Opinió

De Impura Natione

Amics tots, compromesos patriotes lectors del llibertari València Extra. Brinde per poder compartir amb tots vosaltres una finestra fresca i airejada cada mes perquè ens posem d'acord. En l'important, en el referit a les persones i la valencianidad. Un honor compartir alineació amb Jordi Sarrión i amb Amàlia Garrigós, i la meua veneració als manaires d'aquest digital que ens brinden caserna als perdedors de sempre, als massacrats de tota guerra, als quals estem al mig, intentem construir ponts i eixim sempre escaldats.

Enguany es compleix el 35 aniversari de la publicació de l'efemèride patriòtica que enalteix com titular aquestes humils línies. Premi Octubre 1986 de feliç jurat amb presència de María Consuelo Reyna i ben editat per Eliseu Climent. Ara fa trenta-cinc anys… de vore la llum "De Impura Natione: el valencianisme, un joc de poder", incòlume obra d'Eduard Mira i Damià Mollà. Ara fa trenta-cinc anys… es va iniciar un debat plural i perllongat ben abrivat per les Tertúlies de l'Hotel Inglés, per Joventut Valencianista, per l'associació Tirant Lo Blanc o per l'entitat cívica Futur Valencià…

Alguna cosa hem construït i ningú pot dubtar hui dia que De Impura Natione va significar un punt de trobada de tots aquells valencians de bona voluntat que van optar per eixa coneguda com a "tercera via" que davant la confrontació social crua i dura va aconseguir la incidència real d'allò relatiu a l'afirmació de valencianitat tal com era sentida majoritàriament. I fins hui en dia, perdonen-me vostès.

Aquells que vam ser cadells intel·lectuals dels seus plantejaments, que vam beure de les seues fonts i les seues paraules, dels seus actes i els seus escrits, ens reivindiquem. Aquells que vam fer del valencianisme de conciliació, de construcció, de diàleg, de consens la nostra única bandera, vam créixer políticament amb la barroca narrativa de "De Impura Natione", una arriscada aposta que corregia el desiderátum de "Nosaltres, els valencians" i ho convergia amb el moviment popular conegut com a blaverisme. Mollà i Mira van generar aixa nova via, per la qual es podia entendre el ser valencianista de manera heterodoxa, sense caure en el pensament únic enfrontat allà per la transició democràtica en terres valencianes: som catalans perquè parlem català versus som espanyols perquè no parlem català. Naix així en 1986 amb la publicació d'aquesta bíblia del valencianisme estricte una tercera possibilitat: podem ser valencians i únicament valencians, encara que compartim la mateixa llengua amb altres territoris.

En eixa cruenta Batalla de València, on els valencians vam perdre una dècada discutint sobre la nostra identitat i els nostres símbols, ens va fer descarrilar el tren de la vertebració com a poble i de la modernitat com a societat. I les figures de Damià i Eduard, al costat d'altres prohomes que responen a la definició de patriotes, va possibilitar que es dibuixara un primer pont entre les dues ribes del riu irreconciliables. Pont que anys després, en tota la dècada dels noranta, creuem molts i vam voler dotar-ho de consistència i oportunitat. I denunciem l'estúpida polèmica mil·lenària sobre la unitat de la llengua i ens centrem a promoure l'ús públic del valencià, combatem el sagnant enfrontament entre banderes i vam defensar la necessitat d'una Senyera pròpia i diferenciada per a tots els ciutadans d'aquesta terra nostra, vam ser conscients del procés de despersonalització que patia el Poble Valencià i ens posicionem a favor de la nostra identitat pròpia, diferenciada i vertebradora.

I així vam créixer personal i políticament, compromesos amb un valencianisme de consens, de diàleg, de pacte lingüístic, de superació d'enfrontaments, d'aposta per la valencianitat. I no vam parar d'escriure, seguint l'estela que Eduard i Damià havien obert, per l'únic valencianisme racional i possible, per aquell que promovia la pau lingüística i la unió dels corrents valencianistes. Per apaivagar l'enfrontament civil entre valencians i per configurar una opció política d'estricta obediència valenciana creïble i que conjuminara a tots aquells que es proclamaven com a tal. Per aquest motiu com molts altres, participem de les iniciatives de creació d'una Convergència Valenciana, treballant amb audàcia per la integració en el seu moment d'Unió Valenciana i Unitat del Poble Valencià (posteriorment Bloc Nacionalista Valencià, el primogènit en l'actual UTE de Compromís).

Eixe tercerviísme que sembla ser va morir d'èxit en ser assumit per tots, o quasi. Es va crear l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, es va començar a parlar del "poder valencià", es va avançar en la nostra vertebració identitària, comarcal, simbológica… La Comunitat Valenciana recuperava el seu orgull i es veia reflectit des de Vinaròs a Oriola. El sistema de partits valencià partia d'uns mínims indiscutibles sobretot allò que concernia a la nostra identitat pròpia i reformem la nostra carta magna reconvertint-nos en nacionalitat històrica reconeguda estatutàriament. I tot eixe il·lusionant inici de segle XXI com a poble li el devem en gran manera a aquells que com Damià Mollà i Eduard Mira, van posar les bases perquè la societat valenciana superara els seus pecats originals i poguera optar a entrar en la modernitat d'una manera viable i pròpia. Això sí, de tocar el cel passem a precipitar-nos amb tot l'esdevingut aquests últims temps. I pot ser que de nou toca arremangar-se i posar-se a la faena de destriar a mitjà termini que vol ser la Comunitat Valenciana, cap a on es dirigeix i quin és el seu millor futur. Tenint ja assentat els qui som, pot ser que toca ara replantejar-nos les nostres pròximes metes. Amb banderes compartides com el finançament autonòmic, el Corredor Mediterrani o l'aigua per a tots… reivindicacions que ens uneixes i ens enforteixen.

Una nació impura és la que van il·luminar això prohomes, un país il·lusionant és el que perseguien, perquè creien en ell i perquè els valencians ho mereixíem. Una València vertebrada, orgullosa i convincent en una Espanya circular, plural, moderada i pactista. Últimament feliçment polifònica, segons ens diuen. Un valencianisme intel·ligent i superador que impregnara tot i a tots. Una via valenciana pròpia per a aquells que vam llegir a Fuster, seguim a Lizondo i vam aprendre amb "De Impura Natione". Amén!


Lluís Bertomeu Torner