Els valencianistes ens sentim moltes vegades acomplexats de parlar sobre la nostra Pàtria, quasi m’atreviria a dir que orfes d'un sentiment d’amor comú que ens interpel·le. De vegades, sembla que la Pàtria és quelcom associat als reaccionaris o als qui viuen en el passat. Sembla que la Pàtria exclou un altre i, per tant, pensar-nos en termes patriòtics és egoïsta, essencialista i, el que és pitjor: fatxa.
Ara que s’apropa el 9 d’octubre, potser siga un bon moment per replantejar-nos el nostre patriotisme des d’un lloc diferent. Perquè la nostra Pàtria, com escriví Estellés, és el país que ens va fer com som. Ni millor, ni pitjor que els altres: senzillament el nostre país. I res pot ajudar-nos més a construir el valencianisme del present i del futur que sembrar la llavor d’una Pàtria per a tots els valencians i valencianes, que servisca com a motor dels canvis socials i culturals que vivim. Perquè allò que no es senteix de veritat, tampoc es pensa de veritat, ni tampoc es percep de veritat.
La Pàtria és l’Altre
Molts i molt diversos han sigut els autors que s’han qüestionat què és la Pàtria. No obstant això, molt pocs són els qui han aconseguit aportar llum sobre la qüestió. Per a mi, la millor reflexió és la de l’argentí Jorge Luis Borges, qui escrivira això de que “la Patria es un acto perpetuo, como el perpetuo mundo”. En definitiva, resava Borges, “nadie es la Patria, pero todos lo somos”. En relació a aquesta frase, hi ha una altra que vaig escoltar molt quan viatjava per Amèrica Llatina. Una que, per cert, m’ha acompanyat en més d’una nit, en les consultes que faig al meu coixí. I és aquella que diu que “la Pàtria és l’Altre”.
Doncs sí, malgrat la paradoxa, jo pense que la Pàtria és l’Altre. La Pàtria que els valencianistes del Segle XXI hem de construir és aquella que no et pregunta d’on vens, sinó on vas. Perquè hi ha poques coses més revolucionàries que entendre que allò més propi té a veure amb les necessitats de l’Altre, amb obrir-te amb l’Altre, amb preocupar-te per l’Altre. En definitiva, amb construir un futur en comú, on mai més ens sentim sols i aïllats, sinó que ens sentim acompanyats; ens sentim una xicoteta part d’un nosaltres obert i amable, beneït per la Mar Mediterrània. Una Pàtria on poder sentir-nos Poble sense deixar ningú arrere.
La Pàtria dels valencians (I): d’homenatges a la Senyera i bosses de Louis Vuitton
Un dia, raonàvem sobre patriotisme en Twitch amb Manolo Mata i Lluís Bertomeu. Va ser una conversa especial, ja que els dos són persones amb molt de trellat i amb molt de coneixement sobre el país dels valencians, tot i que tenen visions ben diferents. El primer defensava la gestió del president Joan Lerma, i argumentava amb les dades en la mà que l’economia dels valencians funcionava millor que en els successius governs del PP. Lluny de donar-li la raó, Bertomeu responia que potser això fora cert, però va ser el PP zaplanista —de la mà d’alguns sectors de la desapareguda Unió Valenciana— qui va ser capaç d’apel·lar al Poble i a l’orgull valencià amb el seu “regionalisme ben entès”, superador d’anys d’una política “avorrida i allunyada de la gent”.
Les conseqüències de certes exhibicions de valencianor encara les estem pagant. No cal que recordem ací les desfilades en Ferrari i els tratges de Paco Camps; aquell circuït fantasma de Fórmula 1; els milions de peles d’Alfonso Rus i els innombrables casos de corrupció; els sobrecostos en la Ciutat de les Arts i les Ciències i la irregularíssima visita del Papa; la inefable Terra Mítica, el aeropuerto del abuelo i una gran ressaca política, emocional i social de què encara ens recuperem.
Eixa que contava era la cara B. Però, per salut democràtica, no ens oblidem de la cara A. Darrere d’aquell boom urbanístic i aquells anys de desfasament i bunga-bunga també hi havia un partit —el popular— que havia entés a la perfecció que calia activar l’orgull dels valencians: volien una terra on els sentiments estigueren a flor de pell. Sí, malgrat tot fora un gran decorat de cartró-pedra. Mentre, el PSPV contemplava impotent l’espectacle des dels seients de l’oposició i el nacionalisme valencià lluitava contra la barrera del 5%, experimentant aliances amb Esquerra Unida que, anys més tard, donarien lloc al naixement de la coalició Compromís.
La Pàtria dels valencians (II): tots a una veu per una nova Pàtria (o Màtria)
El 2015 arribà un nou govern i los grandes eventos valensianos passaren a millor vida. Ara, les prioritats eren altres: l’educació, la salut, els servicis socials i la millora d’una imatge reputacional valenciana completament afonada. No obstant això, ni Ximo Puig ni Mónica Oltra ni figures de Podem com la de Naiara Davó oblidaren que els valencians, a banda de viure millor, necessitem creure en nosaltres com a Poble; necessitem sentir-nos orgullosos de la nostra Pàtria humil i treballadora.
Entre totes, hem aconseguit que missatges com el de “tots a una veu”, l’orgull valencià o el trellat (tan important en la pandèmia) formen part del senso comune de la societat valenciana. Hem entès que les conquestes socials i democràtiques sols són plenament conquestes quan fan partícep a la població. I eixa és la part més complexa, arribar a la gent. Recordem: allò que no es senteix de veritat, tampoc es pensa de veritat, ni tampoc es percep de veritat.
Després de legislatura i mitja de reconstrucció de les nostres institucions i els nostres servicis públics, els valencians necessitem donar un pas més i apostar fermament per resignificar la nostra Pàtria (o Màtria, si em permeteu, que future is female). Ara que els servicis públics estan engegats i les institucions dignificades, és el moment de posar en marxa la construcció nacional i popular del País Valencià.
Cal fer-lo des de les nostres arrels, les nostres tradicions, les nostres festes populars, els nostres parlars i la nostra forma d’entendre el món. Des d’un passat que ens honora cap a un futur on ningú sobre. Sense por a canviar allò que ja no té cabuda en una societat del segle XXI però amb la il·lusió d’aconseguir tot el que ens proposem unides. “De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria. I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta”, com diria el mestre Vicent Andrés Estellés.