Ho lamente per la dreta casposa, però “l’actualitat mana i no ‘tu panda’”. I per això hem de parlar d’assumptes vitals que s’han produït en les nostres terres durant estes setmanes i passarem per alt el desastre de la manifa de Madrid de diumenge, que a penes va congregar -o combregar- 45.000 persones. Tant que havien muntat el pollo amb la maleïda mani i, al final, eren quatre gats i algun aguilot.
Dit això, l’actualitat que importa passa per la propera cimera bilateral entre el Consell valencià i el govern a Madrid, en el qual la ministra ja li ha dit a Ximo -perdó, al President- que no s'hi parlarà de finançament. I això a nosaltres ens fa bufar, bufar ibufar... I així les coses, i entre els bufits i protestes de Compromís, finalment ens han assegurat que la ministra d’Hisenda visitarà València aviat i ací sí que en parlarem. I esperem i exigim que no siga sols parlar-ne, sinó que se'n traguen conclusions, perquè el finançament és un clam que no espera més demores. I, si no, a la manifestació per un finançament just, amb un èxit de participació sense precedents em remet. Això sí que fou una mani. A Compromís esperarem més, volem allò que ens pertoca i som els i les que més clar ho tenim. Són les prioritats dels valencians i valencianes i, per tant, les nostres.
Així que, mentre ve la Ministra i esperem que s’arriben a acords en el deute històric en la cimera bilateral, al Parlament valencià assistim a una comèdia. Roïna, però comèdia al cap i a la fi. I és que, després d’aprovar la Llei de Serveis Socials, i en el moment que es debatia una proposta per a seguir donant suport al Pacte Valencià contra la Violència Masclista, apareixia un senyor amb unes sabates lluents com a espills que volia parlar davant dels micros i manifestar en poques paraules que “donde dije digo, digo Diego”.
Eixe senyor estirat i aspirant a liderar Ciudadanos a València -“o lo que más convenga”, que en això és expert- no podia ser altre que Toni Cantó. Aquell que deia que les denúncies per violència masclista eren majoritàriament falses. Aquell que afirmava que “un terç de les morts per violència domèstica en Espanya eren homes”. Eixe mateix, tornava a evidenciar la seua tendència a les fake news i el seu rebuig a la protecció de les dones. I, així les coses, l'encara Síndica de Ciudadanos a les Corts, que fins ara havia mantingut una actitud més o menys bel·ligerant contra la violència masclista i el terrorisme de gènere, es quedava dalt, sola, muda i amb la cara baixa per la vergonya, votant contra un Pacte fins ara unànime que frena la violència de gènere. Una cara molt dura de l’actualitat de la qual vos venia parlant.
Estes coses són les que passen quan tu no decideixes el teu futur. Quan són altres, des de Madrid, els que et diuen què has de fer i què has de votar. Quan la política no es fa des de casa i per als de casa, sinó des del centre de la Meseta, on els problemes de les perifèries es desdibuixen; llavors, en compte de ser un polític valencià, acabes assumint el paper secundari d’ambaixador del partit estatal al Levante Feliz.
Això passa quan no sents i et dol que les teues taronges caiguen de l’arbre, perquè els grans partits han votat o s’han abstingut a favor de la taronja sud-africana. Això passa quan a Madrid no et creuen si parles de falta de finançament del territori valencià. Això passa quan hi ha qui des del seu escó al Congrés dubta que siga la violència masclista qui va matar la teua veïna de Vila-real en desembre.
No vull que em governen els que no entenen esta terra i no la defensen ni l’estimen. No vull. No vull governants ací i allà -“paquí pallá”- que, en agafar l’AVE, s’obliden que són valencians. No vull que em parlen de banderes i senyeres per fer-nos oblidar que ens han fotut mà a les carteres. Vull tot el contrari. Vull gent que entenga els problemes dels valencians i valencianes. I vull gent que encare eixos problemes sense oblidar d’on som i que ens governa el poble.
I, com que en som moltes i molts els que creiem i defensem que es pot fer política amb obediència estricta als valencians i valencianes, a Compromís tornem a estar de Primàries. Des del primer fins a l’últim candidat a les nostres llistes les dicta la ciutadania en unes primàries obertes a tothom major de 16 anys. I nosaltres, responsables amb la teua elecció, donarem la cara per tu. Eixa cara que ja coneixes i que, al darrere d’un gran somriure, porta la teua elecció i el nostre compromís amb tu.
Mònica Álvaro, portaveu adjunta de Compromís a les Corts