Els valencians som uns fatxes. Clar. Encara no t’has enterat? Si ho diuen els mitjans de comunicació amb seu a Madrid, home. Que la paella i la corrupció com en València en cap lloc. Som uns fatxes, que també ens ho diuen des de Catalunya. Que hi ha algunes banderes d’Espanya als carrers i això ens fa fatxes, que ens ho diuen alguns catalanets de bona voluntat.
Al remat, com passa amb el relat oficial, tots són els-més-progres-de-l’univers menys nosaltres que, ja ho sabem, som uns fatxes. “Que sí, que esteu aprovant algunes de les lleis més importants que s’han aprovat en Espanya en moltes dècades, però…”. Sí, és el mateix “però” del “jo no soc racista, però…” o el “ja sé que el valencià i el català són la mateixa llengua, PERÒ millor que li digueu catalá, no? Millor dir tarda que vesprada, està claríssim.
El que els molesta
Me n’he adonat que, tant al nord com al sud, i tant a l’est com a l’oest el que els molesta és que els valencians tinguem una agenda pròpia. Els molesta, i molt —especialment als qui ens miren amb condescendència des de la seua talaia de l’M-30— que, per una vegada, els valencians no demanem perdó ni permís abans de prendre les nostres decisions. Com quan María José Català va demanar perdó per “passar-se al valencià”, recordeu? I, més encara, el que els molesta és que ens adonem que podem prendre decisions de manera totalment autònoma. I...Que, moltes vegades, estes decisions siguen, fins i tot, exitoses!
Per això, quan el president Ximo Puig es reuneix amb el president d’Andalusia sense cap mena de tutela, la premsa centralista brama. Per això, quan Mónica Oltra s’alça contra la dreta reaccionària espanyola, la caverna la persegueix sense cap mena d’escrúpol. I, per això, ens intenten silenciar i ens intenten callar. Perquè, com que, com deia la meua iaia, “no hi ha major despreci que no fer apreci”, això és el que han fet, fan i faran contra nosaltres, els valencians: despreciar-nos amb el seu silenci mediàtic.
Parlava sobre això amb una amiga i em va posar un símil que em va cridar l’atenció. I és que, moltes vegades, Espanya és com l’AVE. Pots fer i desfer lliurement, amb la única condició de que mai no oblides passar per Madrid: és una forma de pagar el peatge (de vegades, literalment!). Quan comences a construir posant els interessos del teu Poble per damunt dels de les elits de Madrid comença a olorar-se el problema. I és aleshores quan tu, que abans eres considerat una persona amb trellat, passes a ser considerat un perillós i terrorífic enemic.
L’hora dels valencians
I sí. És obvi que faran tots els possibles per anar contra nosaltres, els valencians. Que faran tots els possibles perquè no es senta la nostra veu; perquè ningú sàpia que ací es fa política amb majúscules; perquè a ningú se’l passe pel cap pensar que hi ha altra forma de fer política; perquè la gent de la resta dels territoris d’Espanya continue pensant que no existeix cap alternativa; perquè ningú no arribe mai a pensar que NO TOTS ELS POLÍTICS SÓN IGUALS.
Però això no ens ha de fer retrocedir i anar arrere. Això no ens ha de fer tindre por i mirar al passat. No. Em negue. Això ens ha de fer adonar-nos que és el nostre moment. Que, per primera vegada en molts anys els valencians ens hem adonat que som Poble i ens hem alçat, i hem deixat de preguntar a Madrid i Barcelona abans de fer les coses. No ens podem permetre conflictes innecessaris, discussions pujades de to o tornar als debats del passat: per davant tenim tot un futur per construir.
A la valenciana, sense demanar permís
L’altre dia esmorzava amb Francesc Gascó —a qui alguns coneixereu com a @pakozoic—. Una de les persones més preparades que conec. Divulgador científic, doctor en paleontologia i atleta. Algú dona més? I allà estàvem, en La Pérgola de València exercint la nostra valencianitat mentre ens menjàvem un Súper Bombón i arreglàvem el món. I parlàvem d’això, de com els valencians estem vencent l’estigma i estem demostrant que, quan ens unim, som capaços de tot. Per a ell, afincat en Madrid, no tinc cap mena de dubte de que el més fàcil seria passar de la llengua i de la seua terra. Diluir, com fan molts altres, la seua valencianitat. Però ell ha decidit portar el seu orgull valencià pel món i combatre els prejudicis que existeixen contra el nostre Poble.
Acabar amb estigmes com que els valencians som uns fatxes és una faena col·lectiva que estem començant a dur a terme. Poc a poc. A cada xarrada, cada Twitch, cada article, cada nova llei del Botànic. A cada acte de resistència que, a poc a poc, es converteix en un acte quotidià. Cada concert de música en valencià fora del País Valencià (i dins, clar). Cada vegada que traiem la nostra senyera als balcons i als carrers mentre ens insulta gent amb la mateixa bandera que nosaltres, inexplicablement. Els mateixos que, després, horroritzats, acaben lluint la bandera d’Espanya en la següent manifestació.
Fatxes? El nostre és un Poble que camina, que veu la vida amb uns ulls banyats amb aigua de la mediterrània i amb uns pulmons que respiren l’aire fresc de les nostres serres i muntanyes. El nostre és un Poble molt digne i treballador, un Poble que ha decidit abandonar la relació tòxica que mantenia amb uns governants que li prometien un apartament amb les millors vistes de la platja, però que el venien a la primera de canvi als seus amants madrilenys. El nostre és un Poble que, a poc a poc, s’alça i es desprén dels complexos i comença a caminar, sense por i amb eixa llum il·limitada de què parlava Estellés i amb què va nàixer l’il·luminisme, que va brillar de la mà del gran mestre Sorolla. Un Poble que batega cada dia més fort, ple de foc i d’una llum que mai no ha deixat de brillar.