El forat és gegant. A més de l'última derrota contra el Málaga i la pèrdua d'Ezequiel Garay fins a gener (trencament muscular en la cuixa dreta), existeix la possibilitat que l'equip de Prandelli, si perd en el difícil Anoeta, pot dormir el Nadal en el descens mateix. Per què? No hi haurà possibilitat de sumar, ja que el partit davant el Real Madrid a Mestalla es jugarà al febrer i no este mes, en l'entés que eixa era una oportunitat.
Però hi ha més en el fons. Les institucions del futbol comencen a sospitar del Valencia. No del comportament de la seua afició, que va agafar menys entrades a l'estadi però segueix fidel, no, sinó dels qui porten els fils del club. Si bé Layhoon Chan posa tot de si per a complaure, Peter Lim porta diversos mesos sense xafar la terra del Túria i fins a la seua filla va amenaçar fa unes setmanes amb la partida de l'empresari del control financer de l'equip. Tot això amb la construcció posposada del nou estadi.
Este incompliment també es relaciona amb la falta de treball de l'inversor de Singapur, que no fa el que haguera de fer: invertir. Perquè semblara —solament semblara, no ens precipitem tan críticament— que comprar al Valencia com a estranger va ser al principi un bon negoci i no una preocupació vàlida pel futur del club. Conseqüències d'això hi ha per a regalar.
Amb els resultats, tant la gestió com l'economia es ressenten. I així. És un cercle viciós de mai acabar. A pesar que està la idea que organismes com la FIFA, la Conmebol o la UEFA prefereixen els vicis del futbol modern, l'assumpte no és tan fàcil de manejar quan se sobrepassen els límits. I això és el que ha fet Meriton amb els blanquinegres, un assumpte que té a alguns aficionats amb el cap actiu en imaginar com estaria el club si ho mantingueren ells, en un món d'aventures.
Si bé s'ha complit parcialment amb l'ajust econòmic que demana la Lliga, el mercat de fitxatges de l'estiu no ha lliurat els resultats que s'esperaven. Tampoc la venda d'Alcácer, André Gomes i Mustafi, que en paraules de les autoritats significaria una salvació monetària per a pal·liar el desajustament; 140 milions d'euros calia recuperar a l'estiu i gens va passar.
Si no hi ha assoliments, si no hi ha Europa, si no hi ha Champions, si no hi ha gols ni victòries es pot suposar sense marge d'error que l'edifici complet del club pot esfondrar-se solament en una temporada. Ni tan sols es poden assegurar fitxatges de nivell a l'hivern.
Finalment, resignar-se al fet que hui dia sense diners no hi ha alegries pot semblar una veritat no tan escabellada.