Eren les dotze d'un matí de dissabte en el carrer Cavallers de València i Ximo Puig, director de l'orquestra del Botànic, estrenava una nova partitura. Havien passat mesos de la derrota pírrica de Naiara Davó front Pilar Lima en Podem, que va acabar amb esta última convertida en la nova síndica. Mesos havien passat també d'aquell dia en què, sense perdre el seu somriure, el síndic de Compromís Fran Ferri anunciava la seua dimissió per tornar a dedicar-se a fer d'enginyer.
Molt més recents han sigut les dimissions del síndic socialista Manolo Mata i del conseller d'Educació Vicent Marzà, que, fins ara, s'havien convertit en dues ànimes i dos símbols del govern del Botànic, el primer govern de coalició d'esquerres en el País Valencià. Ximo Puig anunciava el que, hores abans, la premsa havia filtrat: Arcadi España seria el nou conseller d'Hisenda, Raquel Tamarit d'Educació, Miguel Mínguez de Sanitat, Rebeca Torró de Política Territorial i Josefina Bueno d'Universitats.
Però... Què volen dir els canvis en el Botànic?
Res no és etern, i en estos temps on tot és tan efímer i fugaç, menys encara. I, clar, els polítics no anaven a ser menys. I és que, qui no recorda el fulgurant “hola y adiós” de Pablo Iglesias amb la política institucional, passant de fundar Podemos a marxar sent el Vicepresident del Govern en apenes 7 anys.
Per això, molts es sorprenien de la gran estabilitat del govern del Botànic. Pensem-ho fredament: 7 pressupostos aprovats en temps i forma, poques crisis serioses, una coalició que integra fins a 6 partits, una acció de govern notable i una millora enorme de la imatge del País Valencià fora de les fronteres que discorren del Sénia al Segura.
No obstant això, res és etern. Si des d'ací sempre hem apostat per nous lideratges i per nous rostres, el president Ximo Puig també ha considerat oportú renovar el govern, aprofitant la marxa del conseller d'Educació Vicent Marzà. Sense les seues figures més mediàtiques i alguns dels seus millors parlamentaris, s'obre un període molt interessant en què vorem quins perfils es converteixen en els principals actius botànics. Ana Barceló brillarà en Les Corts com a síndica, i està destinada a ser un dels rostres d'este temps nou. El mateix li ocorre a Rebeca Torró, que ja va tindre cert protagonisme per la seua gestió solvent portant material sanitari al País Valencià durant la pandèmia.
Compromís: un futur que és una incògnita
A un any per a les eleccions valencianes, el Botànic necessita com aigua de maig visibilitzar la seua recomposició. Si algun advantatge té hui l'esquerra és l'obstinació del popular Mazón per repetir la mateixa estratègia que seguí el seu partit en els 90. A causa del to brusc i elevat de les dretes, qualsevol lideratge en positiu és molt ben valorat per la societat valenciana. Tornarem a vore a eixa Naiara Davó combativa capaç de commoure i deixar bocabadats els diputats de la dreta?
El que, a hores d'ara, és una incògnita total són els relleus en Compromís. La decisió d'escollir una consellera amb perfil baix com Raquel Tamarit, la pressió a què està sotmesa Mónica Oltra i la marxa de Fran Ferri no ajuden precisament a la coalició valenciana. I és que, amb una Oltra que no pot lluir-se com ens té acostumats a causa de la seua situació personal, una Papi Robles que encara s'està donant a conéixer a la societat valenciana, s'obre un espai enorme per a un nou lideratge jove, potent i fresc.
La pregunta és: qui? Si mirem als membres més valencianistes de la coalició ens ve al cap Marzà, ara lliurat de les cadenes a què et lliga la institucionalitat de ser conseller. Vorem ara al millor Marzà i es confirmarà la hipòtesi de que es prepara per ser el candidat de Compromís a la Generalitat en 2023? Altra figura destacada és la de Mònica Àlvaro, que ha tingut últimament algunes intervencions brillants en defensa de l'autogovern dels valencians i dels drets de les dones.
I, com no oblidar-nos de com de desaprofitat està un dels grans símbols de Compromís: l'excantant de La Gossa Sorda Josep Nadal, amb un perfil més proper i conegut que, en algunes ocasions, pels temes de que s'encarrega, relatius a l'agricultura i assumptes de proximitat, ha passat més desapercebut.
En canvi, si mirem a l'altra pota de la coalició, la pota ecosocialista, amb una Mireia Mollà centrada en el seu perfil institucional i una Mónica Oltra pendent de resoldre els seus assumptes judicials, sembla Aitana Mas la figura que té més punch i opcions per a créixer i consolidar-se. I ho farà acompanyada sempre del seu company de llista en les Primàries d'Iniciativa i actual portaveu d'Iniciativa, Alberto Ibáñez.
Objectiu per a 2023: renovar els músics, però també la partitura
En la partitura que escriviren des del Botànic en 2015 hi havia objectius molt ambiciosos, com revertir les retallades en l'escola i en la sanitat públiques, blindar els drets de les persones LGTBI o consolidar un sistema potent de servicis socials amb prestacions com la Renda Valenciana d'Inclusió. Ara, el Botànic necessita nous objectius concrets, ambiciosos i amb mirada llarga per consolidar-se com una força històrica i reactivar als votants desencisats o cansats.
I, en la difícil tasca d'il·lusionar, objectius com la renda bàsica, donar un pas més en la reforma del finançament i deixar d'autoenganyar-nos, fer del País Valencià un referent en salut mental i una agenda ferma i decidida per al sud del País són imprescindibles. I també que sàpien continuar mirant més enllà de Les Corts i incorporar referents de la societat civil. Necessitem una orquestra oberta, amb nous músics i una partitura capaç de connectar la major quantitat de sectors de la societat valenciana.