En una setmana passen moltes coses. La partida de Mustafi a l'Arsenal i d’Alcácer a Barcelona (serà presentat el dilluns, el més probable), per exemple, qui malgrat que va ser convocat per Ayestarán va ser informat que no jugaria. Amb cara d'angoixa, va veure el partit des de les graderies. Una altra de les coses que estan en estudi és la probable arribada de Garay o Sidnei per a la defensa i el jove Munir per a l'atac, com a lògic reemplaçament del torrentí.
Al Valencia se li va aparéixer de front aquest segon partit de Lliga sense fitxatges ni garanties en la teoria, fins i tot menys que en la primera data. Sense Mustafi i Alcácer, un Ayestarán lligat de mans va haver de parar provisions. Entre estas, Nani i Mario Suárez, els qui van debutar a Euskadi. En la calor inusual d'Eibar l'equip che va eixir al camp amb Ryan; Cancelo, Aderllan, Abdennour, Gayà; Enzo Pérez, Mario Suárez, Parejo; Nani, Rodrigo i Mina, i l'equip basc amb Riesgo; Luna, Ramis, Gálvez, Capa; Escalante, Dani García; Bebe, Pedro León, Jota; i Kike.
Des d'un primer moment es va trobar a faltar a Álvaro Medrán, inexplicablement absent i responsable del dinamisme de l'equip che en els últims partits. Si bé en la primera mitja hora els blanquinegres tenien la possessió i dominaven el partit amb la projecció de Cancelo i Gayà, a això se sumaven els múltiples intents fallits de Santi Mina. En l'altra banda, l'Eibar va guanyar terreny amb una cabotada perillosa de Escalante. A més de Medrán, no estava la velocitat de Montoya.
Mentre l'Eibar no podia combinar, en la primera part la defensa del Valencia va cometre menys errors que en el debut i tant el migcamp com l'atac van ser més discrets que en el primer partit, caracteritzat per una agressivitat d'Enzo Pérez i Parejo més mesurada a favor d'una estructura més sòlida en tots els nivells del camp. No obstant això, eixe esperit solament va durar el primer temps.
En el segon temps es va deixar arrere el joc tranquil i l'Eibar va lliurar vertigen al partit, que als 10’ ja intentava en els peus de Kike García. Com s'esperava, el nerviosisme d’Abdennour va aparéixer i va posar en dificultats als seus companys. Després de llisques continus, als 60’ un tir sense perill va fregar la seua mà i va implicar un penal molt dubtós, que Pedro León va fer realitat per a l'1-0.
Per descomptat el conjunt che va reaccionar i també Ayestarán, però pobre i molt tard. Als 64’ Abdennour va tractar amb una cabotada que es va acostar perillosament al pal dret i als 75’ Ayestarán va posar com a últim recurs a Medrán i Bakkali, que van entrar per Suárez i Rodrigo respectivament. El moviment va ser infructuós perquè no van tenir temps per a fer res significatiu.
El Valencia va jugar un partit encara pitjor que contra Las Palmas; Nani, Enzo Pérez, Gayà i fins i tot Santi Mina van desaparéixer en el segon temps, així com tota la davantera i el migcamp. L'equip en general, en lloc de millorar per a obrir el marcador, va empitjorar i es va desordenar davant un Eibar que va jugar amb insolència i organització. Als 88’ va entrar Rafa Mir per Santi Mina, en un canvi absolutament insuls i simbòlic en un equip desarmat i alacaigut.
Els defectes més grans de l'equip che —la defensa desestructurada i la baixa efectivitat— són al mateix temps les raons del seu mal moment, sumat a un entrenador que ha de fer el que pot amb un equip minvat des d'uns jugadors extraviats fins a un Peter Lim que mou diners mentre viu en els núvols.
Amb tot, el valencianisme està vivint un suplici interminable.