Era un dia calorós de juliol del 2019 al castellonenc poble de Benlloc (la Plana Alta). Després de molts anys seguint-los darrere de la pantalla, a la fi el Feslloc em permetia desvirtualitzar a les persones que hi havia darrere de molts grups de música del País Valencià. Aquell dia tinguí l’oportunitat de conéixer, de la mà de la gran Emma Tomàs, molts dels grups que m’havien fet prendre consciència de la sort que tenim de ser (i d’existir) els valencians.
Recorde aquells dies amb especial devoció. Sobretot, recorde un moment. El moment en què vaig desvirtualitzar a Jose Beteta de La Fúmiga, i em va contar la història del grup. I em va contar, també, com no cobraven ells perquè poguera cobrar el seu equip. Des d’aquells dies sempre pense en la música en valencià, en la precarietat i en la dificultat de tirar avant projectes tan ambiciosos amb tan pocs recursos. Però també pense en la gran sort de tenir-los i en com de viva està la nostra llengua gràcies a ells. I en que es mereixen aquest humil però sincer homenatge.
Al cap i a la fi, com em recorda sempre un bon amic… Què ens vertebra als valencians més que la música, la festa i la tradició? No sé si donar-li massa la raó a Estellés amb això de que som un Poble unit, però el que sí tinc ben clar és que som un poble molt alegre i combatiu. I que, com deia Octavio Paz sobre els mexicans, som un Poble ritual, professional en l’art de la festa. Ens encanta aprofitar qualsevol pretext per parar la rutina i celebrar. I, com canten els Auxili, ens encanta celebrar a contracorrent.
Del país de les bandes al país de la Gossa Sorda
Els valencians som un poble de músics, concretament la terra amb més músics per habitant del planeta Terra. I aquest potencial l’hem desenvolupat també més enllà de les bandes dels pobles. Primer veniren cantautors com Raimon i com l’Ovidi Montllor, que ens ensenyaren que es podia cantar en valencià a l’amor i a la justícia i a la llibertat. Després, grups com Carraixet ens assenyalaren que als valencians cap intolerant ens fa baixar la cara. Els Bajoqueta Rock li cantaren a la taronja i la precarietat. I Pep Botifarra ens ensenyà que un Poble amb memòria mai no mor.
La música en valencià es va reinventar, i de la mà d’Obrint Pas descobrírem que un grup podia sacsejar el Japó cantant en la nostra llengua al ritme d’una dolçaina. Després, La Gossa Sorda ens ensenyà a estimar-nos, i que una nit per València pot ser molt més romàntica que quaranta nits passejant per Central Park. Cantautors com Pau Alabajos, Feliu Ventura, els germans Penalba o Andreu Valor ens redescobriren les cançons tradicionals, la sensibilitat o els versos d’Estellés.
Un mural sonor: passat, present i futur de la música en valencià
I l’èxit cada vegada major de la nostra música es replicava cada vegada més, en un fenomen sense precedents. Encara recorde la meua emoció veient a la gent de Madrid cantar en valencià en un concert d’Aspencat. Pels que ja no estan com Orxata Sound System, Atzembla, Els Jóvens, Atupa o els mateixos Aspencat. Pels qui rebenten les sales en el present com Zoo, Auxili, els Smoking Souls, Tesa, Jazzwoman, La Fúmiga, El Diluvi o Pupil·les. I, sobretot, pels qui prometen moltíssim en el futur com Malparlat, Vienna, Esther, El Tio la Careta, Cactus o Malifeta, que han arribat per quedar-se i són els guardians del llegat de la música en valencià.
Grups d’una varietat increïble de gèneres, però amb una cosa en comú: el caràcter alegre, reivindicatiu, obert i festiu de la seua música. Moltes melodies i gèneres diferents amb un mateix arghé, una mateixa essència: des de tots els racons del país construeixen cada dia un preciós Mural del País Valencià. I així es van encarregar de fer-nos memòria els amics d’Acció Cultural del País Valencià amb el seu exitós projecte magistralment il·lustrat pel meu estimat Cesc Roca, amb més de 1.100 donants que van fer possibles 4 discos d’homenatge als seus 51 anys d’història.
Senzillament, gràcies
Moltes gràcies. A tots els qui ho heu intentat. Als qui vos heu atrevit a cantar en valencià. Als qui heu triomfat i als qui no vos heu pogut permetre mantindre els vostres projectes artístics. Als que ho feu per amor al nostre país i als qui ho fan per un fet tan normal com emprar la seua llengua amb normalitat. Als qui vos mengeu cada dia un “en español llegarías a más gente”. A tots els qui seguíreu cantant malgrat la censura de Canal 9 i la persecució del PP.
Als qui responeu a l’odi contra el valencià de la dreta alacantina amb cançons. Als idealistes que s’atreviren quan ningú creia. Als qui sempre estan en el bolo dels teloners. Als qui cooperen. A totes les que ens feu somiar i imaginar mons inimaginables cada dia. Als qui dubteu i als qui sou el futur, el Poble valencià mai no tindrà suficients agraïments i estima per a vosaltres.