Hi ha una frase de l’economista britànic John M. Keynes que ajuda a evitar el dogmatisme, sempre estèril i empobridor. «Quan els fets canvien, jo canvie d’opinió. I vosté, què fa?», va respondre Keynes a qui l’acusava d’haver modificat la seua postura econòmica amb l’arribada de la Gran Depressió.
Fins ara, existia un corrent d’opinió molt assentat respecte a determinats treballs que –segons ens deien– aportaven poc de valor afegit a la societat. Ocupacions considerades de tercera o quarta fila en l’escala del prestigi social. Treballs que, en alguns casos, anaven a ser robotitzats i farien prescindibles a qui els exercia. Faenes amb baixos salaris, dures condicions laborals, escàs reconeixement social i nul·la visibilitat pública. Treballs, en definitiva, subestimats.
Però eixa mirada col·lectiva ha canviat en tan sols un mes. Els fets han canviat i, com recomanava Keynes, han fet canviar d’opinió al conjunt de la societat.
Esta crisi sanitària ha evidenciat una realitat laboral de vegades invisible. En primera línia, més exposats al risc de contagi que la immensa majoria de ciutadans, han estat netejadores, encarregats de la desinfecció, transportistes, caixeres, reposadors de supermercat, agricultors i ramaders, cuidadores de persones, operaris de la distribució, manipuladores d’aliments en magatzems o cooperatives, conductors d’ambulància, repartidors, funeraris, personal de residències, vigilants, plantilles de manteniment, treballadors d’aeroport que descarregaven de nit els productes sanitaris importats, recollidors de residus, treballadors postals i un llarg etcètera.
D’infravalorats, tots ells han passat a ser considerats «essencials». Oficialment pel BOE, i de facto també per al ciutadà que paga a la caixera d’un supermercat o es creua amb una netejadora i els dona les gràcies amb una mirada. Un acte humà. Un acte de justícia i de reconeixement, com el que la societat ha sabut manifestar cada dia als treballadors de l’àmbit sanitari: metges, infermeres, zeladors, tècnics, auxiliars, administratives, personal de cuina i de neteja.
Hui, Primer de Maig –una jornada emblemàtica per al moviment obrer que enguany viurem sense les marxes reivindicatives als carrers–, és un moment propici per a reflexionar sobre les persones que han fet possible que la societat valenciana no col·lapse en esta situació d’extraordinària dificultat.
I no parle només dels sanitaris, grans herois d'esta amarga primavera. Parle dels treballadors i les treballadores que han posat en perill la seua salut per un jornal de vegades escàs, i que ho han fet també per un sentiment de responsabilitat col·lectiva. Una lliçó, callada i exemplar, que ens colpeix a tots els servidors públics i ens obliga a millorar-nos per estar a la seua altura. Amb la seua professionalitat han demostrat que, front a l’individualisme d’altres etapes, l’ajuda mútua i la solidaritat col·lectiva són l’únic camí per superar esta situació.
Construir un futur sòlid // Tanmateix, més enllà de reconeixement, ells i elles volen i mereixen més drets, major protecció, millors condicions. Entrem en un moment difícil per a l’economia i per a les classes mitjanes i treballadores. La destrucció de l’ocupació, temporal o definitivament, adquireix proporcions inèdites. Ara bé: la resposta a la nova crisi que es dibuixa en l’horitzó no pot ser la precarietat laboral. Tampoc la desprotecció social dels treballadors. Tot el contrari; hem aprés la lliçó de fa una dècada.
Les reformes importants acostumen a germinar en circumstàncies adverses. Esta ho és. Aprofitem-la per a edificar el nostre futur amb bases sòlides. Millorem serveis públics que s’han revelat, literalment, qüestió de vida o mort. Protegim a les persones que ens protegeixen del col·lapse. Participem, públicament, en sectors estratègics per al nostre benestar. Reindustrialitzem la Comunitat Valenciana en el que és bàsic per a la nostra seguretat alimentària i sanitària. Estimulem l’economia amb una mirada sostenible que conjugue el dret al treball i el respecte al medi ambient. Sostinguem les empreses des del diàleg social. Enfortim la concertació amb l'acord del moviment sindical i l’empresarial.
En 1933, en plena Gran Depressió, el president Franklin D. Roosevelt va afirmar: «La nostra principal tasca és posar la gent a treballar». Eixe és el nostre objectiu: ajudar a fer que la gent puga treballar, perquè el mecanisme més eficient per a la cohesió social és crear ocupació. Ara, que vivim un temps amb tantes similituds amb l’època del New Deal, hi ha objectius superiors que han d’unir a tota la societat en un gran acord polític, econòmic i social que afavorisca l’ocupació i impulse el renaixement de la Comunitat Valenciana. Per responsabilitat col·lectiva, ho hem de fer.
Cantava Franco Battiato «com de difícil és trobar l’alba en el capvespre». Difícil, certament. Però possible i necessari, venia a dir. És la nostra obligació buscar eixa llum dins del túnel. I els valencians anem a fer-ho amb la força, la confiança i l’esperança que ens dona l’exemple dels treballadors que han salvat, amb tanta humilitat, el destí d’un poble.
Ximo PuigPresident de la Generalitat Valenciana