Com va publicar la meua companya Emma Zafón en la Lletraferit, “d’Olocau del Rei a Oriola i del Racó d’Ademús a Sogorb hi ha un altre país de valencians i valencianes: el d’aquells i aquelles que parlen (i afegisc jo, parlem) castellà”. Els 630.000 habitants del País Valencià, siga amb influències aragoneses, manxegues o murcianes, representem vora el 12.7% de la població valenciana. A més a més, patim greus problemes de desindustrialització, i, en general, de mancança de comunicacions com trens i busos. Una situació que, en moltes zones castellanoparlants, propicia que ens estiguem quedant despoblats, com denuncien des de les xarxes i comptes com el de “Pobles i paisatges abandonats”.
El meu poble, Enguera, és la capital de La Canal de Navarrés. A sols 17 kilòmetres de Xàtiva, que exerceix com a la nostra metròpoli de referència, es troba la villa on vaig nàixer. Un lloc on, per cert, hi ha un dels castells que, junt d’altres com el de Quesa o el de Moixent, formaren part de l’àrea d’influència del castell de Xàtiva durant el Regne de València. Un poble on mengem gaspatxo manxec els dissabtes i paella els diumenges. Un poble on creixes parlant en castellà però un dia ixes a la terrasseta i descobreixes al teu veí escoltant “Tempestes venen del sud” de Zoo. I també un poble on, si continues fins el final del nostre extens (i preciós) terme municipal, acabes en Albacete.
Però…Què és ser valencià?
Abans hi havia molta gent que recitava aquell aforisme de Josep Pla que deia que “el meu país és aquell on quan dic bon dia em responen amb un bon dia”. I, clar, com explica sempre Amadeu Mezquida…Es veu que en Enguera o en Bunyol no som tan valencians com la resta. Vos preguntareu per què passa això. Primerament, perquè venim d’un valencianisme amb una visió etnolingüística. Què vol dir això? Doncs que, per a ells, el fet que constitueix el País Valencià i al Poble valencià és la llengua i, en alguns casos, fins i tot l’existència d’una ètnia valenciana. Nosaltres, que som mescla pura i dura! Nétes de moriscos i fills de mallorquins, com canten els de Zoo.
Després, perquè el valencianisme ha intentat construir-se mirant a Barcelona o a Madrid i s’ha oblidat de sí mateix. De vegades, s’ha oblidat dels nostres problemes qüotidians, dels nostres anhels i, fins i tot, de la nostra pròpia existència. Hem arribat a perdre la consciència de ser Poble, i no ens podem permetre tornar a perdre-la mai més. Es tracta de que comencem a pensar-nos (i repensar-nos) a partir de nous termes, des d’una visió valenciana stricto senso i, tanmateix, oberta al món. I, en esta terra que ens importa prou més que un país volem posar els nostres problemes, les nostres preocupacions i els nostres somnis en el centre. Perquè, si no ho fem, algú ens enganyarà i ens farà creure que els seus problemes són els nostres. Al cap i a la fi, no volem ser millors ni pitjors que ningú: sols volem ser valencians.
El País Valencià: horitzó compartit
Però… Per què en comptes de pensar-nos com a valencians en base a un passat comú (que compartim) no ens entenem en base a un horitzó comú per conquerir? Hi ha un trosset de País Valencià en cada esmorzar popular, en cada vegada que tornes a un bar i et serveixen cacaus amb la cervesa; en cada vegada que el meu amic Chi, que vingué de Xile fa uns anys, mostra orgullós la foto del seu arròs al forn. Hi ha una terra que batega cada vegada que una xaranga del meu poble toca una cançó de La Fúmiga i fa cantar en valencià a la gent. En cada vegada que una mare apunta al seu xiquet a l’escola de música i li diu que no vol ser astronauta, sinó saxofonista. Una llavor que brolla en cada trobada pel valencià, en cada associació de veïns que s’organitza per defensar el seu barri o el seu poble, en cada jove que decideix que en les seues xarxes no vol arribar a més gent, que li sobra amb arribar a la seua gent.
Cada vegada que visc i viatge fora n’estic més convençut. I recorde a tots els valencians castellanoparlants que em trobe en Madrid o Barcelona i em diuen, entre llàgrimes, que troben a faltar “la terreta”. En tots aquells valencians que segueixen muntant Falles i reunint-se per compartir paelles en els casals valencians de Xile o Argentina. A la seua manera, com cantava La Gossa Sorda, també matarien per tornar a eixe lloc que ningú els pot negar: SA CASA.
Valencianes: tenim un tresor. Es veu molt millor quan u està fora, com sempre em comenta l’amic Cesc Roca. Una pàtria xicoteta i allargada on la gent es preocupa per l’Altre, on amics són amics i família és família, com cantava Rubén Blades. I sempre hi ha cacaus i tramussos! Una terra per construir col·lectivament, amb l’estima i la solidaritat com a banderes que ens agermanen. Als qui deien que els valencians som massa diferents entre nosaltres, demostrem-los que és precisament eixa diferència i la voluntat de construir un futur comú el que ens fa grans. Aconseguim que els qui no pensen com nosaltres vulguen construir un futur amb nosaltres. Baydal, va per tu: Visca València lliure!