Cal reconéixer que el Sr. Cotino, si alguna cosa és, és net. Per allà on va el gran terratinent de caquis, després no queda ni rastre, ni tan sols els que per llei haurien d’estar. Jo mateix vaig poder comprovar com el que fora president de les Corts Valencianes va netejar el seu registre personal i on havia de constar la seua declaració de béns, no hi havia res. La va sostraure, la va furtar de la guarda i custòdia de conselleria amb una barra impressionant i, en resum, on devien estar publicats els seus comptes corrents i patrimoni per a la prosperitat, sols hi ha un “posit” que ve a dir: “los papeles se los llevó Cotino un dia que pasaba por aquí y nunca más los volvió a traer”.
I amb eixos antecedents a esta diputada no li estranya gens ni miqueta que Villarejo el 2009 li cantara al polític valencià que el nebodíssim, don Vicente Cotino, havia de netejar els papers bruts, ja que anaven a ser investigats de seguida.
Quan va caure en les meues mans el térbol assumpte de les residències de tercera edat amb les que es va lucrar la família Cotino, era perquè a les Corts obrirem una Comissió d’Investigació de la qual ningú, siguem sincers, esperava gran cosa. De fet, excepte un parell d’irreductibles periodistes d’investigació, la premsa en general no es va fer massa ressò de què passava en la Sala C de comissions tots els dimarts. Dedicàrem llargues hores i estudiàrem molts papers, férem més treball que Casado amb el seu màster, evidentment. I hui, sense cap mena de modèstia, puc afirmar que férem un gran treball demostrant com els que precediren al govern del Botànic havien corromput el sistema, i com Cotino, Blasco, Rus, el ionki, Ortiz i el nebodíssim ficaren cullerà a costa dels nostres majors. I a la resta ens deixaren les butxaques més netes que una patena.
Hui Villarejo ve a corroborar tot això. Exactament no sé a què de tot es referia el comissari quan deia això de “limpiar de papeles”, si el que calia fer desaparéixer eren informes que mai veren la llum de per què la Conselleria de Cotino pagava regularment a les empreses familiars quan la resta de residències havien d’esperar al FLA, si calia triturar els papers de com va aparéixer, per art de màgia, una segona residència concertada en el Puig per a la família Cotino, que mai va estar projectada, o si calia destruir les proves de qui pagava les carreteres d’accés a eixa residència. Igual era necessari esborrar les amenaces que proferia el clan Cotino a alcaldes i alcaldesses perquè els cediren terrenys gratuïtament per a les seues residències, quan segons la llei havien d’adquirir-los o al que Villarejo feia referència amb eixa obsessió per la pulcritud era acabar amb qualsevol indici per escrit de com tio i nebot pensaven “inyectar pasta” a l’empresa Savia mentre que, textualment, a altres empreses com Novaire “que les dieran por culo”, tal com apareix als àudios de Brugal, que una no és tant malparlà.
Efectivament el 2009 hi havia moltes coses a esborrar, molt de sanejament per fer. I tot i el polit i net del Sr. Cotino, no va poder netejar-ho tot. El resultat fou que l’empresa Savia, regentada per Vicente Cotino ‘el nebodíssim’, va passar d’ingressar onze milions el 2006 a més de 40 milions el 2009. I encara vàrem haver d’escoltar de boca de l’il·lustre nebot que això fou un mal negoci per al clan.
Avui recorde nítidament la claredat amb que vaig acusar Vicente Cotino de finançar il·legalment al PP, cosa que després ell reconeix, i també el vaig assenyalar com a posseïdor d’informació privilegiada que va utilitzar per a enriquir-se. El que jo no sabia aleshores era que López del Hierro, marit de Cospedal i que també va eixir a relluir en la Comissió de Savia en diferents ocasions, facilitaria els contactes dels Cotino amb el major “acusica” del regne. Fins a eixe extrem la meua clarividència no arriba i tampoc tinc a cap comissari delator que em diga per on he d’anar, afortunadament.
En una sèrie televisiva de molt d’èxit solen dir allò de “se acerca el invierno”. Ací a la terreta el que s’apropa és el final de la temporada del caqui, Sr. Juan Cotino. I la fruita podrida, al remat, cau de l’arbre.
Mònica Álvaro,portaveu adjunta de Compromís a les Corts