Les eleccions, enguany, s'acosten de manera accelerada, i en cascada. En 2019, el panorama polític que va començar a transformar-se, amb la irrupció significativa de Ciudadanos i de Podemos, s'encaixa, a poc a poc, com la galta de cases d'un carrer. Els 40 anys de bipartidisme espanyol s'ha desballestat, la barreja de sigles i de candidatures força els seus engranatges a prioritzar posicionaments, matisar discursos, desmarcar-se, potser, d'un passat incòmode, i adaptar-se a les noves exigències electorals. Així mateix, ja no existeix aquell mercadeig de majories dubitatives, que pendulaven entre una opció i una altra, ara hi ha bosses d'intenció de vot concentrades que esperen que alguna formació política reaccione als desencants personals davant d'una crisi econòmica latent i d'unes retallades severes que han produït molta frustració i molt de patiment.
Paral·lelament, s'ha edificat un model de periodisme que ha renunciat a la investigació rigorosa i crítica, a contrastar el contingut de la informació, que s'ha instal·lat en l'espectacle mediàtic, la venda al millor postor i el cultiu de les fal·làcies. Este nou model de periodisme és fill de la polaritat creixent entre els grans grups de mitjans de comunicació, els quals s'integren en grups macroeconòmics rivals, proclius, políticament, a canviar-ho tot perquè no canvie res. Exemple singular n'és el procés a Catalunya, amb què s'han limitat a afegir una altra pista al circ mediàtic, a fi de plantar l'odi i la confrontació com a ingredients que precipiten la intenció de vot, als quatre punts cardinals de l'Estat Espanyol.
Al nostre país, una franja estreta de terra abocada a la Mediterrània, amb el govern sorgit del Pacte del Botànic, que ha funcionat francament bé i que ha donat uns bons fruits, després de més d'una vintena d'anys de governs conservadors corruptes, dedicats a projectes faraònics ruïnosos d'escassa rendibilitat social i de transformar les institucions valencianes en la seua rebotiga, l'eix del debat ideològic girarà, de forma recurrent i frenètica, al voltant del valencià i del model d'educació.
Si algú es pensava que l'encaix de les llengües oficials en el sistema educatiu havia evolucionat cap a una normalitat satisfactòria, que les dues comunitats lingüístiques ara conviuen, havent superat el conflicte artificiós dels anys 80 del segle passat, que sàpia que es reeditarà la coneguda Batalla de València, esta vegada en un terreny més mediàtic, amb l'objectiu que algunes candidatures s'estalvien els programes electorals amb propostes serioses per a un país de persones, amb una diversitat que és el nostre patrimoni compartit.
En este context, del qual he delimitat el marc i hem tingut ocasió de disseccionar-ne la trama, l'artilleria pesant de les formacions polítiques conservadores en l'oposició ja han començat a bombardejar amb fal·làcies i informacions deformades les xarxes socials i els mitjans de comunicació.
La desaparició del castellà en els programes curriculars dels centres educatius i dels pobles i ciutats del nostre país és una mentida grossa que cau pel seu propi pes. Anem per on anem, als carrers, a les terrasses, al metro, als quioscs, a les ràdios i televisions, a les grans superfícies, a les empreses... la utilització del castellà és aclaparadora i no sembla que es capgirarà la situació a curt termini. Respecte a l'aplicació de la llei de plurilingüisme, els consells de les comunitats educatives han decidit, democràticament, aplicar els percentatges d'ús de les llengües cooficials, amb la incorporació d'un idioma estranger, respectant els seus contextos socials i educatius i aplicant el criteri de viabilitat pedagògica.
D'aquell altre projectil difamatori que apunta a tancar de nou la nostra radiotelevisió, inaugurada fa un any escàs, argumentant la inversió per habitant i els actuals índexs d'audiència, diré que À Punt Mèdia, ha estat, des de l'àmbit social, cultural i lingüístic, una reivindicació necessària per a un territori que compta amb centenars de ràdios i desenes de televisions que emeten en castellà al cent per cent i que, informativament, no cobreixen, com cal, el nostre territori. D'altra banda, segons estimacions fiables, À Punt Mèdia, ens costa als valencians i valencianes 12 € a l'any, una despesa semblant, no de les autonomies amb llengües cooficials com nosaltres, sinó d'altres autonomies monolingües i amb menys població.
M'he deixat per als últims paràgrafs, el tema de l'adoctrinament i de la unitat de la llengua. Les acusacions al professorat valencià i als professionals vinculats al nostre sistema educatiu són un insult a la dignitat de milers i milers de professors i professores que senten una vocació i assumeixen un repte consistents a oferir el nivell més alt d'educació de qualitat i d'atenció especialitzada a tot tipus d'alumnat que es tradueix en uns resultats acadèmics i socials exemplars.
Quant a l'opció de llengües vehiculars per a l'aprenentatge és un consens de tot el col·lectiu docent que com més idiomes vehiculars en joc més repercutiran, positivament, en la capacitat d'aprenentatge d'altres i més augmentarà la capacitat de construcció de coneixements, tant curriculars com transversals. Per contra, la fal·làcia que argumenta que el creixement de llengües vehiculars és perjudicial per al rendiment escolar és una afirmació, feta amb motivacions polítiques, que no coincideix amb l'argumentari científic més actual ni amb les conclusions dels estudis de camp més acceptats.
En esta mateixa línia trobem la polèmica de la unitat de la llengua, una definició compartida no sols per totes les universitats europees i del món, incloses les espanyoles, sinó, també per la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això no ha de significar que els valencians i valencianes, per llei i compromís social, no ens sentim obligats a cultivar les nostres variants dialectals, sense renunciar a compartir el patrimoni lingüístic global. Amb el castellà passa, exactament, el mateix entre variants dialectals repartides per tota la geografia de la península i entre bona part dels països hispanoparlants. Esta realitat lingüística, admesa també internacionalment, no provoca, en canvi, interferències polítiques entre els ciutadans i ciutadanes de les diferents comunitats autònomes o Estats.
Joan CortésVicepresident d'Escola Valenciana