Amb el Nadal en girar el cantó, a esta humil periodista, en “mode off”, i política sempre en revisió, li encomanen l’article del València Extra. I no voldria avorrir a ningú amb temes extraordinàriament complicats d’eixos que investiguem en les Corts, i ens tirem hores i hores revisant l’última coma i el darrer punt... No. No s’apuren. I ja els dic que per descomptat que no pense parlar-losde l’elefant blanc, que prou n’hauran llegit vostés d’este fenomen amb el seus‘followers’ i ‘haters’ d’una quinzena de dies a esta part.
Però si d’alguna cosa ens ha servit als valencians i valencianes el paquiderm orellut és per allò del “virgencita, virgencita, que me quede como estoy”. I és que fa una setmana que al Molt Honorable se li n’ha anat el Sant Vito eixe que tenia a sobre i la manieta que havia pillat en això d’avançar eleccions. Què portem des d’agost amb el tema!!A Pedro Sánchez també sembla que les andaluses, les eleccions, que no Susana ni els susanistes, li han servit com un bàlsam reparador que tot ho arregla i també ha deixat d’amenaçar, com aquell de “el scattergories es mío y me lo llevo”, amb l’assumpte d’engegar el botó roig i convocar eleccions. Jo m’imagine l’interruptor vermell, eixe que diuen tindre els presidents, com si fos una espècie d’alarma antiincendis però amb l’efecte totalment contrari. En comptes de tirar aigua i apagar el foc, este botó roig fa foguera... Això sí, el seu so és un “sálvese quien pueda” en tota regla. El primer dels dos dirigents del puny i la rosa ha tingut a esta servidora i a mig País Valencià en suspens amb allò d’ “ara avance les eleccions, ara no, ara sí, ara no”. L’última volta que jugàrem a conillet d’amagar ens va pillar en el bell mig d’uns pressupostos,esmenantuna llei, la de Serveis Socials, “ahí és nà”, iformant part de sendes comissions d’investigació recentment encetades, com ara Taula. Cada volta que el senyor Puig parlava d’avançar eleccions, a una li entrava una mala picota... No per res, sinó per tota la feina encetada que corria el risc de no veure la llum. Teòricament, els valencianistes, o com a Isabel Bonig li agrada descriure’ns:nacionalistes radicals amb banyes, cua i un trident en alt a la mà esquerra, seríem els més proclius a avançar les eleccions autonòmiques i a tenir una data pròpia que ens diferenciara com a regió històrica, que això diu l’Estatut d’Autonomia. I és cert, està bé tot allò que reconega la nostra identitat. Però clar, les coses es parlen abans i es pacten. I les regles del joc no es canvien a meitat partida, i més quan hi ha coses de tant de trellat en estos moments en debat com ara una futura llei urbanística, com la LOTUP, dotar d’unes noves estructures agràries als nostres llauradors, la llei de serveis socials o la proposta d’acurtar les prebendes de les diputacions provincials, per citar-ne alguns exemples d’allò que debatem i aprovem a les Corts.Ahí no li val ni lo del“el scattergories es mío”, ni gaites; que la feina és allò principal.
El tema de Pedro Sánchez és de traca. Perdó: el Govern a Madrid és de traca. Igual et diuen que sí i a l’endemà que no i tot el contrari. Pressupostos: ara sí, ara no, ara sí, ara no... I així te fan passar amb cançons des del passat octubre. Per no parlar-ne de què passa amb“el Valle de los Caídos”, que en agost era cosa de dos-tres dies, com a molt una setmana, i estem a desembre, hem passat un 20N i res s’ha mogut. El dictador tampoc. I ara, amb l’elefant blanc arrabassant vots i encoratjant als ultra fatxes, encara menys. N’estic convençuda. Així que Pedro es farà un búnquer a Moncloa i, com a molt estirar, com a molt, se la jugarà en maig, i això seria convocar eleccions aviat. I ja que estem, i per més que ho defense el ministre valencià (l’únic que queda) el sr. Ábalos, això del superdiumenge electoral és un destarifo. Però n’hem vist tants de destarifos. Que els recorde que hem anat a votar a les estatals en juny amb la tovallola de la platja al coll i hem tornat a votar en desembre després de comprar les llums de l’arbre de Nadal, i que el PSOE es va abstindre i va deixar que guanyara Rajoy... Què això ha passat!! Què això ho hem vist!!
Així que almenys, de moment, tindrem un Nadal tranquil. Ningú veu ara a Ximo Puig a la trona de les Corts anunciant un “disuélvanse todos”. I per eixe motiu més d’un sospir de tranquil·litat s’ha deixat escoltar als corredors del Palau dels Borgia.
Els de la gavina respiren perquè van de capa caiguda i prou feina tenen per justificar allò injustificable. I torne així a Taula, a Valmor, a la Fórmula 1, i a la visita del Papa, i també a les filtracions de Villarejo. Fins i tot hi ha entre les files dels de Bonig qui posa d’exemple un Pacte del Botànic “a las derechas” (o a les ultres) per defensar un govern en Andalusia. El Botànic d’exemple entre els populars... Això m’ho diuen fa un any i no m’ho crec. I els carabasses de Ciudadanos també respiren, i més d’un fins i tot hiperventila, esperançats en què punxe l’efecte elefant que, dit siga, el senten ja apegat al tos i com tremola la terra sembrada de carabasses al seu pas, destrossant-li les collites i les tantes i tantes carabasseres que esperaven collir.
Nosaltres, si més no, estem tranquils. Que a ningú li capia cap dubte que ens pillarà el bou amb les primàries, però això era d’esperar des del primer dia. Si encara quedenquatre mesos per davant, per què anem a espavilar si tenim encara l’últim dia de la precampanya per anar amb l’aigua al coll? Nosaltres som d’emocions i adrenalina, de meditar, repensar però, al remat, actuar. Els valencians i les valencianes a això li diem encertar-la de ple.No de bades un eslògan nostre era el “som com tu” (perquè vosté també és d’última hora segur, segur, segur...).
Siga com siga, el Nadal l’esperem tranquil. I ja que estem, tinguen vostés molt bones festes, molt bona salut per a gaudir-les i no s’apuren... Que estos Nadals, per fi, no toca votar.
Mònica Álvaro, portaveu adjunta de Compromís a les Corts