Traïdora, deslleial, perversa... Així, tal qual, és la imatge que se’ns vol presentar d’aquelles persones que sent dones, i amb molt de sacrifici personal, han aconseguit arribar a ser conselleres i, fins i tot, vicepresidentes del govern valencià.I esta imatge acompanyada de greus acusacions vé justament de la mà -i dels llavis-de qui més hauria d’empatitzar: de les portaveus de la dreta.
Pel que fa a les declaracions de la caverna no em pense esforçar gens ni mica: les dones que vivien en Altamira segurament eren més progressistes que qualsevol "dels" (i parle en masculí perquè lingüísticament és nomes el masculí amb allò que es senten còmodes) que seuen a l’última fila en les Corts Valencianes. Però sagnant i desconcertant em resulta la manca d’empatia per part del Partit Popular. Especialment quan les escoltes en boca de la mateixa Isabel Bonig, qui segurament haurà patit en carn pròpia el fet de ser dona i política. I malgrat que ella ho negue i no faça ascos a considerar-se la Thatcher valenciana, no deu ser gens fàcil liderar el PP en un món d’homes heteros blancs i de mitjana edat, de corbata i sabates lluents com espills, com són gairebé la majoria dels diputats que seuen al seu costat.
En el ple del darrer dijous escoltàrem acusacions fortes i greus de dones cap a altres dones que desbordaven misogínia per onsevulla: des de "la mano que mece la cuna" a la "Torquemada del Botànic", passant per "assessora espiritual del Presidente". "Cuídense", bramava Bonig, "protéjanse", tot plegat, un desagradable espectacle. La Vicepresidenta primera del Consell tampoc va quedar exempta d’esta cacera de bruixes que ha començat l’extrema i la més extrema de les dretes: "usted señala y el Presidente, sin titubear, obedece", etzibaven des d’Atapuerca.
No em pregunteu quina va ser la resposta a estos despropòsits per part del President, perquè no la vaig escoltar. Eixes coses passen en política... A voltes no s’escolta tot; a voltes, fins i tot, no hi ha resposta. Però seria greu, i francament no ho devem creure,que el President valencià estiga còmode amb una victimitització de la seua persona, com empresonat per les pèrfides arts de les companyes. I, sincerament, no crec que siga eixa la imatge que vol traslladar qui encapçala el Consell i qui ha demostrat en diverses ocasions que la seua voluntat, si cal amb vots,prevaldrà per damunt de les altres.
La meua indignació va per qui no és capaç de reconéixer que som les dones les que, en esta maleïda pandèmia, més malament ho estem passant: les dones que encapçalem les llistes de l’atur; les dones que no podem conciliar (i de corresponsabilitat, ja que ni ens parlen); les dones ofegades pel sostre de vidre o atrapades en el sol fangós en multitud de treballs; les dones que ens deixem molt més que la pell per arribar a un lloc de responsabilitat en la feina: ens deixem també la vida i hi ha qui ara ve a dir-nos que hem venut l’ànima al dimoni per voler treballar.
Les dones estem fartes. O se’ns tracta amb paternalisme o se’ns tracta com a inquisidores i malèvoles criatures, però mai se’ns tracta amb igualtat. Les dones que ni tan sols podem ser "públiques" perquè una dona pública no és el mateix que un home públic, ja que fins i tot en la llengua hi ha acadèmics que no creuen en la igualtat. Les dones que anhelem treballar, viure i ser tractades amb equitat i justícia. Les dones que som feministes, i les que encara no ho saben però també ho són, n’estem molt i molt fartes d’este tracte desigual.