L’any 2019 fou l’última vegada que celebràrem la Nit de Cap d’Any sense por. Sembla ahir eixe Festivern on no sabíem el que estava per vindre i festejàvem el nou any, amb la companyia de Pere Àlvaro i el mític Flying Free. Sense mascaretes, tocs de queda ni anuncis que et feren sentir culpable si li ocorria alguna cosa a la teua iaia. Al poc, vingué eixe virus que fou detectat per primera vegada en la Xina. I, al principi, créiem que era com una grip: fins i tot Lorenzo Milá ens ho recordà des de la tele. No hi havia de què preocupar-se.
Els primers dies, tot era tan surrealista que, com no érem conscients de la situació, ens semblà graciós. I van arribar eixes dues setmanes sense universitat, i molts i moltes creien que serien dues setmanes de festa. Al poc, sense adonar-nos-en, estàvem confinats en les nostres cases. Jo recorde que venia a moderar un debat amb els síndics dels partits valencians… I l’únic que vaig moderar en els 3 mesos següents van ser els pardalets que cantaven fora i les entrevistes que feia per Zoom, que m’ajudaven a recordar que continuava formant part d’una societat i que, fins i tot, encara tenia inquietuds pel que ocorria fora. Malgrat pertot arreu aparegueren xifres i gràfics i estadístiques que m’assustaven i que mai no acabí d’entendre.
El dia que els joves donàrem un exemple al món
Ens van demanar que ens confinàrem, i ho vam fer. Molts amb la sort d’estar en casa, amb la família. Molts altres, lluny de casa, confinats en pisos de merda de grans ciutats, en què es suposa que hi ha faena per als qui estudiem molt i fem moltes pràctiques sense cobrar. Quins pisos? Els que els nostres sous de merda ens permeten, està clar. En un temps de llenguatges perversos, el que per a la generació dels pares era un zulo sense ascensor ara s’ha reconvertit en un “loft lluminós”.
Perquè, per molt que diguen, no és el mateix esforç confinar-te quan tens un espai de treball propi que quan l’has de compartir. Ni tampoc dona el mateix confinar-te a soles que confinar-te quan tens algú amb qui contar-te les misèries amb formatge, pa i vi. I, clar està, no és el mateix confinar-te enmig de la natura que en una ciutat de la perifèria de Madrid o Barcelona i vistes a un descampat. Recorde a un amic que sols podia vore un Consum des del seu pis d’estudiant i sempre m’enviava fotos del seu “confinament amb vistes”. Perquè si hi ha algun grup que li posà imaginació i humor al confinament fórem els joves.
I ens estigmatitzaren sense parar, i ens acusaren de tenir ganes de festa tot el dia i d’irresponsables mataiaios. I de no vacunar-nos, quan encara no se’ns oferia la possibilitat. Al remat, resultàrem ser els més responsables amb la vacunació. I també resultà que teníem molt més de trellat que alguns de la generació dels nostres pares. Aguantàrem el confinament, la mascareta en espais oberts, quedar-nos sense festes del poble i concerts, separar-nos en dues taules, no creuar de Comunitat Autònoma per vore a qui estimàvem… Fins i tot, aguantàrem un estiu amb mascareta per la platja, les cites Tinder amb mascareta, no poder abraçar els nostres iaios… I, tot això, mentre véiem com de bé s’ho passaven els pijos del barri de Salamanca, farts de l’opressió de no poder convidar als seus amics engominats a les seues piscines del Barrio Alto.
Senyories: tot té un límit
Aguantàrem i aguantàrem. I demanàrem més i millor atenció primària, millors condicions per als sanitaris. Demanàrem canvis en el mercat laboral que ens permeteren construir els nostres projectes en pau, en la nostra terra, sense vore’ns obligats a marxar a estudiar o treballar fora. Demanàrem tornar a reindustrialitzar-nos i a prioritzar la qualitat front la quantitat. Diguèrem que ja n’hi havia prou d’abusar dels joves, que no podíem continuar amb un 38% d’atur juvenil. Vos diguèrem que teníem ansietat, que estàvem frustrats davant d’un futur fosc. Que independitzar-nos, tindre una faena estable en “lo nostre” i ser independents s’havien convertit en noms russos per a nosaltres.
I ens demanareu paciència. I tornàrem a aguantar. Però alguns torneu a improvisar, i plantegeu la volta als tocs de queda o a les mascaretes en l’exterior, decisions sense cap criteri científic que ni existiren en els temps més durs de pandèmia en altres països europeus. I l’FMI torna a recomanar als Estats la recepta que millor sap cuinar: les retallades. Els joves no estem per a bromes. Volem un futur i el volem ja. Les paraules se les emporta el vent i es queden en això, en parole, parole, com deia eixa cançó. Les crisis ens han furtat el present i no permetrem que ens furten el futur amb improvisacions i més precarietat.