Si busquem en el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens diu que “recíproca” és qualsevol cosa “feta per dos, l’un a l’altre”. Per tant, aquesta reciprocitat sols té lloc quan una acció és “donada i rebuda alhora per cadascun de dos”. Partint d’aquesta definició, podem afirmar que “la valenciana” Canal 9 i “la catalana” TV3 sols van estar en una situació de reciprocitat en Catalunya i el País Valencià des del 2008 fins el 2010, quan el govern valencià del Partit Popular va impedir que els catalans pogueren vore Canal 9. D’ençà que el senyal que arribava a Catalunya a través del canal internacional ja no permetria més que els catalans pogueren vore Canal 9.
Durant els anys en què TV3 arribava a València, productes culturals com Bola de Drac, Buenafuente o Doraemon configuraren l’imaginari col·lectiu dels valencians. Mentrimentre, els catalans a penes tenen referents de la televisió valenciana. Per explicitar això, una dada: si els valencians hem vist durant quasi 30 anys TV3, els catalans sols han vist Canal 9 durant 2 anys (2008-2010), en plena època daurada de la corrupció popular. Arribats a este punt, cal que ens preguntem amb franquesa: Existeix en Catalunya una demanda generalitzada per vore “la valenciana” À Punt, amb un quart del pressupost de TV3 i una situació de precarietat econòmica tan important? La resposta, òbviament, és no, amb honroses excepcions. Per això, crec que hem de canviar de manera radical el nostre enfocament sobre la reciprocitat per guanyar.
La reciprocitat À Punt-TV3: la història interminable
Han passat més de 10 anys i els governs valencià i català segueixen en una batalla interminable amb el govern espanyol. A priori podria semblar que establir la reciprocitat À Punt-TV3 a través de la TDT és una qüestió senzilla que no suposa cap cost. Però, com sempre ocorre en la política institucional, hi ha un obstacle. I és que el govern espanyol es nega a concedir un nou múltiplex (banda de freqüències) perquè es puga fer efectiva aquesta reciprocitat. A més a més, alguns sectors del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) es neguen a cedir l’espai per fer la reciprocitat en el mateix múltiplex d’À Punt.
Mentre es redueix el debat a una qüestió tècnica, el que sembla clar són dues coses. La primera és que, per moltes vegades que es donen la mà Ximo Puig i Pere Aragonès, la reciprocitat no arriba. La segona (i no menys important), és que estem plantejant un debat del segle XXI amb termes i marcs del segle XX. Si bé per a mi seria molt més còmode encendre la TDT en Barcelona i poder vore À Punt, també és cert que la sintonitze amb molt de gust per vore Zoom cada dilluns des del meu ordinador portàtil. I que, quan se’n va el senyal d’À Punt que tan malament arriba al meu poble de l’interior, ma mare també la sintonitza des del seu portàtil. Potser calga anar més enllà per guanyar.
Una reciprocitat per al segle XXI
La conjuntura política mai no ha sigut tan favorable amb els governs del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. Si, en un moment amb una correlació de forces difícilment millorable no som capaços de fer efectiva la reciprocitat, hem perdut. Deia Joan Fuster que “si una llengua no es converteix de pressa en lectura múltiple i diària (i, afig jo, i en pel·lícules, programes i sèries quotidianes), quedarà paralítica entre la llar i els mandarins”. Vivim en l’era de Netflix, dels podcast, de Twitch i dels influencers. Vivim en una època en què les noves generacions naixen apegades al telèfon móbil i es comuniquen d’una manera molt diferent. Arribats a este punt, o entenem que la televisió del futur va molt més enllà de la TDT o estem perduts.
RECIPROCITAT no pot significar únicament aconseguir que es veja un canal més en la TDT. Reciprocitat ha de significar recursos comuns per fer que eines com Bon Dia TV puguen ser competitives. Països xicotets com Dinamarca (5.8 milions d’habitants) han aconseguit a través dels seus canals públics de televisió crear productes culturals com la sèrie Borgen, que es pot disfrutar en Netflix. I no, ningú no s’ha queixat perquè estava en danés! Si triomfen pertot arreu les telenovel·les turques… Per què no pot triomfar una sèrie en valencià? Encara recorde quan vivia en Amèrica Llatina, com tot el món em parlava sobre Merlí i aconseguia dir algunes frases i expressions. Eixe ha de ser el nostre objectiu i el nostre anhel: entendre aquesta època, anticipar-nos i evitar qualsevol dependència d’altres instàncies com el govern espanyol, com ocorre en el cas del múltiplex.
La mort de Guillem i el camí a seguir
La mort de Guillem ens marca el camí de com ha de ser la reciprocitat del futur. Una pel·lícula capaç de fer-nos memòria sobre la impunitat dels grupuscles d’extrema dreta al País Valencià. Capaç d’arribar al públic de Catalunya i el de les Illes Balears i, a més a més, a molta altra gent d’Espanya gràcies a la gran tasca de la plataforma catalana de cine Filmin. Una pel·lícula capaç de commoure i apropar-nos, sense caure en la nostàlgia o el revisionisme. Unes produccions de què sentir-nos orgullosos i amb què passar de la defensiva a l’ofensiva. Senyories, és l’hora de la reciprocitat de veritat i és l’hora del valencià. És l’hora de treballar de valent, en hi juguem molt més que una tele!