Aquells xiquets armats amb els seus llibres de text que es manifestaren en l’institut Lluís Vives eixa primavera del 2012 ens van donar una lliçó de democràcia i dignitat a tots els valencians. I, com no, van donar un repàs molt seriós a una esquerra que havia sigut incapaç de combatre l’hegemonia absoluta que, fins aquell moment, tenia el Partit Popular. La València de la festa de la corrupció i els ‘amiguitos del alma’ que no s’acabava mai començava a trontollar.
El 2015 arribà el canvi polític al País Valencià. Anava a dir que arribà de la mà dels partits polítics, que també. Però el principal canvi polític es va produir en les places, els cors i les ments dels valencians treballadors. Milers de persones que, després de molts anys sotmesos a xantatges i envoltats de xarxes clientelars s’atrevien a somiar amb vore renàixer les cendres del seu (i el nostre) País Valencià. Com cantava La Gossa Sorda, s’obrien les ments i els portons de les cases.
El 2016, poc menys d’un any després de la configuració del nou govern del Botànic, la Generalitat llançava una campanya en defensa del nostre malferit orgull patri sota el títol de ‘L’orgull de ser valencians’. M’encantà el vídeo perquè mostrava l’inici d’un nou cicle amb polítiques valentes. Al seu inici deia: “Durant anys, alguns creien que havíem de fer coses molt grans per demostrar que som grans. Tot ben gran. I buit. I cap a fora. Però l’orgull de ser valencians no necessita ciment; naix de l’orgull de la nostra terra”. El Poble valencià havia assenyalat el camí en les places i el govern obeia al nostre servici. Ha deixat d’obeir-nos?
Set anys i algunes dinàmiques tòxiques després
L’altre dia, al voltant d’una polèmica tuitera, l’historiador valencià Carles Sirera analitzava a la perfecció el moment polític que va portar el valencianisme a les institucions. “A València som amics perquè hem passat molts anys molt sols i no som una majoria social inqüestionable: som conscients de la nostra feblesa. Dividir-nos és entrar en dinàmiques tòxiques”. Una frase que significa tot i res alhora, i marca com hem arribat fins ací i com podem tornar molts anys arrere. Perquè, com diu Miquel Nadal, “en València som així. O ens abandonem o fem el millor”.
Després de set anys d’estabilitat política i set pressupostos són moltes les coses que han canviat en un sentit positiu en el País Valencià. Sols fa falta mirar arrere i vore com estàvem fa set anys i com estem actualment. No obstant això, algunes dinàmiques tòxiques intenten apoderar-se del govern amb més trellat que hem tingut els valencians des que vam recuperar el nostre autogovern.
Però… Com que dinàmiques tòxiques?
De quines dinàmiques parle? Doncs parle de dinàmiques tòxiques més enllà de les caceres polítiques contra Mónica Oltra i Ximo Puig. Amplificades, per cert, per bots i per mitjans-papagall com EsDiario i Mediterráneo Digital, ben nodrits amb diners públics per governs del PP com el de Madrid.
Parle de casos com el de Sandra Gómez, portaveu del PSPV-PSOE en l’Ajuntament de València i convertida en part de l’oposició al govern de Ribó del qual forma part. De veritat compensa l’ambició de passar a Compromís en València el cost de perdre l’alcaldia del Cap i Casal, símbol i orgull del canvi polític valencià? Volem que els nostres polítics deixen d’instrumentalitzar lluites tan importants com la del València CF i s’enfronten units a Meriton per recuperar el València per a la seua afició.
També parle de pífies com la de Mireia Mollà amb les taronges. Que sí, que el vídeo està fora de context i va ser difós pels mitjans-papagall de què parlàvem abans. Però, per sort o per desgràcia, deia Frank Luntz que allò important no és el que dius, sinó el que la gent entén. La taronja és massa important en l’imaginari col·lectiu valencià i agricultors com el meu iaio Manolo estan farts de que res no canvie i seguisquen guanyant els mateixos de sempre. Potser aquest affair cítric servisca per posar en valor els mitjans propis que, com aquest des que vos escric, informen amb rigor i professionalitat. I reguen cada dia el nostre orgull valencià.
El moment polític requereix, més que mai, demostrar que no tots els polítics són iguals i que sols el Poble salva el Poble. I, mentrimentre, veiem com càrrecs del PSPV com el Secretari Autonòmic de Turisme contradiuen la pròpia mesura del Botànic per impulsar la taxa turística, posant en dubte la seua eficàcia. Amb polítics com ell o com el Síndic de Greuges Luna… Qui necessita una bona oposició?
Ara més que mai toquen temps de polítiques valentes i, els qui estiguen més disposats a escoltar a certs lobbies que al Poble que els ha posat on estan haurien de marxar. I temps de polítiques valentes a Madrid: ja n’hi ha prou de que juguen amb el Poble valencià com si fora el típic amant de les pel·lícules que et promet tots els dies que ho deixarà amb la seua dona mentre et destrossa la vida. No ens ho podem permetre: ja sabem quina és l’alternativa. Sí, eixe PP que s’omple la boca parlant de gestió i que va afonar l’economia dels valencians.
Una recepta de futur: passar a l'ofensiva i nous lideratges
Després de la marxa de Fran Ferri i del vicepresident Dalmau i la derrota per la mínima de Naiara Davó en les primàries de Podem és necessària una reorganització. Ja és hora que els partits del Botànic comencen a mirar afora per portar nous lideratges a la conducció política valenciana. I per aprofitar molt millor lideratges que són present i futur del nostre país com el de Naiara Davó.
Menys mirar-se al melic i més mirar a tot el talent que tenim, i a tota eixa gent jove que, encara a hores d’ara, ha de marxar fora per construir els seus projectes de vida. PSPV, Podem i Compromís, sigueu ben conscients: el Poble mana, vosaltres obeiu!! Hi ha un esforç col·lectiu de massa persones en la societat civil, els carrers i les xarxes perquè ens falleu. No oblideu, mai.