De tots és conegut la gran relació econòmica entre el Regne Unit i el Regne d’Espanya i molt especialment amb el País Valencià. Les exportacions de productes agrícoles i el turisme podrien simbolitzar el gran flux d’interessos que afecten a tots dos territoris.
Desenes de milers de britànics tenen la seua llar, habitual o temporal, a les nostres terres, poca broma, sent fins i tot quasi població majoritària en 3 municipis valencians. Per altra banda, el 2011, abans de l’èxode massiu de joves per manca d’oportunitats laborals, ja es computaven més de 4.000 valencians/es residents a les terres britàniques. Actualment es calcula que més del doble treballen o viuen allà. Aquesta relació de convivència social i laboral es vorà greument afectada pel Brèxit. La incertesa quan no angoixa, s’ha estès per la modificació de les normatives que regulaven la seua estada o la seua vinculació laboral, abans com a ciutadans de la UE i ara, com a ciutadans/es NO UE com veiem simbòlicament als ports i aeroports.
L’empresariat valencià, també ha manifestat malestar per eixe Brèxit que pot suposar entrebancar un fluxe exportador normalitzat durant molts anys amb la subsegüent i previsible minva de beneficis, de producció i fins i tot d’ocupació, en una situació econòmica encara dèbil per la conjuntura de la recent crisi.
Podríem desenvolupar més eixos d’afecció i per suposat en menor o major mesura, a l’afecció a d’altres territoris del Regne d’Espanya.
Davant d’aquesta situació, alguns (espere que molts) ens quedàrem corpresos quan el president del govern espanyol amenaçava amb vetar l’acord europeu del Brèxit, no per la dificultat de mobilitat i trànsit de persones i mercaderies, no. No per la pèrdua de drets de les persones treballadores en tots dos territoris, drets laborals i socials. El gran problema era que un futur acord respecte a Gibraltar, havia de comptar amb el coneixement i vist i plau d’Espanya!. Per al cap de l’oposició, els nostres joves treballant a Londres o els residents anglesos a l’Alfàs del Pi era secundari, el seu crit i proposta programàtica era “Gibraltar espanyol”, i posava de manifest que el “patriotisme” tenia que estar en un primer lloc. Quan s’estaven reduint els pressupostos en farmàcia i s’establia el copagament, jo ja em sorprenia que isquera en premsa pobles on els preocupava que la bandera d’Espanya de la rodona del poble del costat era més gran que la seua, que la bandera enorme de Colon a Madrid calia restaurar-la.
Recordem per què Gibraltar és territori britànic?. Per un acord, signat pel Rei de Castella d’aleshores Felip Vé amb Anna de Gran Bretanya i Irlanda (entre altres) que posava (teòricament) fi a una contesa dinàstica entre els àustries i els borbons per territoris, regnes i possessions, tant en Europa com mar enllà. El tractat d’Utrecht significava un agraïment a la corona britànica per l’ajuda militar a la castellana per a la conquesta del Regne de València i Catalunya i un repartiment que suposava concòrdia entre terres en disputa. Ningú a Europa no objectaria l’ocupació de València, Catalunya, Aragó i part de Mallorca pel Regne de Castella, a canvi, Menorca i Gibraltar, serien territoris britànics. Posteriorment Menorca pel tractat d’Amiens en 1802 (que posava fi a les guerres napoleòniques) passà a mans de la corona espanyola.
Es podrà dir “patriotisme” com diuen ara Sánchez i Casado, o “nacionalisme” com els tiren en cara als vascos, catalans i a alguns valencians, però no ens enganyem, és el mateix concepte. Eixe amor per allò que sents a prop i t’identifica, pots ser bo o roín, segons s’invoque i es faça servir. Quan es fa relegant a un segon plànol els drets a les persones britàniques, valencianes, etc, per poder posar una bandera, gran o xicoteta al cim d’un penyal, a mi particularment en genera un calfred gens agradable. Sí, em preocupa el Brèxit però em dona exactament igual si la sobirania del Penyal, és britànica, espanyola o sudafricana.
@Rius_Xavier