Els esdeveniments i declaracions dels últims dies sobre el model de finançament autonòmic semblaven una mena de muntanya russa arran del canvi de govern a Espanya. Pareixia que tot d’una desapareixerien els mals profunds que ens tenallem com a poble valencià, tindríem finançament just i, a més, es derogarien les lleis més injustes aprovades els darrers anys. De sobte, però, i amb unes simples declaracions, tot tornava a restar igual com si res no haguera passat: en l’actual legislatura no hi haurà canvi del sistema de finançament autonòmic. I al País Valencià eixe és, sense cap dubte, el fidel de la balança. Abans de la moció de censura a Espanya, els partits valencians i algunes entitats ja donaven per conclòs el tema, i cadascú des de la seua òptica reservava el tema i els arguments com a munició electoral per a la contesa del 2019. Va vindre, però, quan menys s’esperava, un canvi que ha obligat tothom a reposicionar-se. I ha fet mal, molt de mal, perquè no han guardat ni les formes. A Catalunya, per exemple, llancen el missatge (creïble o no) del diàleg. Al País Valencià ni això, ens han dit que no i, a més, que restem muts i a la gàbia.
El tema es fa mal de digerir, perquè, més enllà de les tàctiques partidistes, les declaracions formals del govern de Pedro Sánchez confirmen que els nostres problemes relatius a la manca d’autonomia política real, l’infrafinançament i l’espoli, a més de l’anorreament instrumental de tota la nostra cultura, no vénen només d’un govern o d’un partit determinat, sinó que obeeixen a una concepció profunda i estructural de la forma de concebre l’estat. Ens agradarà més o menys, i, en conseqüència, ens hi trobarem més o menys identificats, però l’estat espanyol és un estat extractiu. És a dir, un estat que extrau la riquesa socialment generada en uns territoris determinats per a traspassar-la a unes famílies/empreses/capital molt concretes que són les que dominen les estructures de l’estat. Ja funcionaven així les diverses monarquies castellanes que van fer créixer les seues riqueses i dominis a base de conquestes territorials i brutal explotació social; ho van ser també les monarquies hispàniques xuclant salvatgement els recursos materials i humans dels dominis imperials i ha sigut l'essència de l’estat espanyol des de la seua fundació al 1812, amb els dominis que li anaven restant. Dissortadament, el País Valencià formem part del territori on s’extrau i marxa una part de la riquesa produïda socialment, a més del transvasament de rendes entre classes socials que es dóna en tota societat classista. Tot plegat, ens fa ser un país cada dia més empobrit.
Com ja vam preveure a l’article Fer fora a Rajoy i el PP no és suficient, escrit abans de la votació de la moció de censura, l’elecció de Sánchez com a nou president espanyol va semblar com una obertura de portes i finestres d’alguna estança molt carregada en ple hivern. Fer fora el PP del govern era, des del País Valencià estant, una condició necessària, imprescindible. Acabar amb el 155 contra Catalunya i amb les seus conseqüències, que a nosaltres també ens afecten, tot i que més indirectament, fer fora la llei mordassa, les darreres reformes laborals, l’atac a les pensions i un llarguíssim etcètera, eren motius més que sobrats per a desitjar veure fora del govern la gent que l’havia dissenyat, aprovat i executat. A més, per als valencians i valencianes calia sumar la necessitat de trobar solucions al problema del finançament i l’espoli. Tot açò era motiu més que suficient perquè els i les nostres representants donaren suport a la moció de censura. Tot d’una s’ha esvaït l’encanteri.
Expectatives i il·lusió a dojo en molts mitjans i especialment a les xarxes socials. Cava i somriures per tot arreu mostrant com de fàcil ens acontentem i que tenim la memòria política molt curta. Els nomenaments ministerials van donar les primeres pistes del que podíem esperar. Tant per la forma de fer-los públics, com el fons dels nomenaments, em van recordar eixos regals embolcallats amb llacets, paper de luxe, caixa de regals, caixa de protecció, targeta dedicada, nova caixeta més menuda i al fons de tot... un detallet de bijuteria ben presentat, però de poc valor afegit i un valor emocional més que qüestionable. Només la lluentor relluent com a reflex dels focus mediàtics i el paper satinat de les revistes grogues. Un ministre d’exterior dedicat a desinfectar independentistes; un altre imposat des dels poders fàctics policials, reiteradament acusat d'haver mirar cap a un altre costat davant de les denúncies de tortures; una altra beneïda des dels poders bancaris i empresarials de l’Ibex-35. Tot plegat un nou govern per a la continuïtat d’allò fonamental i dissenyat per a taponar les escletxes socials que podien generar en un moment donat una possibilitat de ruptura democràtica.
Ací estem, doncs, amb un nou govern espanyol, però amb els mateixos problemes valencians que abans. Sense nou sistema de finançament a la vista i amb els mecanismes del transvasament de riquesa intactes, i una mera autonomia administrativa que no dóna per a canviar les bases materials de la nostra existència, però, això sí, possibilita tota mena d’actes per al lluïment personal i partidari. Mentrestant, els actors i actrius del «canvi valencià» van esmolant les navalles i mirant-se de reüll a veure qui sap gestionar millor electoralment, que seguim sent una autonomia depenent i un poble sense poder dissenyar ni el present ni molt menys el futur.
Constatar un fet no implica el fatalisme de la seua acceptació. Només ens assenyala en quina part del camí ens trobem. Anem-hi?
Antoni Infante @InfanteAntoni
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Decidim @DaDPV