Capítol I: L’autoodi
La meua història d’amor amb les Falles començà com comencen totes les històries d’amor. Primer, creus que l’altra persona no t’agrada, i sents una espècie de rebuig innocent. Jo comprava tots els tòpics: que les Falles són sectàries, que no trobava el meu lloc, que estan plenes de fatxes i que no les pots disfrutar si no eres un fatxa més. També pensava que la missió de la gent progressista era allunyar-se d’elles i renunciar. Construir la nostra pròpia illa, potser en Catalunya. Si, total, ells ho fan tot molt millor que nosaltres. Ells sí són un país, no com nosaltres que tenim al PP des de fa 16 anys. Si és que encara ens passa poc, i damunt la gent no sap votar bé! Beneïda innocència…
L’esquerra renuncià al València CF i es feu del Barça. Renuncià a transformar el Cap i Casal. Renuncià a les festes dels pobles. Renuncià a les Falles. Renuncià a les Fogueres. Renuncià a les banderes que representen a la major part dels valencians. Però és que també renuncià als nostres rituals com a Poble. L’esquerra renuncià al camp i els seus esmorzars, a la defensa de les nostres bandes i xarangues… En definitiva, renuncià a tot allò que poguera sonar a popular. Renuncià al valencià que es parlava en els carrers, i parlà amb paraules i expressions que semblaven xinés per als qui treballaven en una fàbrica o en un camp de tarongers de La Ribera.
El meu oncle va ser un d’ells: un d’aquells bojos que fundaren la Unitat pel Poble Valencià i eixiren a les manifestacions a cridar que volien la bandera “sense blau, sense blau”. Participaren d’una batalla que ens dividí entre valencians. Com no, alimentada per les dretes madrilenyes i la tribuna del Bernabéu. I jo reflexione en veu alta: Segur que les banderes eren el major problema de la nostra gent?
Allò ben cert és que treballaren de valent, però mai no superaren la barrera del 5% dels vots. Per desgràcia, alguns miraren al seu Poble i els seus rituals i festes amb condescendència. I amb tristesa de que no fos suficientment europeu, suficientment civilitzat. Eren els més purs: ells mai no teniren una contradicció, però tampoc no teniren el suport del Poble valencià. Actuaren en un País Valencià imaginari, que no existí més enllà dels seus anhels i els seus desitjos. Però el Poble és savi, i qui no estima la pàtria no estima a sa mare.
Capítol II: El despertar
Per a mi, la victòria del govern del Botànic el 2015 marcà un dels punts d’inflexió en la meua vida. Vore a Mónica Oltra vestida de fallera mentre plorava en l’ofrena a la Mare de Déu em feu pensar i sentir, per primera vegada, coses contradictòries. També vore-la cantant el nostre himne sense cap tipus de complex. Foren dies en què aprenguí que, per a molts, el que verdaderament significa ser d’esquerres és la comoditat del sofà i fer la revolució en Twitter. En definitiva, significa el privilegi de poder permetre’s no tindre cap contradicció.
A Oltra l’acompanyaven les seues contradiccions, però també la seua valentia de disputar les festes populars a una dreta que es sentia ama i senyora del Cap i Casal. Una dreta que arribà al punt de vanitat de pensar que el destí dels valencians els pertanyia per a sempre. I, després, arribà el viatge a l’Argentina i entendre que no s’és res si no s’és Poble i que, sobretot, no es pot ser res si es viu d’esquenes al Poble que aspires a representar. Clar que no et voten, cap de suro! Com cantaria C.Tangana, els deixares d’estimar quan més et necessitaven.
I decidí donar una nova oportunitat a les Falles i la resta de festes populars dels valencians. Vaig penjar els meus prejudicis en la perxa de ma casa junt amb l’abric de tres quarts (que feia caloret faller!). I decidí vestir-me amb el blusó faller i el meu mocador i isquí a vore Falles, a tocar algun any amb la banda del poble, amb els meus amics fallers. A tirar masclets com m’havien ensenyat de crío abans de perdre la meua innocència. En definitiva, a aprendre sense cap tipus de complex que aquelles festes també eren les meues i les de la resta dels valencians. A ballar el Flying Free en qualsevol verbena i a cantar Camals Mullats, Cassalla Paradise i Esbarzers en Benimaclet amb La Pato.
Capítol III: Amb el nostre Poble fins la fi del món
Les nostres festes populars són un reflex del nostre Poble. Un Poble que, com deia Branqueta del Càndid de Miquel Nadal, o s’abandona o és capaç del millor. Un Poble ple d’unes contradiccions que el fan alçar-se una i mil voltes. Les mateixes que, com cantava La Gossa, ens fan estar ben vius. Són les nostres unes de les festes més diverses del món, on la política impregna cada reivindicació, cada conversa i cada casal faller. On totes cremem tot allò que ens molesta, tota la precarietat, l’ansietat i tot el patiment de la pandèmia i els convertim en combustible per a Falles.
La nostra és la festa del país de la música. És una festa que no es pot explicar amb paraules. Que s’ha de sentir. El moment de l’any on centenars de bandes i xarangues omplen cada carrer i cada falla de melodies i sentiments. És la festa del pensat i fet, de treballar tot l’any per cremar-ho en una estona. La nostra és la festa de les contradiccions, la de la València més laica que s’emociona veient l’ofrena a la Mare de Déu. Els valencians no som ni millors ni pitjors que els altres. Som un poble treballador, valent, obert i alegre. Seguirem somiant amb unes Falles més lliures i més diverses. Somiant amb eixa València on els carrers són de plata i on poder viure a la valenciana com canten els de Cactus, sense demanar perdó ni permís. Visca València lliure i visquen les festes populars!