Fa algunes setmanes escrivia en aquest mateix espai que el nomenament del nou govern presidit per Pedro Sánchez, la presència de ministres valencians, feia vaticinar un futur ple d'optimisme per a aquesta sempre oblidada Comunitat Valenciana, i concloïa que tant de bo les expectatives es compliren i no ens tornàrem a topar amb l'acostumat menyspreu al que els uns i els altres ens sotmeten.
Doncs bé, poc ha durat la festa. Transcorregudes diverses setmanes, tal com sospitava en el seu moment, valencians i valencianes ens despertem de les celebracions amb una lleugera però amenaçadora ressaca, que només el bon fer de la societat valenciana, amb el Molt Honorable President Puig al capdavant per la part institucional, podrà mitigar.
És difícil aventurar com acabarà la negociació i reivindicació d'un nou model de finançament que pose fi a la injustícia crònica que patim en la nostra Comunitat, però el que és evident és que ningú pot negar que durant els últims tres anys, s'ha aconseguit una unitat d'acció aglutinant a la societat civil valenciana (la de debò, no la que s'ha presentat fa uns dies) en defensa d'un interés comú, reivindicant que som un poble unit i lleial, però també fastiguejat per les injustícies patides i el menyspreu al qual ens han sotmès durant els últims anys, per no dir segles.
I és que, des de la discrepància en molts aspectes de la seua gestió, cal reconéixer que el Consell, amb el President Puig al capdavant i amb la persistència i pedagogia del Conseller Vicent Soler, si alguna cosa ha aconseguit, ha sigut conjuminar sota el mateix discurs a la pràctica totalitat de les sigles polítiques i dels agents socials d'aquesta terra, que no és poc, veient i sabent com les gastem els valencians en el que la nostra autoestima respecta. Memorables són les actuacions del Conseller Soler en el Consell de Política Fiscal i Financera votant en contra fins i tot del dictat del seu propi partit, amb l'argument que se sent recolzat per la societat valenciana en el plant davant unes decisions que perjudiquen la Comunitat.
Però tot aquest relat, amb fins i tot certes dosis d'èpica, que com deia al principi va tenir el seu moment de major eufòria amb el desallotjament de Rajoy del govern de la nació i de l'ínclit Montoro (sí, aqueix que ens cridava ploriques als valencians) del Ministeri d'Hisenda, es va enfonsar fa uns dies, amb l'anunci per part del Govern d'Espanya que no hi haurà nou model de finançament a curt termini.
Mentiria si diguera que em va sorprendre l'anunci del Govern. No tenia cap esperança que la representació valenciana en el consell de ministres fera veure i comprendre al President Sánchez que el nostre no és el típic lament dels presidents autonòmics que sempre es queixen que els falten recursos. Com no esperava que la Ministra Montón traslladara als seus companys i companyes de gabinet l'apressant necessitat que s'acabe amb la injustícia que patim, i que ella reiteradament utilitzava com a excusa (justificada per descomptat) davant qualsevol crítica que com a Consellera rebia dels grups de l'oposició en les Corts Valencianes.
I menys encara esperava que el flamant Ministre de Foment, home de confiança del President Sánchez, anteposara els interessos de la comunitat, per la qual ell és diputat en el Congrés, a una inigualable oportunitat de saldar comptes pendents amb el President Puig, desbaratant el discurs reivindicatiu del Consell.
En fi, que una vegada més tenim motius de sobres per a desconfiar d'una ràpida solució a l'infrafinançament de la nostra comunitat. Per molt que s'haja anunciat aquesta mateixa setmana com un gest cap a la Comunitat que s'introduiran mesures correctores que intenten pal·liar la insuficiència financera que patim, com la mutualització del deute o més FLA (per a aqueix viatge no feien falta alforges). Com tampoc resulta esperançador per a l'agenda valenciana que la primera reunió entre el President Puig i el president Sánchez es faça en un entorn tan informal com és la visita d'aquest últim al FIB de Benicàssim.
I és que de gestos caminem sobrats els valencians, perquè el nomenament de diversos membres del Consell per a ocupar importants llocs en l'Administració de l'Estat al cap i a la fi no és sinó la constatació que en aquesta Comunitat hi ha talent, però poc més ens va a aportar en la solució dels problemes que ens acuiten.
Per això no hem de conformar-nos amb gestos, ni amb picades d'ullet, ni amb decisions amb les quals alguns vulguen demostrar la seua magnificència. Els valencians i les valencianes no necessitem ni volem caritat, la qual cosa volem és justícia, és no ser més però tampoc menys que ningú, volem el que ens correspon, i fer oïdes sordes a una reivindicació que naix de la societat valenciana, perllongant així la injustícia i aprofundint en la desigualtat entre territoris és una temeritat. I pitjor encara, em sembla una total falta de respecte cap a una societat, unes institucions i un govern, com és el del President Puig, que han sabut aparcar les seues diferències per a posar-nos a tots després de la pancarta de la reivindicació i la defensa de la dignitat del poble valencià.
Si eres incapaç de valorar tot açò i fer justícia, Pedro, tenim un problema.
David de MiguelDiputat AgermanatCorts Valencianes