Les nostres mares, per a algunes ja les nostres àvies, fa temps que superaren el debat i aconseguiren que l’avortament fora un dret reconegut. Però esta setmana la realitat ens ha dut a retrocedir més de deu anys. Una dècada fa que s’introduïren canvis legislatius mitjançant la llei de salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs que a hores d’ara s’està incomplint.
I és que la major part dels avortaments a l’Estat espanyol, i ací també, es deriven a clíniques privades i no tenen lloc en la sanitat pública. Manquen espais, fins i tot físics, per atendre a esta demanda i a més ens trobem que el sistema sanitari públic no pot abastar-la davant del dret professional a exercir l’objecció de consciència. Així les coses, el dret de les dones està supeditat al dret reconegut i, a totes llums, exercit per professionals sanitaris.
Igual la societat no li hem donat la importància que tocava al fet que una dona no puga interrompre voluntàriament el seu embaràs en la sanitat pública, perquè efectivament el dret a l’avortament es manté mitjançant una derivació a la privada. Però a quin preu? I no els parle només dels costos econòmics sinó també, i amb més motiu, dels emocionals. Molt sovint pensem que la dona que decideix avortar ho fa perquè “ha fallat” (ella) a l’hora d’emprar mètodes anticonceptius. Així que, davant d’eixe “descuido” per la seua banda (el d’ella), n’haurà de fer front a les conseqüències (ella, evidentment). I tot i que això no és així, i a cap dona li ve de gust una intervenció com esta en el seu cos, amb eixa manera simplista de veure les coses i carregada d’estereotips d’altres èpoques, oblidem a les tantes i tantes dones que no tenen més remei que interrompre el seu embaràs.
Totes i tots coneixem de casos on el nadó era molt desitjat per la parella, però que davant de problemes greus de salut han hagut d’assumir un avortament. I fins i tot coneixem casos on el o la professional sanitària, després d’explicar-li les greus conseqüències que pot tenir per a la salut de la mare o del nadó tirar avant amb l’embaràs, quan amb tot el dolor del seu cor la parella es decideix a avortar, els diuen que són objectors i que han de buscar algú que porte endavant la interrupció “voluntària” de l’embaràs. En alguns llocs de l’Estat espanyol, les dones han de desplaçar-se, fins i tot, a altres comunitats autònomes per a poder interrompre “voluntàriament” un embaràs. I òbviament ho fan a contra cor, contra la seua voluntat, però seguint una lògica tan aclaparadora com aquella que ens fa cercar la solució millor per als éssers estimats.
No es poden imaginar el dolor que això comporta per a les víctimes d’esta situació. Sí, les víctimes. Has desitjat durant anys l’embaràs que han d’interrompre “voluntàriament” però contra tota la seua estima pel seu fill o filla, no nat, però sempre fill o filla. La culpa, la impotència, el dolor és molt difícil de pair i moltes parelles no resisteixen esta envestida. Sempre queden seqüeles després d’una interrupció voluntària de l’embaràs. Doncs, a estes persones ara resulta que les estem enviant a clíniques privades que no tenen per què seguir els protocols de la mort perinatal, per exemple, i on no han de garantir el suport de professionals per ajudar-les a superar eixe dol que les perseguirà de per vida. Això està passant.
I miren, és el moment de parlar clar: contraposar el dret dels i les professionals al de les dones és greu, però des del 2010 que s’aprovà la llei són les dones les que hem perdut esta batalla. Som les víctimes de les males pràctiques sanitàries – i no atendre al dret a l’avortament ho és-; som les dones les que patim en silenci la desatenció d’un sistema que no fa prou per a lluitar contra eixa violència obstètrica que malauradament existeix.
Sóc conscient que parlar de violència obstètrica és difícil: tot sovint es tracta de males praxis que es continuen aplicant, com ara la desatenció davant la mort gestacional, la manca de cases de part com a espais pensats per a la dona i la criatura o, fins i tot, la desinformació i falta d’investigació pel que fa a síndromes com ovaris poliquístics o endometriosi que patim més d’un 10 per cent de les dones sense que es produïsca una investigació que cerque solucions a estos problemes greus; i en últim extrem, el desinterés pel que fa a la taxa d’infertilitat que està a prop d’arribar a afectar a un 20 per cent de la població. I això per citar-ne breument alguns exemples.
Les nostres iaies ja cridaven que les dones érem ames i senyores dels nostres cossos i que el dret a l’avortament era inqüestionable. I miren vostés que anys després assistim a envestides per part del conservadorisme més radical contra les clíniques i assetjament a les dones que han -no queda altra- d’interrompre el seu embaràs.
De veres, no em veig amb cor... No podem les dones seguir assumint les negligències d’una societat que no pensa en nosaltres. Crec fermament que deu anys després de l’última modificació parlamentària de la llei, és hora de contraposar drets i cercar una solució en la qual no siguem nosaltres, les dones, les damnificades novament per un sistema androcentrista que mai ha pensat en nosaltres.
Mònica Álvaro, portaveu adjunta de Compromís en Les Corts