Des que tinc us de raó sóc conscient de la militància i compromís dels meus pares, una condició que sempre he dut amb orgull i estima. Sempre em van ensenyar a lluitar per la llibertat, per la igualtat i per la justícia; per un món millor per a totes i tots, sense desigualtats, on la riquesa es repartisca de forma equitativa i justa.
Aquesta ha sigut la tasca de determinades organitzacions com el PCE o IU. Però la història ens va encarregar una altra feina que ens ha tocat assumir, quasi sempre acompanyades d’altres companyes i a vegades –les menys– en solitari: lluitar i combatre el feixisme en totes les seues expressions.
No hi ha cap dubte del sacrifici i esforç que hem desenvolupat al llarg del temps per a detindre el creixement del feixisme. Parlem de milers de persones que han lluitat incansablement i que, fins i tot, han donat la vida per fer front a aquest monstre.
Durant un temps hem contrastat que el potencial polític del feixisme s’havia reduït fins expressions molt concretes que, amb tot, hem continuat denunciant. També ho hem fet amb les polítiques de determinats partits i institucions que, amb més o menys intencionalitat, alimentaven la llavor del feixisme i normalitzaven la seua proposta d’odi, desigualtat i discriminació.
Però en l’última dècada hem presenciat la retornada d’aquestes forces fins a aconseguir unes quotes de poder i repercussió social que no s’havien aconseguit des dels anys 30 del segle passat. Amb un ample ventall de formes, des del més genuí d’Alba Daurada fins al més “subtil” del Front Nacional de Marie Le Pen, el feixisme avança posicions amb la complaença de partits polítics i mitjans de comunicació.
A Espanya ha tardat més en arribar, però finalment un partit ha aconseguit reunir la força i influència suficient per marcar –com ja ho fa– l’agenda política del país, generant els debats centrals sobre els que pivota la opinió pública, així com les propostes polítiques de la resta dels partits. I de nou ho fa amb l’espenta de les elits i els mitjans de comunicació que, fa pocs mesos, ja garantien una visibilitat inusual del grup neonazi Hogar Social Madrid o, ací a casa, del blaverisme més violent i agressiu.
Ara de nou ens toca a nosaltres, la gent d’esquerres, construir els murs de contenció per a que el feixisme siga incapaç de marcar la vida política del nostre país. És per això que als carrers com ja ho hem fet tradicionalment, però ara en especial a les institucions, hem de garantir poder ser el seu fre.
S’apropen unes eleccions transcendentals per a la vida de la gent en el futur. Es decideix si continuar la senda del progrés i seguir avançant en drets i llibertats; o tornar als temps obscurs del franquisme, perquè eixes són les polítiques que representa VOX. Que Esquerra Unida aconseguisca tindre una forta presència en les institucions, tant municipals com autonòmiques, no és ara una qüestió de sigles o interessos partidistes, és una necessitat per al conjunt de la societat. L’aritmètica i les normes electorals ens situen en un paper clau, central, del futur de la política valenciana. Perquè el sistema ara planteja una dicotomia per les conseqüències de la seua pròpia naturalesa interna i sols deixa dos opcions per conèixer qui determinarà el signe del Govern de la Generalitat: o el determina EUPV o el determinarà VOX. És l’hora d’actuar.