Escriu el periodista Rodrigo Terrasa al seu llibre La ciudad de la euforia que “el poder genera corrupció, i el poder absolut genera corrupció absoluta”. I això és, precisament, el que va ocórrer al País Valencià en un temps de majories absolutes i grans esdeveniments. Un temps en què la festa no s’acabava mai. Terrasa va ser un dels periodistes que, durant anys, informava als valencians sobre allò que ocorria en l’Ala Oest del Palau de la Generalitat, quan esta estava governada per Zaplana, Camps i Fabra. I també quan ningú no s’atrevia a ser l’amargat que apagara les llums i anunciara que la festa s’havia acabat.
No obstant això, foren moltes les coses que es trencaren aquell 24 de maig de l’any 2015. Diuen que una imatge val més que mil paraules, i, per a mostra, la de Rita Barberà abraçant desconsoladament a l’exdelegat del Gobierno Serafín Castellano. “Què hòstia”, digué, després de perdre l’alcaldia de València 24 anys més tard. Precisament Castellano seria detingut i citat a declarar per fraccionament de contractes 5 dies més tard. Tot un imperi s’enfonsava. El País Valencià estava preparat per superar les majories absolutes i els tòpics: ningú anava a acabar amb la paella, però el nou govern sí estava disposat a acabar amb l’ombra de la corrupció.
Valentia i mestissatge: un nou cicle
Després d’unes negociacions molt dures, Ximo Puig es convertí en el nou president dels valencians. Es signava un acord de govern entre Compromís i el PSPV-PSOE, que eixia avant amb el vot afirmatiu dels diputats de Podem. Amb Antonio Montiel al capdavant, els morats decidiren fiscalitzar l’executiu des de fora. En aquest nou govern, però, va haver una cosa que canvià per sempre la política valenciana: el mestissatge polític. Molts, inclòs el síndic socialista Manolo Mata, tenien dubtes sobre la mescla de càrrecs de Compromís i el PSPV dins d’una mateixa conselleria.
Per a una Mónica Oltra que es convertia en la nova Vicepresidenta del Consell, això del mestissatge era irrenunciable. Així, i fent una simplificació, si un conseller era del PSPV, el seu número 2 en la conselleria (el secretari autonòmic) seria de Compromís, i el director general novament del PSPV. D’aquesta manera, les conselleries deixaven de convertir-se en departaments estancs al servici dels interessos d’un partit, i es convertien en departaments al servici d’un govern. En 2019, l’equació es completaria, amb la integració de Podem i d’Esquerra Unida als espais de govern.
I és que, bona part de les crisis que trobem en els governs de coalició tenen molt a vore amb el fet que governar es converteix en una lluita entre partits pel poder en el govern. I, és obvi que tots els partits que conformen una coalició volen créixer i millorar els seus resultats, però reduir la política a una lluita fratricida entre partits és de tot menys encoratjador per a la salut de les nostres democràcies.
El País Valencià es va convertir en avantguarda d’Europa amb un govern on els partits tenen clar que, o cooperen entre ells, o s’afonen col·lectivament. I eixe, per a mi, és el gran triomf del Botànic. Un triomf que, fins ara, ni en Moncloa, ni en Catalunya, ni en les Illes Balears ni en cap altre govern autonòmic (d’esquerres o de dretes) s’han atrevit a replicar.
Combinar diversitat i estabilitat: el gran repte de les esquerres
L’èxit del mestissatge és molt més que una simple experiència política. Perquè la gent, a banda de polítics honrats, demanda una classe política capaç d’oferir-los un horitzó. Capaç d’oferir-los certeses com la renda valenciana d’inclusió o les lleis que protegeixen els drets de les dones, els xiquets o les persones LGTBIQ. Una classe política capaç d’aprovar 7 pressupostos en 7 anys, de tornar a invertir en sanitat, educació i de reforçar uns servicis socials destrossats pel Partit Popular.
L’altre dia parlava amb Tomás Laibe, vicepresident adjunt de la Convenció Constituent que posa en marxa la nova constitució de Xile. Una assemblea amb participació massiva d’independents i representació dels pobles originaris, del col·lectiu feminista, dels autònoms, dels pensionistes o de les persones LGTBIQ. Ell em contava com de difícil és començar de 0 i de posar-se d’acord amb gent que pensa de manera diametralment diferent a la teua. I construir-ho tot de nou després d’anys de destrucció i saqueig neoliberal.
Però, si no són els moviments progressistes del món els qui són capaços d’oferir certeses mentre gestionen la diversitat i integren als que abans estaven exclosos… Qui ho farà? Com diu Manolo Mata, a governar s’aprèn governant. L’era de les majories absolutes ha acabat i, sincerament, no soc capaç de vore a les dretes posar-se d’acord per cogestionar espais, per compartir conselleries i ministeris i, el que és més important, per afavorir la cultura del diàleg i de la integració del qui pensa diferent. Que, per una vegada, aquest espai servisca també per a agrair i reconéixer tot el que hem avançat: Llarga vida al Botànic! Llarga vida al mestissatge!