Dilluns a les 9:00 del matí en el búnquer de la dreta valenciana. No hi ha notícies que els afavorisquen per fer oposició. L’atur baixa, l’economia s’enforteix i no hi ha grans escàndols al si del govern del Botànic. Com aquell Hitler assetjat per les forces soviètiques, María José Catalá exclama: “amb l’ofensiva dels Països Catalans podem recuperar el control!”. Un dels assessors, però, s’apropa a ella amb actitud calmada i to fluixet i li diu: “María José, l’únic català que hem pogut trobar ací és el teu cognom”.
"Quedeu-vos tu i els altres dos assessors. La resta podeu anar-vos fora”, pronuncia Catalá, solemne. Al poc, mentre la resta de membres de carnet del PP espera fora i es pregunta de què estaran parlant dins del búnquer, s’escolta la veu de Catalá, atronadora: “el que hauria d’haver fet és haver-vos canviat a tots quan se n'anà la Bonig!!! Jo vaig conquerir l’alcaldia de Torrent per mi mateixa. No voleu vore que és una invasió catalanista. Estan per tots els costats, entre nosaltres, i no els veieu”, sentencia.
Quan la realitat supera a la ficció
La conversa és falsa, sí. Està basada en la famosa escena del búnquer de la pel·lícula El Hundimiento. Però no em digueu que no podria haver passat un dia qualsevol en les oficines de les sucursals de la dreta espanyola en el País Valencià! Per començar, ens trobem davant d’un Ciudadanos que emet els seus últims braznits mentre agonitza al crit de “no mos fareu catalans”, i ensenya la senyera que tots compartim com el xiquet que ensenya el seu joguet nou.
De l’altra banda, un partit de caspa i ultradreta de cuyo nombre no quiero acordarme sembla haver-se’n adonat que el seu discurs negador de les diferents sensibilitats territorials d’Espanya amb què justificaven acabar amb les autonomies no funciona. En comptes d’avançar en el temps, han decidir retrocedir cap als anys de consolidació del Franquisme: “defensem les identitats com un reducte folklòric de balls, músiques i menjars típics i després tirem uns focs artificials”, de segur que pensà algú en el departament de màrqueting. Win-win: regionalisme valencià ben entès.
I, mentres, el “nou” Partit Popular, que té de tot menys això de “nou”, ha decidit que ara és un partit valencianista. Sí, ja ho sé. Són els mateixos que absorbiren Unió Valenciana i segrestaren la valenciania per posar-la al servici d’un projecte polític (el seu) —això sí, de forma molt intel·ligent—. Mentre somriuen i posen en la foto, es veu que el valencià el parlen en la intimitat, com Aznar. I, quan ho fan, demanen perdó, com María José Catalá.
En Les Corts? Tota eixa actitud propositiva que havien guanyat amb Isabel Bonig durant la pandèmia queda molt arrere, substituïda pels crits i les proposicions contra uns Països Catalans de què sols ells parlen. Com escriví Miguel Hernández, Quién te ha visto y quién te ve y sombra de lo que eras. I blanquejant a VOX, que és gerundi. Vos imagineu a Feijóo fent el mateix? Quin paperot!
El tigre de paper del PP
Tigre paper representant als Estats Units, 1950 / Creative Commons.
En 1946, després de ser preguntat sobre l’imperialisme dels Estats Units, el dirigent xinés Mao Zedong afirmà que “tots els reaccionaris són tigres de paper. En apariència són aterradors, però, en realitat, no són tan perillosos”. D’ençà, l’apel·latiu del “tigre de paper” s’utilitza en geopolítica per referir-se a qüestions que s’intenten fer vore com a perilloses o amenaçants, però que, a l’hora de la veritat, són un gran farol. I, en aquestos anys, el fantasma dels Països Catalans és el gran tigre de paper de la dreta valenciana, “incapaç d’aguantar el vent i la pluja”.
El PP agità durant molts anys la Batalla de València. Els interessava una confrontació en què podien erigir-se com els únics defensors de la “verdadera valencianitat” front els “catalanistes”. I els funcionà perquè saberen entendre el que sentien els valencians i, el que és més important encara: saberen mobilitzar les nostres pors. Amb l’arribada de Compromís a les institucions no és que les tradicions i festivitats no hagen desaparegut, sinó que s’han potenciat i modernitzat. Amb l’arribada dels governs del Botànic i del Rialto, no és que no haja arribat cap tipus d’enemic catalanista, sinó que, el pancatalanisme s’ha desactivat més encara al País Valencià.
Manifest per un país normal
L’altre dia, després d’acabar-me La ciudad de la euforia de Rodrigo Terrasa —un retrat magistral dels anys d’hegemonia pepera al País Valencià— vaig decidir enviar-li un missatge a l’autor, com a coneixedor del PP valencià que és. “Què et sembla que la Catalá haja dit hui que el PSOE forma part d’un contuberni catalanista per crear els Països Catalans?”, vaig aventurar-me a preguntar. Res. Altre que tampoc no li veia cap tipus de trellat. Vaig desistir. Que no, que la mateixa història de sempre els pot servir per reforçar a alguns que ja estan convençuts, però res més.
I així, vaig començar a preguntar-me per què no podem viure en un país normal. En un territori on la dreta respecte el nostre autogovern, les nostres institucions i la nostra llengua. On les empreses d’ací aposten pel talent i pels projectes autòctons. On l’oposició es dedique a fer oposició amb qüestions tangibles, amb el que preocupa a la gent, com la feia Alexis Marí en Les Corts. Potser (i sols potser) la dreta no vulga assemblar-se a la dreta d’una terra normal. I d’aquelles pols, vinguen estos fangs (i, més que fangs, fanguers, com el de l’infrafinançament i el del deute històric).