Contenta i orgullosa, així vaig acabar la meua primera 10 K. Però no solament era la meua primera carrera sinó que era la primera vegada en vida que corria deu quilòmetres i de forma seguida, tot un repte. Neòfita en açò del running, vaig començar a córrer més seriosament a partir d'agost, anteriorment en alguna eixida esporàdica havia superat la barrera psicològica de córrer una mica més d'un quilòmetre de forma seguida, açò després d'anys sense practicar cap tipus d'esport. No obstant això, i a pesar que les eixides es van ser espaiant, ja era capaç de córrer diverses sèries d'uns tres quilòmetres i mitjà d'estirada, un total d'uns 7 quilòmetres per sessió. Tot un rècord vist el temps que li dedicava a esta nova faceta de la meua vida.
Així que després de ser reptada per Abel Rubira, i sabent que seria el meu company en esta batalla particular, ens inscrivim en la carrera. Acabar-la no era un objectiu, era una obligació. Abel 'tiraria' del meu i m'animaria fins a arribar a la meta, si pot ser sense parar en cap moment: eixe era el gran repte. Sense quasi poder entrenar, a causa de la intensa activitat nadalenca, ens plantem la setmana de la carrera. Eixides en dilluns i dimarts al meu ritme habitual i una novetat córrer al capvespre per la serra Calderona. Amb eixe plantejament, el xicotet entrenament previ, molts ànims de familiars i amics i algun consell per part d'altres runners... arribem al diumenge.
Madrugón i nervis quasi a l'una, desdejuni en condicions, viatge amb metro fins a la nostra destinació: l'Albereda, punt d'eixida de la 10 K. Un xicotet escalfament previ i comença el bo. Amb el pensament posat en el repte superar el meu propi limite i l'esmorzar de després. L'eixida, espectacular. Amb molta gent animant però, sobretot, molts corredors. Tots amb la mateixa il·lusió i cara de felicitat, cadascun amb el seu objectiu i repte particular. El primer quilòmetre va passar ràpidament, vaig agafar un ritme còmode que quasi em va portar sense adonar-me al segon quilòmetre. Encara era capaç de parlar amb Abel mentre corria. Va arribar el tercer quilòmetre i el quart, encara que es feia pesat ja havia superat la meua barrera dels tres quilòmetres i mitjà de tiratge i açò em va animar. Arribem a l'equador de la carrera. Teníem ja l'esmorzar a tir de pedra però quedava el més dur.
El ritme va baixar després de passar la pancarta dels 5 quilòmetres, cosa que em va servir una mica per a recuperar forces juntament amb l'aigua del avituallament. El ritme va tornar a pujar del sisé al seté quilòmetre i a partir d'ací el repte es veia cada vegada més a prop. Tan sols restaven tres quilòmetres per a arribar i seria capaç de fer-ho sense parar. Però els quilòmetres començaven a pesar. Físicament ja estava quasi fet però la ment pot jugar males passades. Encara sort que Abel m'animava donant-me conversa i alguna que una altra recomanació per a recuperar, així no pensava a parar. Els dos últims quilòmetres van ser eterns. Del vuité al nové encara el ritme era decent però, al contrari del que sol passar, el meu últim quilòmetre no va ser lleuger a la meta. Quasi fosa però amb el repte en la mà, no podia fallar. La meta estava a la vista, lluny però es veia i la promesa de l'esmorzar i la cerveseta em va espentar fins a la meua primera 10k. Al final repte compliment: 10k sense parar i una sorpresa en el temps: 01:08:03 amb una posició general de 10210 i en la meua categoria la 1661. No està malament per a ser la primera vegada i com córrer enganxa... segur no serà l'última.