Fa uns dies vaig sentir una sensació de ràbia, una sensació d'indignació molt profunda, després d'escoltar les declaracions del líder del Partit Popular espanyol, Pablo Casado. En els darrers anys, hem escoltat moltes, moltes coses i moltes barbaritats, sempre seguint una estratègia electoralista per aconseguir a costa del que siga, eixe grapat de vots. D'una manera o altra, sempre he aconseguit trobar les diferències entre els seus discursos, quan han anat destinats a desestabilitzar al govern de torn des de l'oposició o per mobilitzar a la ciutadania abans d'unes eleccions, per exemple. Però és que les darrers declaracions d'aquest home creuen eixa cada vegada més estreta barrera de la decència política. Segons Pablo Casado, jo estime la meua llengua no perquè siga la meua llengua, la dels meus pares i uelos o la del meu poble, sinó perquè vull crear una barrera ideològica i independentista envers la resta de la societat.
Aquest senyor vol fer del castellà la llengua vehicular a tot l'Estat, perquè creu o realment vol creure que hi ha xiquets i xiquetes que no l'aprenen a l'escola. Vol crear la falsa notícia que el castellà està en perill, quan jo no conec ningú -repetisc: ningú- que no sàpiga parlar castellà. En canvi, el que sí que és cert i fàcilment demostrable són els milers de valencians i valencianes que no saben parlar la meua llengua. Sense anar més lluny, fa uns dies vaig escoltar una conversa entre nouvingudes en què parlaven que no els agradava el valencià i, per tant, es negaven a aprendre'l. Aleshores jo pensava: on està el meu dret que marca l'estatut d'autonomia que la llengua valenciana és la llengua pròpia i oficial del País Valencià i que tots els valencians i valencianes tenen dret a conéixer-la, utilitzar-la i a rebre'n l'ensenyament oportú? Si hi ha persones que es neguen a aprendre valencià, no podré utilitzar-la lliurement arreu del territori; en canvi, amb el castellà no tindré absolutament cap problema.
Però la seua estratègia la tenen clara: utilitzar el fantasma independentista per enfrontar i dividir els pobles, utilitzar les diferents llengües oficials de l'Estat com el principal problema. Atacant els defensors de les cultures i llengües de les nacionalitats històriques de l'Estat, des del seu ultranacionalisme, que, a diferència dels qui sempre ens hem mostrat oberts, respectuosos i acollidors, si que és molt perillós.
Ens volen tornar a l'Espanya de blanc i negre, una "España grande y libre" amb una societat dòcil, ignorant i inculta; però, per damunt de tot, monolingüe. Que la "lengua del imperio" siga la dominant, obviant les diferents llengües, cultures i sensibilitats d'un Estat que cada vegada ens fan odiar més. Dia rere dia és més evident que la nostra idiosincràsia com a poble serà l'arma més utilitzada dins la guerra de la dreta i l'extrema dreta per aconseguir captar eixe vot que en gran mesurada prové de la ignorància més recalcitrant.
Si no treballem per un model plurilingüe, no podran mai els nostres fills i filles ser competents en les dues llengües oficials i, això, pot significar que tots els esforços que portem a terme diferents entitats del país en la defensa i normalització de la nostra llengua puguen quedar en no res.
David Casanova @dbenllochDecidim-Comarques Nord @DaDplana_Arc