Fa poc escrivia unes línies en esta mateixa casa i em caigueren per tots els costats. Les crítiques, per suposat, no sols són lícites, sinó que, a més a més, són imprescindibles per millorar cada dia.
No obstant això, el que em preocupà aquell dia no foren les crítiques raonades i argumentades —amb major o menor profunditat—. El que em deixà molt preocupat fou l’actitud d’algunes persones per entrar directament a citar el tuit proferint insults o, directament, descalificatius personals.
La veritat és que vaig estar uns dies plantejant-me si deixar Twitter, com ja han fet molts altres. I, com vaig escriure un dia en aquest article en la Revista Mirall, vaig recordar que necessite menjar i és gràcies a Twitter que em reconeixen la meua faena i em busquen per accedir a altres espais.
També —per què no dir-ho tot— és gràcies a Twitter i a les xarxes que he trobat a molta gent que m’ha aportat moltíssim i que, ja fora de les fronteres digitals, s’han convertit en els meus amics i companys de vida. Molts d’ells, tanmateix, m’acompanyen en l’anhel de construir un País Valencià i un món millors.
És l’algoritme, estúpid!
Arribats a este punt, la pregunta que cal que ens fem és: Per què actuem de manera diferent en les xarxes socials que en un bar? Diu la periodista Mariana Moyano que Twitter és com la barra d’un bar a les 4 del matí amb tothom borratxo.
Esta actitud que tenim en les xarxes no és casualitat. Molta gent dona per suposat que les xarxes socials són neutres o imparcials. Com demostren, però, nombrosos estudis, les xarxes socials exerceixen d’intermediari per seleccionar els continguts que consumim.
A l’altra banda de la pantalla, centenars de persones treballen perquè ens arriben els continguts que ens generen el major estímul possible perquè passem el major temps possible i puguen ingressar la major quantitat de diners possible amb la publicitat. Necessitem la nostra dosi de dopamina per sentir-nos feliços en un món en què les empreses tecnològiques es barallen per la nostra atenció. I, per si faltava poc, cada vegada tenim més estímuls i menys paciència.
Spòiler: les xarxes socials no són neutrals. Així, han descobert que l’odi és el que més ens mobilitza, i l’utilizen contra nosaltres de manera sistemàtica. Per això ens apareix en el moment menys esperat aquella publicació que busca que ens enfadem. Aquella que busca la resposta agressiva, l’insult, la desqualificació personal.
En definitiva, aquella que busca que traguem el pitjor de nosaltres mateixos. I, qui estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra. Estic profundament convençut que més de la mitat de discussions barroeres que tenim per Twitter acabarien de manera positiva i amb un cert consens en una barra de bar amb una cervesa ben fresqueta al davant.
I els algoritmes, qui pensa en els algoritmes?
Una part important dels discursos d’esquerres és crítica amb els mitjans de comunicació. Una altra, n’és ben conscient que la ciutadania mobilitzada ha d’ocupar els espais públics, i inclòs una part més xicoteta n’és conscient de que també cal ocupar els espais virtuals. Aquestos són els principals escenaris en què té lloc la “batalla cultural” que tan de moda està en els últims temps.
Ara bé, són poques les veus que parlen sobre els algoritmes. En un món on les grans companyies tecnològiques s’han convertit en els àrbitres de la conversa pública —fins al punt de dictaminar qui pot (i qui no pot) tindre un compte—, és urgent que prenguem el control dels algoritmes. Però, clar, això no és gens fàcil, perquè el valor afegit que creen estes grans companyies (i que, per tant, repercuteix en un major nombre de beneficis), és l’algoritme que les fa més addictives, més divertides i més imprevisibles (com ocorre amb Tik Tok).
Alguns (com este article de la revista Jacobin) van més enllà i s’atreveixen a demanar la socialització de les xarxes socials i les aplicacions de dating (dit parlant clar i ras, les aplicacions per a lligar). I és que cada dia passem més temps amb els nostres telèfons, tan brillants i que han acabat convertits en extensions del nostre cos com va preveure el pensador Marshall McLuhan anys arrere.
Els podcasts i altres formes de fugir dels crits
Vivim en un ecosistema de xarxes socials construït perquè no ens quede altra que dividir-nos, enfrontar-nos i forçar-nos a estar dins de la frontera del “nosaltres” o “ells”. Una societat on primer encetes una batalla campal i, després, entre cendres i destrucció, et planteges per què ha començat tot, amb una mescla agredolça de dubtes i tristesa.
Per això, s’obre una nova oportunitat de que tornem a recosir les nostres societats i comencem a establir nous consensos que ens permeten avançar cap a un món amb més oportunitats, més democràcia i més justícia social. Són els podcasts, els mitjans que permeten entendre el context, els directes de Twitch o els espais de Twitter, nous formats que naixen sota la demanda de rebaixar el to, deixar de cridar-nos els uns als altres i començar a escoltar-nos. Però, per tindre converses de qualitat necessitem temps. Abans de cada discussió en Twitter, plantegem-nos: soc jo qui vol entrar o són ells els qui ens volen discutint?