[match id=413 template=futbol]
Era pràcticament obvi. El Valencia va arribar a este partit amb una sobrecàrrega emocional important i amb quatre gols encaixats en l'anada. Què es podia fer?
El Celta, pel seu costat, ho va fer bé en eixe primer xoc a Mestalla per a jugar bé davant uns jugadors blanquinegres, sostinguts per una institució cada vegada més qüestionada.
L'esperit del llance va ser molt concret ja en els primers minuts. En un Balaídos l'equip de Berizzo creix i així va quedar clar, sense considerar fins i tot que els onze triats no eren precisament els de sempre. Iago Aspas, per exemple, no estava ací.
Tampoc Voro va triar als més freqüents. Javi Jiménez, Fede Cartabia, Rafa Mir i la novetat, Vinicius Araujo, sobreeixien com els titulars, mentre que Cancelo també tenia els seus minuts des de l'inici, quan va intentar combinar i la pilota, sense destinació.
Carlos Soler feia un bon partit en ordenar als seus companys, com donant esperances que alguna cosa poguera fer-se. No obstant això, no va succeir gens molt important i el segon temps va arribar amb la mateixa rapidesa amb la qual Rossi, que solament ha jugat tres partits en Copa, va fer l'1-0.
El Valencia no jugava malament del tot i això va quedar demostrat amb el gol de Vinicius Araujo dos minuts més tard de la conquesta de l'italià. D'ací d'ara endavant l'equip blanquinegre va ser protagonista mentre que el Celta es quedava en el seu camp, esperant el final o alguna il·luminació...
I va arribar aquella il·luminació en eixos minuts de descompte que persegueixen al conjunt a cada partit. Pione Sisto va convertir un espectacular tir de falta i, malgrat la tàctica de Voro i l'esforç dels canteranos, el 2-1 va brillar en el marcador i el Valencia va tornar a perdre novament.
Amb este resultat es va acabar la Copa del Rei per a Voro i els seus jugadors. Crisi i més crisi.