Iniciem any amb una tribuna per l'Espanya diversa i plural. Per somiar que no quede... En veu alta qüestione el meu poc enteniment davant les accions i actituds que l'Estat secularment ha tingut i continua tenint contra esta franja de terra mediterrània i la seua patidora ciutadania, considerant que quan Espanya s'ha comportat com una madrastra amb la cenicienta peninsular que ha sigut i és la Comunitat Valenciana, actuava i actua en contra dels seus propis interessos com a país.
La tan gastada mala concepció de l'Estat Espanyol, maldestre i miop des d'eixa talaia dels Nous Ministeris que no concep més Espanya que la castellana. Més encara en estos temps de traca electoral i governs compostos on es brama amb més fulgor si cap allò que Espanya es trenca, els enemics de la pàtria i altres histrionismes vacus. Dialèctiques tòpiques i enganyoses per a contraposar falsament postulats i posicions, portant-les al frentisme i a la perillosa polarització. Independentistes i nacionalistes versus constitucionalistes i patriotes. Traïdors contra herois. Inquisidors i populistes de pandereta, vaja.
Per embolicar una miqueta. Si es vol que un territori amb identitat pròpia i amb el seu autogovern consolidat depenga totalment d'Espanya s'és un dependentista, en contraposició amb aquells que no el volen, que són sobiranistes. Simplifica que alguna cosa queda, i en este imaginari de la política gasosa que patim perquè facilita i molt les coses. Sobretot per a tots aquells que es dediquen a proclamar fàtues convocant constantment al yihad de Don Pelayo. Més separadors que separatistes, sempre.
El problema és que sovint els que prediquen el cosmopolitisme després s'enroquen en el madrilenyisme irredent. Els paletos som els de l'autogovern, els de les autonomies, els de la riquesa de les identitats… Els ungits són aquells de l'Espanya estreta, unívoca, que concedix patent de patriotisme i que mai resoldrà el conflicte territorial peninsular ja que només existix Castella i la resta som assimilats.
És el debat territorial, estúpid. Eixe serà l'eix polític dels pròxims anys en la nostra volguda Espanya, esta Espanya meua, esta Espanya nostra. I més encara quan les passades urnes obertes en eleccions generals ens van regalar tres milions de vots i quaranta escons de forces independentistes, sobiranistes, nacionalistes, autonomistes, regionalistes, cantonalistes i el que et rondaré, morena. Unes Corts Generals més territorials i identitàries com mai vist des de la transició allà per 1977. Quaranta escons quaranta anys després.
Eixa sacralitzada Transició basada en la concòrdia, l'enteniment i la inclusió. Com ara, clar. Contra la confrontació, el frentisme i l'exclusió, trident que cotitza a l'alça últimament. Dic jo que per a articular de manera satisfactòria els sentiments nacionals/regionals que conformen Les Espanyes austracistes i pactistes, l'autonomisme era la resposta constitucional al fracàs històric del centralisme. El tan intocable Règim del 78 és la consagració de l'Estat Autonòmic, aquell que els dretans volen rebentar. La recepta podria consistir en l'articulació de discursos des de la mal conceptuada perifèria dirigits a tot l'Estat.
El liderar una proposta que puga aupar a tots aquells territoris que l'Espanya castellana exclou però que mostren voluntat a conformar un projecte comú peninsular basat en la pluralitat i la diversitat. Conformar un projecte des d'estes ribes mediterrànies per a tot l'Estat basat no a obtindre més autogovern, sinó a millorar l'estat autonòmic actual. Autonomisme com a millor gestió i de millor qualitat per a les persones i els territoris. Autogovern com a sinònim de més benestar per a la ciutadania.
Una concepció clàssica i riquíssima, per a fer vore a aquells encegats per l’uniformisme irredent que la nostra nació és plural i diversa. Que la nostra mare Espanya recull la unió d'una Castella una i única amb una Corona d'Aragó multiplataforma, sobirana, variada i pactista. Que els posteriors episodis històrics i polítics erren en la concepció equivocada d'un país unívoc assimilat a l'altiplà castellà i postergat a un madrilenyisme atroç. Un erràtic i miop plantejament que el veritablement espanyol és només el castellà i Espanya només s'entén com la Castella extensa, sense concebre i aunar a “la seua” perifèria com a pilar definitori de la nació.
Fa falta relat, com ara impera. El nostre camí hauria de guiar-se per l'exigència d'eixe nou pacte territorial amb l'Estat. Una Espanya basada en dos principis bàsics: la solidaritat entre els ciutadans i la singularitat dels territoris. Tots els ciutadans han de ser iguals i rebre els mateixos servicis, tots els territoris han de ser autònoms política i financerament. El govern central vetlarà i ordenarà els mecanismes pertinents per a assegurar l'equitat entre tots els ciutadans, però Madrid ja no podrà decidir arbitràriament inversions i infraestructures. El sistema del cupo basc i el conveni navarrés hauria d'estendre's a la resta de territoris, així cadascun s'administraria veraç i eficaçment segons la seua capacitat de generar riquesa i oportunitats. I les injustícies i discriminacions de tracte entre comunitats s'acabarien d'una volta per totes. Ciutadans iguals en territoris sobirans, la base per al necessari aggiornamento d'Espanya. Des del coratge, clar.
Lluís Bertomeu Torner