València és, potser, una de les ciutats que més episodis històrics i canvis ha viscut en primera persona en els últims temps. I és que, amb la decisió de Francisco Largo Caballero d'establir la seu de la II República en la capital valenciana durant la Guerra Civil, es va produir una enorme transformació que la va portar a tenir un paper d'especial rellevància en el conflicte bèl·lic que va dividir el país. Avui, els edificis que van patir una metamorfosi entre 1936 i 1939 resisteixen al pas del temps i continuen sumant capítols a la seua vida.
Largo Caballero, ministre de Treball amb Manuel Azaña i president del govern durant part de la Guerra Civil (1936-1939), va convertir València en capital de la II
República des del 6 de novembre de 1936 fins a l'1 d'abril de 1939. El seu trasllat, en un moment molt complicat, va suposar la confiscació o cessió de palaus de gent adinerada o aristòcrata per a establir les institucions i és així com la ciutat va començar a funcionar com a protagonista del sistema polític.
Presidència del Govern, ara Palau dels Borja, Corts Valencianes
Així, entre el 6 i el 7 de novembre de 1936, el govern va arribar i es va constituir el Primer Consell de Ministres en el Palau de Benicarló o dels Borja. Construït en el s. XV, va ser la residència d'aquesta família i, després de diversos propietaris, en el s. XIX es va vendre al Comte de Benicarló i va canviar el nom. Ja en la Guerra Civil es va convertir en seu del Govern de la II República fins a octubre de 1937, així com del Ministeri de Guerra i amb el Franquisme, va passar a ser la residència de Franco en les seues visites a València. Ara contínua sent clau per als valencians en haver-se convertit en Les Corts valencianes.
El que va anar president del govern en aquest moment, per la seua banda, va decidir fixar la seua residència en el Convent de Santo Domingo, un lloc que es va construir en el s. XIII sobre terrenys cedits per Jaume I en la Plaça de Tetuan i que va passar a ser l'edifici de la Capitania General. A més, l'anteriorment ministre de Treball, va establir la seu de la seua institució en la Casa del Chavo, coneguda així perquè els treballadors d'aquesta època pagaven un "xavo" (10 cèntims de pesseta) com a cotització per als fons de protecció social, segons Roberto Tortosa. Actualment segueix una línia semblant a quan va ser el Ministeri de Treball i és la Tresoreria Territorial de la Seguretat Social.
Al cap de poc temps de l'arribada, el 19 de novembre, es va fer un Míting de Suport de la Intel·lectualitat en el Teatre Olympia, que en aquell moment ja era una institució cultural de gran renom. Aquest acte va ser molt significatiu i va atraure molts intel·lectuals, de fet, els primers a instal·lar-se en la ciutat ho van fer tan sols una setmana després. Molts d'ells, es van allotjar en el majestuós Hotel Reina Victoria (que continua amb el seu nom original en el carrer de les Barques) i va passar a ser, d'aquesta manera, un lloc de trobada de personalitats com els periodistes Ernest Hemingway, Robert Capa, així com de Jacinto Benavente, Federico García Lorca, Ilyá Ehrenburg o Tristan Tzara. Aquests també es van instal·lar en l'Hotel Palace del carrer de la Pau, que a més podia presumir d'estar envoltat de cafés on els intel·lectuals gaudien de tertúlies. Així mateix, aquest hotel es va convertir a casa de la Cultura, presidida per Antonio Machado.
A nivell cultural, València també va destacar pel que es recorda com la major evacuació d'art de la Història d'Espanya. I és que les Torres de Serrano i el Col·legi del Patriarca van acollir el Tresor Artístic Nacional del Museo del Prado des de novembre de 1936. Es considera que l'actuació d'aquest trasllat va ser de gran èxit, perquè les obres van viatjar des de Madrid fins a València en camions militars amb grans mesures de seguretat i, fins i tot, es va construir una volta de formigó en les Torres de Serrano per a salvaguardar-les dels bombardejos.
Un altre dels llocs clau d'aquesta època va ser la Universitat de València. Va allotjar part de les dependències del Ministeri d'Instrucció pública (juntament amb l'Hotel Palace) i de Belles arts i es va convertir, també, en un gran epicentre cultural. Durant els cursos en què València va ser capital de la República, no va haver-hi classes lectives regulars i la universitat es va dedicar més a donar formació relacionada amb la guerra i amb la sanitat. Va ser ací on, a més, Azaña va donar el discurs que rememorava l'aniversari de l'alçament.
'Ja des de les primeres setmanes de 1937, va començar una era de forts bombardejos, principalment en el Port de València i el Port de Sagunt.'
Ja des de les primeres setmanes de 1937, va començar una era de forts bombardejos, principalment en el Port de València i el Port de Sagunt. En aquest sentit, l'historiador i director editorial de l'editorial Afers, Vicent Olmos, explica que la capital, juntament amb les ciutats del Mediterrani (Múrcia, Almeria, Barcelona, etc.) van ser especialment castigades per disposar de ports, ja que les provisions arribaven a través del mar. No obstant això, també afig que un altre dels objectius era crear pànic entre els civils, ja que moltes vegades també s'atacaven zones que no estaven relacionades amb el proveïment o amb la producció de munició. D'aqueixa manera, indica, "es creava en la societat un estat de por i d'indefensió que la portava a no intentar ser lliures".
El 20 de gener de 1937, Manuel Azaña va arribar a València i va donar un discurs en l'Ajuntament, encara que es va instal·lar en la seua residència el 7 de maig de 1937. Així, enfront d'aquesta institució que també va acollir Les Corts juntament amb la Llotja, i en l'actual seu de Correus, es va situar el Ministeri de Comunicacions. D'altra banda, el Ministeri de Governació es va situar en el Palau del Marquès de la Scala, que actualment forma part de la Diputació i alberga l'àrea de cultura.
Respecte a les decisions més notables que va prendre el govern, destaca la del Ministeri de Sanitat, el primer liderat per una dona, Federica Montseny. En aquest cas, va ocupar el Palau del Marquès de Camp, també conegut com a Palau de Berbedel.
Un altre dels espais ocupats pel govern republicà va ser el Palau de Malferit, que va acollir el primer ministre anarcosindicalista, Juan García Oliver. Així, l'edifici seu del Ministeri de Justícia continua ple de vida amb la seua reconversió a L'Iber, Museu de Soldadets de Plom de València, el major del món d'aquestes miniatures. Aquest es troba en el carrer Cavallers, on també es va situar el Ministeri d'Agricultura, just al costat del de Justícia, en el Palau dels Trenor.
'A València va haver-hi atacs aeris durant 152 dies, amb 800 morts, i a Alacant es va arribar als 490 morts en 83 dies amb bombes'
L'any que potser va ser més tràgic per a la ciutat en aquest període va ser el 1938, quan van augmentar els bombardejos, sobretot en les zones portuàries pel seu proveïment, tal com indica Olmos. "L'increment de les bombes és un crescendo que porta el propi desenvolupament de la guerra juntament amb la possibilitat d'utilitzar l'aviació italiana, que va enfonsar 37 vaixells. A València va haver-hi atacs aeris durant 152 dies, amb 800 morts, i a Alacant es va arribar als 490 morts en 83 dies amb bombes, a pesar que ja se sabia quin era el desenllaç", afig. Com a conseqüència, es va produir un augment de refugis antiaeris i subterranis habilitats.
Finalment, l'1 d'abril de 1939 València va passar de ser capital de la República a, com a conseqüència, ser una de les quals més repressió va viure durant el Franquisme. Així, es va posar fi al funcionament de tots aquests edificis com a seus dels seus respectius ministeris i es va passar a una altra etapa de la ciutat fins avui, on continuen més vius que mai.
[related:galleries:1:{orientation:vertical}]