caixa popular

Memòries del palau arquebisbal de Puçol

Memòries del palau arquebisbal de Puçol
19/09/2017 -

Ja no queda res del que vaig ser, de la meua esplendor. Els ressons del present que arriben fins a mi em mostren solament uns carreus i un pilar mig abandonats a la intempèrie, amb un futur encara incert. Comptades fotos en blanc i negre que testifiquen visualment que vaig existir i, com no, confusos records en la memòria d’alguns veïns. I açò és tot, unes pedres que es neguen a moure’s perquè no m’obliden, soldats fidels i inerts que lluiten per mi, perquè el que un dia vaig ser no caiga en l’absolut oblit.

Però comencem pel principi, em vaig a presentar com cal i com la meua alta nissaga em distingeix, sóc el Palau Arquebisbal de Puçol i vaig a explicar-vos la meua història. Però abans he d’avisar-vos que la meua memòria també ha patit estralls i els meus records naden en una nebulosa, supose que tants anys d’oblit van passar la seua factura. És possible que el que us puga explicar no siga del tot exacte, o que m’equivoque en alguna data o dada. Coses de majors. Per favor, perdoneu-me abans de continuar.

Bé, crec recordar que vaig nàixer al voltant de 1351, encara que la meua època d’esplendor va començar en el segle XVI, quan el qui podria anomenar el meu pare, Joan de Ribera, em va manar ampliar. Els meus murs eren d’un to vermellós propi del meu material de construcció, el rodeno, tenia uns arcs mera-vellosos i comunicava a través d’un passadís amb la meua veïna l’Església. En el meu interior les parets es van cobrir amb meravellosos quadres pertanyents a l’escola italiana que em van fer sentir important i majestuós en aquells anys d’esplendor.

Si no m’equivoque, al voltant de 1650 els estudiosos ja parlaven del meravellós hort que limitava amb mi. Us avance que el meu veí i amic jardí botànic sí que va ser símbol d’esplendor i una peça clau per a la botànica valenciana i espanyola. El senyor Andrés Mayoral va ser qui ja parlava del meravellós jardí situat a la meua esquena. Molts anys després em va arribar la notícia que no va tindre millor sort que la meua i el van convertir en camp de futbol. Per sort, les muralles que l’envoltaven encara persisteixen hui en dia, estic orgullós del meu company, de la seua fortalesa, d’haver sobreviscut fins als vostres dies. Si parleu amb ell, digueu-li que us explique la història del cacauet, li encanta narrar eixa aventura.

Encara que sembla absent des de fa centenars d’anys, no és així, encara en el segle passat m’utilitzaven com a residència, ja que vaig continuar pertanyent a l’Arquebisbat de València, a pesar que al començament del segle XIX s’aboliren els senyorius a Espanya. Però el que podria semblar una mera continuïtat, solament va resultar ser el principi de la meua decadència, van començar a deixar de visitar-me i ací va començar el meu irrevocable destí, l’oblit com a palau.

Després de la Guerra Civil vaig ser escola, recorde eixa etapa amb malenconia. Cert és que havia deixat de ser un palau, i no puc negar-vos que durant temps em va perseguir la pena de deixar de ser important, però estava en pau, vaig ajudar el meu poble quan ho va necessitar, al peu del canó, acomodant-me a les seues necessitats, i encara hui, si m’esforce, puc escoltar els ressons dels riures i crits dels xiquets corrent a través de les meues estances, i és inevitable no somriure.

En 1950, després de passar per mans privades, l’Ajuntament de Puçol es va fer càrrec de mi i em va comprar per 900.000 de les antigues pessetes, anys abans ja m’havien despullat de les meues pertinences i dels meravellosos quadres que em cobrien les parets. A partir d’este any va començar una nova etapa, la meua nova vida, una de més polivalent seguint les necessitats dels meus veïns. Vaig ser corral per als caps de bestiar que eixien en els festejos, i fins i tot vaig acollir famílies que no tenien recursos entre els meus gruixuts murs que els protegien tant del fred com de la sufocant calor de l’estiu.

No puc oblidar tampoc, encara que a voltes ho haguera preferit, la banda de cornetes i tambors que assajaven en la primera planta, quins maldecaps em van donar, però després reconec que els vaig trobar a faltar moltíssim quan el silenci es va apoderar de cada centímetre de mi.

Bé, i què podria dir del moment que van decidir establir provisionalment el mercat del poble sota els meus arcs, allò sí que em va retornar la vida, ser el nucli de la vida comercial de Puçol, un vertader honor, fins i tot em vaig arribar a sentir de nou important i insubstituïble per al poble, ara sé com estava d’equivocat.

I ara us explicaré per què ja no em podeu veure i la gran majoria de vosaltres que em llegiu ara ni tant sols m’heu conegut. Després de la Guerra Civil l’ajuntament es va establir en el Casino Republicà, anys després els propietaris el van reclamar, per la qual cosa l’ajuntament havia de traslladar-se a un nou lloc… imagineu-vos quin van triar per a construir-lo.

Jo encara hui no ho sé amb certesa, els veïns coetanis a la meua fi no saben tampoc la resposta amb certesa. Per què em van destruir?, per què es van desfer de mi fins a ser pols i enderrocs? Vaig sentir rumors que deien que era més barat fer-me desa-paréixer que rehabilitar-me… Trist, molt trist.

I açò sí que ho recorde molt bé, i us ho dic amb exactitud, a l’agost de 1967 em van derruir. Amb més de 400 anys d’història em van fer desaparèixer, no van respectar qui vaig ser, ni el que significava per al poble, no em van preguntar tampoc què significava per a mi el poble i la seua gent, al cap i a la fi, la meua llar i la meua família.

No va parlar ningú, no es va queixar ningú, cap veu es va alçar per a paralitzar l’atrocitat. Els veïns als quals vaig obrir les meues portes quan ho van necessitar, els mateixos pels quals em vaig convertir en el que em van demanar: en llar, en escola, en mercat, etc. Ells solament em van retornar silenci. Però no us equivoqueu, no puc tirar-los en cara res. Tinc molt present i sóc incapaç d’oblidar que van ser víctimes d’una repressió per dictadura, que les seues boques estaven millor segellades per mera super-vivència.

Així que, aprofite que hui m’han donat veu per a donar-vos les gràcies i dir-vos que no us guarde rancor.

Hui, en el mateix lloc on em situava està el vostre nou ajuntament, però al contrari del que podreu pensar, l’obvi pel pas dels anys, vull dir-vos que en certa manera he renas-cut. Us heu interessat per mi, m’heu buscat i estudiat. Ara la meua memòria està més viva que mai. Espere que quan mireu el vostre nou edifici vegeu la meua ombra.

Ara puc dir orgullós i altiu que jo sóc un senyal d’identitat per al poble de Puçol i sé que els seus habitants seguiran lluitant durant els pròxims anys perquè continue sent així.


Més notícies

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

nou − 6 =

viva gym canovas
exposicion caps tallats