringeix, en efecte, tant l'art. 15.3 de la LPAC, com l'art. 149.1.18 de la CE, en desbordar la competència estatal amb la introducció d'un concepte jurídic, el de "mateix àmbit lingüístic" que és alié a la norma estatal aplicable.
"Per consegüent, la sentència recorreguda resol adequadament la qüestió, i el recurs de cassació ha de ser desestimat", assenyala.