Capítol I: els orígens
Vaig nàixer un 10 d’agost de l’any 1998. Feia 33 anys de la mort de Franco, 20 de la nova Constitució i 16 de la proclamació de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià. Sí, aquell Estatut que van apanyar en Madrid i que feu que, entre d’altres coses, no se’ns reconeguera com a nacionalitat històrica. Amb aquell Estatut se’ns furtà la denominació “País Valencià” (que, fins i tot, comptava amb el suport de la UCD!) i els valencians ens convertírem en espanyols de segona.
Vaig créixer en Enguera, un preciós poble castellanoparlant de La Canal de Navarrés, una comarca preciosa i ben valenciana on es viu 100% en castellà. Els meus pares decidiren que, a partir d’aquell moment, em convertira en el tercer Jordi del meu poble. Des de xicotet sempre em van parlar del valencià i dels valencians, però vaig fer, com la resta de la gent de La Canal de Navarrés, vida totalment en castellà.
Al poc, vaig començar el col·legi i vaig ser el primer de la classe en aprendre valencià. M’agradava molt. Però clar, imagineu-vos què artificial: un país on l’única assignatura que donaves en valencià era el propi valencià. I algunes persones encara podien demanar l’exempció! Quan arribaven les vesprades i les vacances, feia el que, sense saber-ho, fou el meu acte patriòtic: convertir-me en fan incondicional de Babalà i dels dibuixos de Doraemon, el gat còsmic. És que era un gat màgic que parlava eixa llengua que m’ensenyaven en el cole! No obstant això, al dia següent tornava al cole i no trobava ningú amb qui parlar en valencià. A banda de la mestra de valencià, clar!
Capítol II: l’espurna
Els anys passaren i arribàrem a l’institut. Allà, les nostres professores de valencià, Mati i Empar, ens descobriren que la nostra altra llengua estava més viva que mai. Quan teníem 15 anys van tancar Canal 9. Com encara no existien ni les xarxes socials ni els Valençúbers, no teníem pràcticament referents en valencià. Recorde com si fora ahir quan vaig recitar Assumiràs la veu d’un Poble de Estellés junt el meu millor amic. La meitat cadascun. I també recorde com aquell dia vaig sentir moltes coses.
El PP censurava els monòlegs de Xavi Castillo en el poble (i en molts altres), i, fins i tot, una vegada va criticar un concert de Pep Botifarra. No obstant això, gràcies a les nostres professores, vam descobrir grups com Obrint Pas. Era tot un espectacle vore a la gent de classe demanar-li a la professora que posara La Flama abans d’eixir al pati. I, per sort, a alguns se’ns va encendre una flama dins, que hui fa més llum que mai.
Capítol III: el viatge
Per complir el meu somni de ser periodista i politòleg alhora, vaig decidir marxar a Madrid. Malgrat siga una paradoxa, va ser la primera vegada que vaig fer vida en valencià. I arribaren els primers companys valencianoparlants en la universitat; arribà el meu primer concert en valencià...Aspencat en Madrid!; fins i tot, arribà el meu primer amor en valencià. Malgrat tot i contra tot, a poc a poc vaig començar a pensar en valencià, a viure en valencià i, fins i tot, a somiar en valencià.
En aquells anys vaig començar a fer periodisme. No vaig plantejar-me en quina llengua escriuria, puix no tenia cap mena de dubte: en castellano suena más verdad. Els mesos, i els 9 d’octubre fora de casa, passaren a tota velocitat. Un dia, sense quasi adonar-me’n, ja estava escrivint en valencià. I no van ser poques les persones que em titllaren d’ingenu i em digueren que no arribaria a molta gent. En realitat, tenia prou amb arribar amb la meua gent, en contar les seues històries, en poder tindre el privilegi de contar al món com són la terra i la llengua de les que cada dia estic més enamorat.
Capítol IV: un futur per construir
Tot això no és un epíleg: no ha fet més que començar. Al cap i a la fi, una carta conta uns fets que han ocorregut fins el moment present, però el futur està per escriure. I necessitem moltes mans per escriure el futur de la nostra terra i la nostra llengua. Moltes mans per escriure un futur en què puguem viure i estimar plenament en valencià.
Estimats castellanoparlants valencians, esta carta és sols la forma que tinc de dir-vos que no ho dubteu, que somrigueu i utilitzeu la que també és la nostra llengua. Als qui teniu por d’emprar-la perquè cometeu errades. Als qui penseu que arribareu a menys gent. Als qui la parleu, però dubteu a l’hora de dirigir-vos en públic a algú en valencià. Hem de continuar lluitant unides fins que, algun dia, la història d’un castellanoparlant que va fer del valencià una de les seues majors passions siga una anècdota.
Fins que deixem de permetre que hi haja xiquets que no tinguen l’opció i el dret de fer vida en valencià i tindre referents i estímuls en valencià. Fins que siguem verdaderament bilingües i entenguem que les llengues obren portes, i mai les tanquen. Fins que siguem capaços d’entendre que la diversitat ens enriqueix i ens fa més forts com a Poble. Fins que comprenguem que les nostres dues llengües són el major orgull que tenim com a valencians. Fins que, en definitiva, siguem conscients de la nostra enaltida condició de ser Poble —com diria Estellés—, ens cal seguir lluitant, i caure i alçar-nos una i mil vegades.